☰
✕

Prop de 18.800 persones han rebut suport a Girona davant malalties avançades

El programa de la Fundació ”la Caixa” ha acompanyat 8.724 pacients i 10.076 familiars i complementa l’atenció sanitària amb suport emocional, social i espiritual

El programa de la Fundació ”la Caixa” ha acompanyat 8.724 pacients i 10.076 familiars. / DdG

Ja ens segueixes?Marca'ns com a mitjà preferit
Afegeix-nos a Google

Redacció

Girona

Darrere d’una malaltia avançada no hi ha només un pacient. Hi ha també una família que acompanya, dubtes, pors, converses difícils i, sovint, un procés de dol que comença abans de la mort i continua després. A la província de Girona, prop de 18.800 persones han rebut fins ara suport a través del programa per a l’Atenció Integral a Persones amb Malalties Avançades de la Fundació ”la Caixa”. En concret, han estat 8.724 pacients i 10.076 familiars.

El programa va néixer l’any 2008 amb l’objectiu de complementar l’atenció sanitària a les persones que es troben en una situació de malaltia avançada. La intervenció se centra en dimensions que van més enllà dels símptomes físics, com les necessitats emocionals, socials i espirituals dels pacients i del seu entorn. Els Equips d’Atenció Psicosocial (EAPS) treballen en hospitals, domicilis i, des del 2020, també en residències de gent gran. El programa està avalat per l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

L’acompanyament, per tant, no acaba en la persona malalta. També s’estén als qui són al seu costat i han d’afrontar el cansament de cuidar, la incertesa, l’acomiadament o la pèrdua. És en aquest terreny, difícil de mesurar només amb paràmetres clínics, on els professionals intenten donar resposta a preguntes que apareixen quan la malaltia obliga a mirar de cara el final de la vida.

Aprendre a cuidar quan ja no es pot curar

Julio Gómez Cañedo coneix aquest procés des de dues bandes. És metge de cures pal·liatives de l’Hospital San Juan de Dios de Santurtzi, a Biscaia, i dirigeix els equips psicosocials de Santurtzi i Àlaba del programa de la Fundació ”la Caixa”. Però abans d’acompanyar durant anys centenars de pacients, va haver d’aprendre a fer-ho a casa seva.

El programa de la Fundació ”la Caixa” ha acompanyat 8.724 pacients i 10.076 familiars . / DdG

Durant una etapa en què exercia la medicina a l’Equador, la seva segona filla va néixer amb una discapacitat severa. Gómez explica que aquella experiència li va ensenyar una cosa que acabaria determinant la seva trajectòria professional: cuidar quan una malaltia no es pot curar. En el procés d’acompanyament de la seva filla va descobrir el valor de ser-hi, del contacte físic, de l’afecte o de la música. I, després de la seva mort, va haver d’afrontar també el dol i la impotència de no poder salvar una persona estimada. L’any 2003 va començar a treballar en cures pal·liatives.

La seva experiència professional l’ha portat a insistir que el final de la vida planteja qüestions que van més enllà de la medicina. Què ha significat la pròpia vida? Què queda pendent? S’ha estimat i s’ha estat estimat? Hi ha alguna cosa que cal perdonar o per la qual cal demanar perdó? Segons Gómez, és aquí on pren importància l’atenció de la dimensió espiritual, entesa no necessàriament des de la religió, sinó des del sentit que cada persona dona a la seva vida.

També defensa la necessitat de parlar de la mort abans que aquesta arribi. «Si no parlem mai de la mort, quan arriba no tens eines per afrontar-la», sosté. El programa impulsa, entre altres iniciatives, trobades conduïdes per psicòlegs en què es parla obertament de la mort i del que les persones voldrien fer abans que arribi aquest moment. Segons el metge, tres de cada quatre persones que moren haurien necessitat cures pal·liatives.

Viatjar al mar sense sortir de l’habitació

L’acompanyament al final de la vida també està incorporant noves eines. Algunes permeten fer coses que fins fa poc semblaven difícils d’imaginar. Una dona que no havia vist mai el mar i que ja no tenia la possibilitat física de fer-ho va poder contemplar virtualment una platja al capvespre. Un altre pacient, que havia somiat viatjar a Venècia, va poder recórrer en una experiència virtual els canals de la ciutat. I una altra dona va tornar, també virtualment, a la casa on havia nascut, a La Alberca, a Salamanca.

Són experiències explicades per Juan Manuel Sánchez, doctor en Psicologia Clínica i de la Salut i professional del programa de la Fundació ”la Caixa” a l’Hospital de Los Montalvos de Salamanca. Sánchez participa en HENKO NET, un projecte amb participació d’Espanya, França i Portugal que treballa en eines basades en intel·ligència artificial per detectar de manera precoç necessitats de cures pal·liatives i millorar el benestar de persones amb malalties avançades al domicili.

Juan Manuel Sánchez, doctor en Psicologia Clínica i de la Salut. / Fundació ”la Caixa”

La tecnologia també pot facilitar el seguiment a distància, especialment en entorns rurals on els desplaçaments dels professionals són més llargs, o oferir informació als familiars que assumeixen bona part de les cures quotidianes. Però Sánchez posa un límit clar: la intel·ligència artificial pot agilitzar processos i alliberar temps dels professionals, però no pot substituir el contacte humà.

Parlar amb algú que ja ha mort?

El desenvolupament de la intel·ligència artificial obre, alhora, interrogants molt més complexos. Un dels exemples són els anomenats griefbots, deadbots o thanabots: sistemes d’IA generativa que utilitzen la petjada digital d’una persona —missatges, fotografies, vídeos, àudios, correus electrònics o publicacions a les xarxes socials— per crear un avatar capaç de reproduir alguns dels seus patrons de comunicació després de la seva mort.

Belén Jiménez Alonso, professora d’Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació a la UOC. / Fundació ”la Caixa”

Belén Jiménez Alonso, professora dels Estudis de Psicologia i Ciències de l’Educació de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), investiga aquestes tecnologies des del 2020. L’experta assenyala que poden permetre mantenir una conversa simulada amb la persona difunta i, en determinades circumstàncies, ajudar a abordar qüestions pendents o proporcionar certa regulació emocional. Però també adverteix dels riscos: poden retardar l’acceptació de la pèrdua, generar dependència o angoixa i plantegen problemes importants de consentiment, privacitat i ús de dades íntimes. Els estudis sobre els seus efectes a mitjà i llarg termini encara són exploratoris.

Feu clic per veure més contingut per a tu

És una frontera que resumeix bé el repte que afronten aquestes noves eines: aprofitar les possibilitats de la tecnologia sense convertir-la en un substitut de les persones. Jaime Boceta Osuna, metge d’un equip de suport de cures pal·liatives de l’Hospital Universitari Virgen de la Macarena de Sevilla i expert en bioètica, alerta precisament del risc que l’acompanyament acabi deshumanitzant-se si davant d’una persona que pateix només hi ha una màquina. Perquè, amb realitat virtual o sense, amb eines d’intel·ligència artificial o amb una conversa cara a cara, el centre continua sent la persona. Aquesta és també la filosofia del programa que, des del 2008, complementa les cures pal·liatives amb una mirada sobre les necessitats emocionals, socials i espirituals dels pacients i els seus familiars.

Noticias de Portada LlegirNoticias cerca de ti A propJuegos Jugar