Quan sumar forces significa canviar vides
Empreses, fundacions i organitzacions socials coincideixen que els grans reptes humanitaris i de desenvolupament ja no es poden afrontar en solitari. Confiança, complementarietat, finançament a llarg termini i escolta del territori apareixen com a claus d'una cooperació capaç de multiplicar-ne l'impacte.
A dalt, d’esquerra a dreta: Atala Martín, directora de Branded Content de Prensa Ibérica; Manuel Pastor, gerent de Gestió del Servei de la Fundació acciona.org; Isabel Miguel Emperador, coordinadora d’incidència a la Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo; Raquel González, coordinadora de MSF Espanya; Clara Díaz Ríos, responsable d’Aliances Estratègiques de Save the Children; Fermín López Unzu, patró de la Fundació Unzu Oroz. / Javier Barbancho
Atala Martín
Us imagineu un món sense propòsit d’ajuda? Sense aliances entre els qui poden oferir-la? Un món en què cada organització intentés respondre sola a una emergència humanitària, portar electricitat fins a un camp de refugiats, garantir l’educació d’un infant vulnerable o sostenir durant anys un projecte d’aigua en una comunitat remota. La realitat obliga a fer justament el contrari: sumar i sumar bé. Mai no havia estat més palpable la frase: «la unió fa la força» i, en aquest terreny, unir forces significa molt més que acumular recursos: suposa compartir objectius, generar confiança i aprendre a treballar des de cultures organitzatives diferents davant de desafiaments massa complexos per abordar-los en solitari.
Al voltant de la taula auspiciada per la Fundació acciona.org, cinc mirades diferents sobre una mateixa necessitat: Manuel Pastor, gerent de Gestió de Servei de la Fundació acciona.org; Isabel Miguel Emperador, coordinadora d’Incidència de la Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo; Clara Díaz Ríos, responsable d’Aliances Estratègiques de Save the Children; Fermín López Unzu, patró de la Fundació Unzu Oroz; i Raquel González, coordinadora de Metges Sense Fronteres a Espanya.
«Les aliances transformen quan es comparteix un objectiu i s'assumeixen riscos i beneficis»
Les seves organitzacions són diferents. També ho són els seus recursos, els seus ritmes i les seves formes d’intervenir. Tanmateix, una idea va travessar tota la conversa: ningú no arriba prou lluny tot sol. Manuel Pastor ho observa des de la Fundació acciona.org, dedicada a promoure el desenvolupament humà mitjançant l’accés als serveis bàsics, principalment aigua i energia. L’organització treballa en deu països i impacta, segons va explicar, en la vida de prop de 200.000 persones. El seu model es basa en dos principis: permanència i col·laboració. «Ens quedem; no fem projectes i marxem», va assenyalar. I aquest romandre obliga a treballar amb administracions, empreses, ONG i, fonamentalment, amb les mateixes comunitats. Perquè una aliança no comença necessàriament amb un contracte o una gran estratègia. De vegades neix d’una conversa. Pastor va relatar com les trobades entre professionals de diferents organitzacions permeten identificar problemes i descobrir capacitats complementàries. A Etiòpia, una aliança ha permès que més de 40.000 persones en camps de refugiats disposin d’electricitat. Per a ell, aquí hi ha la millor mesura de l’èxit: comprovar que un problema que semblava difícilment abordable comença a resoldre’s.
«Cal ser valents, generosos i decidits a cooperar per poder construir aliances»
El camí, tanmateix, no està exempt de dificultats. Una de les principals rau en les cultures organitzatives. Una empresa, una universitat, una administració i una ONG no parlen necessàriament el mateix llenguatge ni treballen amb els mateixos temps. Per això, abans de començar, Pastor considera imprescindible acordar les regles, la visió compartida i els riscos i beneficis que assumirà cada part.
La confiança com a infraestructura invisible
Si calgués escollir una paraula repetida durant la conversa, seria, probablement, confiança. Isabel Miguel Emperador la vincula a la coresponsabilitat: repartir lideratges i tasques, establir mínims comuns i gestionar l’enorme diversitat d’organitzacions que poden participar en una mateixa aliança. Però introdueix a més una altra dimensió: escoltar i reconèixer els coneixements que provenen dels països del sud global. «Moltes vegades no hem de buscar solucions noves, les solucions ja existeixen als mateixos territoris i el paper de les organitzacions consisteix també a reforçar-les». La mateixa Coordinadora de Organizaciones para el Desarrollo és, en certa manera, una aliança permanent. Agrupa unes 600 organitzacions que treballen contra la pobresa i les desigualtats i en resposta a crisis humanitàries. Miguel Emperador va situar l’impacte de les seves entitats sòcies en els drets i les vides de 58 milions de persones i va defensar que la cooperació no és només un mètode de treball: «és al nostre ADN». Aquesta necessitat de sumar es fa encara més evident davant de crisis que ja no es poden entendre de manera aïllada. Canvi climàtic, desigualtat, conflictes, tecnologia, desinformació o limitacions a la participació social s’entrecreuen i condicionen les respostes. Davant d’aquest escenari, Miguel Emperador va defensar aliances capaces de transformar-se quan sigui necessari. Algunes neixen per a un objectiu puntual i han d’acabar quan aquest desapareix; d’altres necessiten repensar-se per continuar sent útils. El valor no és mantenir-les a qualsevol preu, sinó conservar el propòsit que les va originar.
«Sumar talent i esforços és l'única manera de poder donar resposta a aquests reptes.»
