El Dilluns de Pasqua al migdia, els veïns de Cornellà del Terri s'engalanen amb el vestit tradicional català, espardenyes de set vetes, barretina, faixa i mocador vermells, pantaló negre i camisa blanca. Aleshores, aixequen l'arbre al bell mig de la plaça amb l'ajuda de cordes, escales i la força dels que hi participen.
Un cop aixecat l'arbre, el protagonisme és del Ball del Cornut, on les parelles dansen al voltant d'un altre arbre, aquest de petites dimensions, plantat al mig de la plaça. El Cornut saltironeja com cada any enmig de les parelles per triar finalment una pubilla i entregar-li el ram. Després, se l'emporta presidint els dos la corrua que marxa de la plaça.
Segons alguns autors, aquest ball podria ser l'expressió de joia al voltant d'un dels capítols més significatius de la història local: la fi del dret de cuixa imposat pels senyors feudals a l'Edat Mitjana. En aquell temps els senyors feudals dictaven la sort, la vida i la mort dels pobladors de les seves terres. Un dels privilegis abusius més habituals que tenien era el de poder anar al llit la nit de noces amb les noies que s'estaven a punt de casar.
Després de llargs anys d'humiliació, l'any 1367, en temps del rei Pere el Cerimoniós, Cornellà del Terri va alliberar-se del domini feudal i es va suprimir aquest "privilegi". Per celebrar la nova realitat els vilatans es van armar d'ironia i van sortir al carrer per executar una sèrie de danses que van acabar esdevenint el Ball del Cornut.
Segons Joan Amades, en canvi, la dansa prové d'un ritus destinat a obtenir protecció col·lectiva davant els mals esperits. En la festa de l'arbre del Maig de Cornellà i el Ball del Cornut, apunta, el ritual que marca simbòlicament l'establiment definitiu de la primavera i l'inici d'un cicle nou, amb cultes a la divinitat per excel·lència de la fertilitat i la procreació, el boc fecundador del ramats i bestiar, la presència dels qual es simbolitza mitjançant els corns.
