Parlem amb el Dr. José Carlos Fernández Ferro

Per Cecilia Vega

Com ha afectat la Covid-19 a la tasca que desenvolupen des de les unitats de neurologia? Com s'han reorganitzat per a garantir la correcta atenció i la seguretat dels seus pacients?

La pandèmia Covid-19 originada per nou coronavirus SARS-CoV-2 s'ha estès amb una rapidesa que pocs (si algú) podien preveure i, en conseqüència, ha obligat a tots els estaments sanitaris a reorganitzar-se per a donar resposta a un número molt elevat de casos en poc temps. Aquest escenari ha forçat la paralització en sec del funcionament habitual de la sanitat, dels hospitals i també dels serveis de Neurologia. En el nostre cas, com en molts altres, la major part dels neuròlegs han passat a formar part del que hem anomenat “equips Covid”, que no són més que equips liderats per companys internistes, pneumòlegs o geriatres encarregats d'atendre un grup de pacients amb quadre respiratori Covid-19. El neuròleg és sempre un especialista molt ben valorat en un equip multidisciplinari, perquè els símptomes neurològics en pacients hospitalitzats per altres malalties sistèmiques són freqüents, especialment en pacients d'edats avançades. Hem reservat a un petit nombre de neuròlegs del servei per trucar a aquells pacients que consideràvem que podien ser atesos telefònicament, o la malaltia dels quals havia de ser monitorada per a evitar descompensacions que els obliguessin a acudir a urgències (perquè som conscients que la nostra especialitat té una gran càrrega de malaltia crònica que havíem d'atendre en la mesura que sigui possible).

Segons dades de la Societat Espanyola de Neurologia els ingressos per ictus s'han reduït fins a un 33% durant la crisi del coronavirus, quins factors creu vostè que hi ha darrera d'aquest percentatge? Una incidència menor o por d'utilitzar els serveis d'urgència o acudir als centres hospitalaris?

És molt difícil pensar que aquest (evident) menor nombre de casos atesos es degui al fet que la incidència sigui menor, tots els companys amb els quals he parlat coincideixen que hi ha dos factors que ho poden explicar: la por dels propis pacients a acudir a un hospital en l'escenari actual; i la saturació dels serveis d'assistència extrahospitalària als quals, en el cas de Madrid, se'ls ha requerit a més per a cobrir torns de nit en IFEMA.

Quines conseqüències pot implicar el retard en l'arribada a l'hospital en cas d'accident cerebrovascular?

Hi ha dos tipus d'accidents cerebrovasculars o ictus; l'isquèmic (en el qual una artèria s'obstrueix -80%-) i l'hemorràgic (en el qual una artèria es trenca i s'aboca una quantitat de sang al cervell). Les conseqüències del retard poden ser nefastes en el primer dels casos, perquè és aquell que podem tractar, però només en les primeres hores des que s'estableixen els símptomes. Cada minut de retard a obrir l'artèria obstruïda és garantia d'acumulació de discapacitat i dèficits cognitius a mitjà i llarg termini.

El ictus és la segona causa de mort a Espanya (la primera en dones), la primera causa de discapacitat adquirida en l'adult i la segona de demència. La SEN recorda que un sol símptoma de ictus és una urgència… pot recordar-nos quins serien aquests símptomes i com s'han adaptat els hospitals per a atendre els pacients que acudeixin amb algun d'ells?

A diferència de l'angina cardíaca, els símptomes de la qual són més restringits; els símptomes del ictus poden ser heterogenis. No obstant això, sabem que més del 80% dels pacients que pateixen un ictus tindran almenys algun dels següents: problemes de llenguatge (dificultat per a parlar correctament, per a comprendre, asimetria de la cara per feblesa en un costat d'aquesta; i falta de força o de sensibilitat en una part del cos (braç o cama). Durant la pandèmia, els pacients amb ictus sense sospita de la Covid-19 que procedeixen de fora de l'hospital són atesos en zones “netes”, on s'intenta evitar que pacients amb sospita de la Covid-19 accedeixin.

Però la protecció no sols l'hem fet “cap als pacients”, perquè els protocols de tractar pacients amb ictus agut també s'han modificat a fi de protegir als professionals sanitaris; d’aquesta manera, tot pacient amb ictus, tingui o no símptomes, se li realitza un estudi radiològic de tòrax (placa simple o TAC toràcic). Si hi hagués sospita de pneumònia, amb aquest pacient adoptem mesures de protecció especial per a evitar contagi per via aèria.

Són els pacients d’ictus més vulnerables al contagi?

Com tot entorn a aquest virus és molt nou, resulta difícil contestar sobre la base de dades contrastades. Sabem no obstant això que el pacient ingressat amb ictus presenta un estat d'immunodepressió relativa (induït pel dany cerebral), que explica en part la tendència dels pacients ingressats amb ictus a sofrir infeccions (típicament respiratòries, seguit de les urinàries). Sobre la base d'això, potser li diria que els pacients amb ictus agut tenen almenys una certa vulnerabilitat al fet que el contacte amb el virus desencadeni la malaltia.

Associem la Covid-19 i aparell respiratori, però quines petjades pot deixar en el cervell? Existeixen alteracions neuronals associades a aquest coronavirus?

