El col·lectiu de treballadors socials va sortir ahir al carrer per queixar-se, amb tota la raó del món, de les seves condicions laborals, amb una elevada exposició a riscos i uns salaris molt baixos. Tal com es pot comprovar en la crònica que signa la Meritxell Comas en aquestes pàgines, la majoria de les afectades són dones: de nou, unes tasques que es poden considerar de cures -en aquest cas, de persones en risc d’exclusió social-, i que estan àmpliament feminitzades, són víctimes de la precarització. Mentrestant, les infermeres, un altre col·lectiu de cures i feminitzat, es queixen que Salut i els metges han arribat a un acord, però que les han deixat de banda. L’enèsima plantada que pateix aquest col·lectiu que es va demostrar essencial durant la covid-19, i que ara sembla que hagi caigut novament en l’oblit.
Treballadores socials i infermeres se sumen a altres col·lectius, com les kellys o treballadores de la llar, que il·lustren la progressiva feminització de la pobresa. I a això se li han de sumar les reduccions de jornada per maternitats o cures, que també solen recaure majoritàriament en les dones. Tot plegat s’acaba reflectint en la jubilació, una nova generació de pensionistes que, malgrat haver treballat tota la vida, continuen essent pobres.