Mika: «Els macroconcerts són com els grans vaixells de pesca d’arrossegament que arrasen amb tot»

Després d’alguns retocs estilístics a ‘My name is Michael Holbrook’ (2019) i el disc en francès ‘Que ta tête fleurisse toujours’ (2023), ¿veu ‘Hyperlove’ com una tornada del Mika més clàssic i reconeixible?

No ho sé, no penso en termes del que és més clàssic o experimental o comercial. M’importa el que és creatiu i interessant, i la llibertat. El que faig sempre surt d’una expressió musical experimental, molt íntima, al piano, i després hi ha un procés de transformació amb diferents persones que tinc al costat. Podem crear un paisatge com si fos un quadre, i després les cançons, com si es tractés de pintures, formen part d’un àlbum que configura una història. És complicat i senzill al mateix temps. Però jo he triat sempre això, una experimentació pop alternativa.

Les cançons d’aquest disc poden funcionar una a una, però, al seu torn, formen part d’una narrativa i un fil conductor, amb les transicions i la veu convidada de John Waters.

M’agrada molt Waters, aquí fa la narració d’una ràdio nostàlgica del futur. Són com esquetxos. La cançó que dona títol a l’àlbum no la pots separar fàcilment de l’àlbum, i això m’agrada. D’altres sí que es poden. Però els àlbums són importants, perquè, en aquest món virtual, són les úniques cases que pots construir. És com una inversió artística.

Al disc parla de l’amor contemporani. ¿Creu que els impulsos emocionals, els sentiments, es transformen amb la tecnologia? ¿Ha canviat la nostra manera d’estimar?

És clar, perquè actualment estem molt connectats i alhora molt sols, més que abans. I això és així en qualsevol edat. Ara estem parlant per aquí [via Zoom], però jo no et puc tocar, ni veure com són els teus pantalons, ni apreciar el ritme amb què respires. I no és una observació romàntica. Sí, l’amor està canviant. A l’àlbum parlo de l’amor com un contacte humà, no només romàntic. L’amor com una conversa sense paraules, fins i tot sense gestos físics. En la bogeria de la vida, el caos és el més deliciós i creatiu: la creativitat i les connexions lliures, que són el més important en la nostra vida amorosa i en el desenvolupament de la nostra personalitat, als 13 anys i als 50. No pots programar les amistats que faràs, la vida genera un grau de caos i això és el que estem perdent una miqueta. Amb les aplicacions pots solucionar la teva vida de vegades, però d’altres, no.

El mes que ve complirà 43 anys. ¿Sent nostàlgia de com eren les relacions quan era més jove?

No tinc temps d’alimentar la nostàlgia. L’àlbum és més un manifest que una declaració de nostàlgia, que és un sentiment feble, amb el qual no canvies res. Crec que estem en una època en què hem de manifestar la nostra identitat amb tota la seva complexitat. S’ha de resistir la tendència a reduir-nos a una cosa més digerible. Jo no vull ser més digerible, ni més comprensible. Tots som complexos: els artistes i cada persona del públic. Jo parlo diversos idiomes, però com més parlo, menys es pot entendre el que estic dient, i això és perfecte.

A l’àlbum hi ha electrònica i influències del synth-pop dels 80. ¿És allà el seu centre gravitatori?

Des del principi hi va haver la música clàssica: Mozart, Stravinsky, Britten, Ligeti… Però després em van inspirar grups dels 80 com aquell que tenia un cantant de veu molt aguda. ¿Com s’anomenava? Bronsky Beat, sí. I als 2000, Fischerspooner. Ja veus, quina barreja. Per mi no hi ha tanta distància entre la música clàssica i l’electrònica. En la música electrònica dels 80 hi havia unes tensions al servei de la història que s’explicava, i podies cantar aquestes cançons amb el piano o la guitarra. No era com l’EDM (electronic dance music), que es construeix per ser eficaç a través del ‘drop’. Hi ha una gran diferència entre l’EDM i el dance dels 80. El dance no és manipulador, tu busques allà la teva temperatura emocional, mentre que l’EDM és una muntanya russa.

Neil Tennant (Pet Shop Boys) deia que Taylor Swift li semblava interessant com a fenomen, però es preguntava on eren les seves cançons realment famoses, reconeixibles per tot el món, com les de Michael Jackson. ¿Costa més crear-les avui dia?

Crear avui un gran èxit que s’estabilitzi com a tal, un ‘Goodbye yellow brick road’, d’Elton John, és difícil. Si sortís ara un tema així, res garanteix que fos un ‘hit’, perquè la manera en què es distribueix avui la música és diferent, i dir això no és nostàlgia. Pots negar aquesta realitat o bé anar a buscar el teu mercat i les cançons que t’agraden. És el món en què estem. Jo puc dir que m’agrada Taylor Swift, tot i que alhora penso que els macroconcerts tenen conseqüències. Són com els grans vaixells de pesca d’arrossegament que arrasen amb tot per emportar-se els peixos. Tenen un impacte en les famílies, que paguen molts diners per les entrades, i en la geografia, i en el mercat de la música en directe. No és l’ideal. Les sales petites estan desapareixent a un ritme més alt que mai.

El comportament del públic va cap això i ho veiem amb les residències gegants, com les de Bad Bunny i Shakira a Madrid o Celine Dion a París.

M’agraden molt aquests artistes, i segurament aniré a veure Celine Dion. Però hem de poder dir també que el concert petit és important. Sé que dient això puc semblar una miqueta militant, però és el que penso. Necessitem protegir conscientment els clubs, perquè l’apatia és el més perillós que hi ha.

¿Com seran els concerts a Les Nits Occident i Cap Roig?

Expliquen una història, igual que els àlbums. És el mateix principi, en cada concert pots provocar moments singulars, per això la gira és tan important. És pels concerts que he pogut sobreviure aquests 20 anys.