És ràpid per a contestar si hi haurà seqüeles a llarg termini en el cervell. La pregunta seria si el nostre organisme és capaç d'eliminar per complet el virus o si és capaç de mantenir-se viable en alguna part del nostre organisme (el que anomenem reservori) per a reactivar-se mesos o anys més tard i generar problemes (com succeeix amb el virus de la varicel·la o el del xarampió, per exemple). Tots esperem que no, però només el temps ens ho dirà.

En l'actualitat només podem dir que el virus té cert “neurotropisme” (tirada pel teixit nerviós), perquè quan un pacient experimenta pèrdua de l'olfacte o pèrdua del gust, sabem que amb una alta probabilitat està infectat per SARS-CoV-2, encara que no hagués presentat encara símptomes respiratoris o generals. Afortunadament, sembla que la gran majoria dels pacients recuperen tots dos trastorns sensorials.

En el cas de pacients que han sofert un ictus i ja han rebut l'alta hospitalària, però necessiten, per exemple, fer rehabilitació cognitiva o motora quina atenció se'ls està oferint?

Tots hem hagut de complir les ordres del comandament únic del Ministeri de Sanitat, que anul·la per complet tota activitat sanitària no urgent. Imagino que els serveis de rehabilitació hauran intentat guiar telefònicament o per altres mitjans no presencials a aquells pacients que estiguessin enmig del seu tractament i que poguessin assumir tasques de recuperació en el seu propi domicili.

I si parlem d'altres malalties neurològiques com l'Alzheimer, el Parkinson o els pacients amb episodis d'epilèpsia, com s'està fent el seu seguiment durant aquestes setmanes? Han establert els hospitals circuits per a atendre'ls, també presencialment quan sigui necessari?

Tot el que hem pogut atendre evitant desplaçaments a l'hospital, l'hem fet. Hi ha hagut un petit nombre de pacients al llarg d'aquestes setmanes als quals hem demanat que vinguessin per a realitzar una valoració presencial que consideràvem necessària. En aquests casos, amb les sales d'espera buides i unes mesures de protecció adequades per part del pacient i del professional sanitari; vam poder garantir que l'acte mèdic es desenvolupés en un entorn de relativa seguretat. Els pacients amb malalties neurodegeneratives a les quals fa referència, i especialment els seus cuidadors, sí que estic segur que han sofert molt. Aquests pacients estan acostumats a seguir unes rutines que en el millor dels casos s'hauran truncat per a seguir un estricte confinament que no els beneficia res. En el pitjor dels casos s'hauran infectat i molts hauran mort, perquè per edat la majoria pertanyen al grup considerat de risc.

Quin paper està jugant la telemedicina en el seu camp?

Fonamental, o almenys molt important. Fa ja alguns anys que moltes revistes científiques de rellevància internacional publiquen treballs molt interessants sobre la integració de la telemedicina, la intel·ligència artificial, machine learning i el canvi de model sanitari. Aquesta epidèmia i la profunda “crisi de relació” en la qual de sobte ens ha sumit i de la qual no sabem quan i com sortirem (perquè la fi de les restriccions més dures no és més que el principi d'un període de precaucions amb els contactes i vigilància de la higiene) ens llança directament al món de l'atenció a distància. “Tot allò que es pugui resoldre de manera remota o no presencial, no té sentit fer-ho amb el pacient davant”. I aquesta frase, que porta anys rondant-nos, la tenim avui de sobte sobre la taula amb tota la seva crueltat. Cadascun l’ha de modelar per a convertir-la en oportunitat i oferir als nostres pacients una atenció clínica de la mateixa o major qualitat, d'una forma eficient i segura.

Temen que després del pic del Coronavirus i quan les coses vagin tornant a la “normalitat” el sistema es torni a congestionar amb les consultes i proves ajornades, els ingressos, intervencions... ajornats? Estan preparats davant aquest possible increment d'activitat?

Enllaçant amb la pregunta anterior… la normalitat del demà no serà mai la del febrer passat. Les gerències dels nostres hospitals ens estan advertint d'això, i crec que tenen molta raó. Sí, és previsible que hi haurà congestió i costarà molt d'esforç sobreposar-se a aquesta aturada i atendre a tot el que es va quedar enrere. I sí, en som conscients, i ens estem preparant. Ens preparem revisant a contrarellotge i adaptant els circuits de pacients i posant a punt les eines d'atenció no presencial de les quals per cert ja disposàvem fa anys (e-consulta, videoconsulta, diàleg web, formularis no presencials). Hem de garantir una major eficiència, comoditat i seguretat en les consultes del futur. Estar preparats per al final del pic del coronavirus pot significar estar preparats per a fer una medicina diferent. Una vegada més, només el temps ens donarà o ens prendrà la raó.

Quin últim missatge o consell donaria en aquest moment als seus pacients?

És important transmetre confiança. Hi ha hagut setmanes de molta incertesa, però ens hem sabut adaptar ràpid i cada dia sabem millor què fer i com fer-ho. No hem d'oblidar als morts de la pandèmia, que són molts en el món, i especialment a Espanya. Finalment, i sense desmerèixer unes conseqüències econòmiques que es preveuen nefastes, tota gran catàstrofe amaga grans oportunitats, i són les que hem d'obstinar-nos a buscar.