«Algun cop heu fet sentir perifèria a algú? Jo sí, constantment». Amb aquesta declaració contundent Clara Peya començava el concert de Portalblau ahir al vespre al Mar d’en Massana (L’Escala), on presentava el seu darrer treball, Perifèria (2021), un àlbum que parla sobre les perifèries reals i emocionals que, des de petits, ens ensenyen a evitar. Sembla que només Clara Peya s’atreveix a habitar-les. Així, amb h i a. Clara Peya les abraça i les exposa al centre, davant de tothom, per parlar-ne; per cantar-les. «¿Quién se atreve a hablar de periferias? ¿Quién se atreve hablar de un extrarrdaio? ¿Quién se atreve hablar de lejanías? ¿Quién se atreve a hablar?», escriu Peya. Només ella s’atreveix a parlar-ne, i ho fa acompanyada amb el baix de Vic Moliner, la bateria de Didak Fernández i la impecable veu d’Enric Verdaguer que, conjuntament, aconsegueixen transportar el públic en una mena de viatge-ritual durant una hora i mitja.
Asseguda davant el piano vestida amb un peto de color blanc, Clara Peya tocava amb aquella passió que la caracteritza les notes de Niña mentre, al fons, el sol es ponia per darrere el Cap de Creus i les llumetes del Golf de Roses començaven a encendre’s. «Niña que convertiste el alimento en tu lamento, y decidiste que vivir era un invento», cantava Verdaguer. I, a poc a poc, algunes barques s’apropaven al Mar d’en Massana per apuntar-se a ballar damunt la mar i dibuixar, involuntàriament, un paisatge que hauria pogut ser ben bé un quadre de Joaquín Sorolla.
Així, el cel s’anava enfosquint proporcionalment a la potència a la que s’anava endinsant, cançó a cançó, el concert. Un dels moments àlgids va arribar amb Huracán, on Verdaguer i els sintatizadors electrònics controlats meticulosament per Moliner, Fernández i Peya van aconseguir emocionar a tota la platea, des de la primera fins a l’última fila. Tampoc va faltar-hi Mujer Frontera, l’himne de les Jornaleres de Huelva en Lucha, sindicat encapçalat per Ana Pinto. En aquell moment, els quatre músics, tots vestits de blanc amb tons groc pastel, van posar-se d’esquenes davant del públic i, damunt seu, van projectar-hi un vídeo on apareixia Pinto i una altra jornalera de Huelva en Lucha per denunciar la seva situació d’explotació i precarització. I acte seguit, Rusó Sala entonava amb la seva veu municiosa una colossal versió de la cançó. «No tiene pechos para quemar el aire, ni tiene ganas que otro cuerpo le baile», recitava Sala.
«Tot centre viu a través de la seva perifèria», concloïa Peya. I, després d’una llarga ovació a peu dret, els quatre músics van interpretar una versió apostuflant de Tierra de Hielo, una de les cançons més emocionants de Peya que s’inclou dins l’àlbum Estòmac (2018) i que va servir per finalitzar el concert en un dels escenaris més emblamàtics de la Costa Brava.