Quan l’impacte té rostre
Per a Clara Díaz Ríos, responsable d’Aliances Estratègiques de Save the Children, la cooperació ha deixat de ser una opció metodològica. En un context de crisis simultànies i cronificades, és una obligació sumar capacitats, talent i esforços. La seva organització treballa des de fa més d’un segle per aconseguir que els nens i les nenes sobrevisquin, aprenguin i estiguin protegits davant la violència. I és precisament aquí, en les persones, on les paraules recuperen el seu significat. Díaz Ríos va recordar que cap projecte no es pot dissenyar únicament des d’un despatx. Cal escoltar els nens, les seves famílies i les comunitats. Save the Children compta fins i tot amb grups de participació infantil en què són els mateixos menors els qui expliquen els problemes als quals s’enfronten i proposen solucions. Després arriba el mesurament, l’avaluació i, de vegades, una manera de mesurar que no cap del tot en un full de càlcul: descobrir que aquell adolescent amb dificultats al qual una vegada es va acompanyar ha arribat a la universitat. «És un mesurament emocional també», va reconèixer. I, alhora, una prova tangible que una intervenció ha canviat una trajectòria vital. Les aliances empresarials, va afegir, permeten anar més enllà del finançament. Aporten coneixement, talent, innovació o tecnologia i fan possible ampliar projectes per arribar a més persones. La clau és trobar un propòsit compartit.
«Necessitem aliances a llarg termini, amb projectes transformadors que canviïn l'escenari»
Romandre després d’inaugurar
El llarg termini és també una obsessió per a Fermín López Unzu. La Fundació Unzu Oroz té una estructura atípica: no disposa de personal ni d’oficines i utilitza el seu patrimoni per finançar projectes promoguts i executats per altres organitzacions. «Per a nosaltres, les aliances són la nostra forma de vida», va resumir. La seva preocupació no és únicament construir una infraestructura, sinó què passarà després. Qui la gestionarà. Qui la mantindrà. Si continuarà funcionant d’aquí a deu o quinze anys. López Unzu insisteix que un projecte no acaba quan es troba finançament ni quan conclou una obra. Per transformar realment un territori ha de ser sostenible i comptar amb una contrapart local capaç de donar-li continuïtat. D’aquí la seva demanda d’aliances més extenses en el temps, flexibles i capaces d’aprendre dels errors, tornar al terreny, corregir i redissenyar. Pastor va explicar que la sostenibilitat financera s’incorpora des del mateix disseny de les seves intervencions. Al Perú, va assegurar, algunes famílies reben el mateix servei des de 2008. La intenció no és arribar, inaugurar i marxar; és aconseguir que allò construït romangui quan els focus miren cap a una altra banda.
Arribar a l’última milla
A Metges Sense Fronteres, l’expressió adquireix una altra urgència: arribar a l’última milla. Raquel González va descriure la feina d’una organització que busca precisament aquells a qui resulta més difícil arribar: poblacions atrapades per guerres, violència o desplaçaments i sense una cobertura sanitària suficient. MSF treballa en més de 70 països i, com va recordar González, la seva presència acostuma a ser una mala notícia: significa que els índexs de mortalitat i morbiditat són elevats. En una emergència, cooperar pot significar una cosa tan concreta com disposar d’oxigen, equips de protecció, transport, coneixements tecnològics o accés a una zona determinada. Durant la pandèmia, quan MSF va decidir intervenir excepcionalment a Espanya, van començar a sorgir col·laboracions amb empreses i organitzacions per esbrinar qui tenia bombones d’oxigen, material de protecció o capacitats que es poguessin utilitzar immediatament. De vegades, va explicar González, les aliances es preparen durant mesos; d’altres neixen espontàniament d’una necessitat. Per a ella existeix una raó profundament pragmàtica darrere de totes elles: «Jo sola no arribo». Cap empresa, administració o ONG no posseeix per si mateixa totes les capacitats necessàries per respondre a desafiaments globals. Cooperar consisteix llavors a reconèixer què falta i buscar qui ho pot aportar.
El futur serà compartit o no serà
El finançament apareix inevitablement en la conversa. Menys recursos internacionals, noves fórmules d’inversió, fons privats, responsabilitat pública i necessitat de sostenibilitat dibuixen un escenari complex. Però els participants van coincidir que les aliances del futur hauran d’anar més enllà d’intercanviar finançament per projectes. Hauran d’integrar administracions, empreses, acadèmia i organitzacions socials. Combinar coneixements diferents. Incorporar els joves. Assumir riscos compartits. Escoltar les comunitats. Buscar noves fórmules per mobilitzar recursos. I, sobretot, sostenir una confiança que no es decreta: es construeix treballant junts. Pastor ho va sintetitzar gairebé com una advertència: o les aliances són realment transformadores, superen els rols tradicionals i els seus membres comparteixen objectius, riscos i beneficis... o no seran.
Isabel Miguel demana valentia i generositat per cooperar i reclama aliances intergeneracionals. Díaz Ríos defensa avançar cap a noves maneres de combinar filantropia, finançament públic i inversió d’impacte. López Unzu reclama temps: projectes capaços de canviar l’escenari final i no desaparèixer uns anys després. I González tanca el cercle posant novament les persones al centre: capacitats diferents, coordinades i complementàries per aconseguir una cosa que cap organització assoliria per si sola. Perquè potser aquesta és la veritable mesura d’una aliança transformadora, que s’encengui una llum on no n’hi havia. Que l’aigua continuï arribant anys després. Que un hospital pugui atendre els seus pacients. Que un infant continuï estudiant. Que una comunitat trobi eines per continuar endavant. I que, quan algú arribi a aquesta última milla, mai no hi hagi d’arribar sol.»