Filla adoptiva rebel amb la injustícia

Salt està de sort. Una sort guanyada des del 8 de setembre de 1959, quan Sor Clara va arribar al psiquiàtric de Salt per treballar amb els malalts crònics. Des d´aleshores, sor Clara Villoslada Martín, nascuda a Valladolid, ha centrat tota la seva acció en ajudar els més necessitats de Salt. Des dels anys vuitanta ho ha fet des de l´emblemàtica «Casita» del carrer Cervantes, on han passat centenars de nens i nenes per passar-ho bé, fer els deure i aprendre.

La vila on va aterrar sor Clara, amb 23 anys, li va reconèixer ahir tota la tasca portada a terme des de fa més de cinc dècades. En un auditori de les Bernardes ple a vessar, va ser nomenada filla adoptiva. En una entrevista amb alguns dels nens que van a la «Casita» i que durant l´acte van pujar a l´escenari li van preguntar: «T´agrada ser filla adoptiva?». La seva resposta no podia ser més eloqüent: «Mentre pugui fer el bé, que em facin el que sigui». Fer el bé. Aquesta expressió es va repetir en tots els que van anar intervenint al llarg de l´acte presentat per la periodista del Diari de Girona, Laura Fanals. L´instructor del nomenament, Mossèn Jordi Callejón, exposava la gran virtut de sor Clara: «És al·lèrgica. Al·lèrgica a la injustícia. És una monja rebel a la injustícia. Ha donat la vida a Jesuscrist i als pobres».

L´alcalde de Salt, Jaume Torramadé, va recordar que la vila ha nomenat dos fills adoptius. L´altre és Ramon Torramadé. Va assenyalar que ambdós tenen diverses coincidències: ser rebels i estimar Salt. Va destacar de sor Clara que «ha dedicat més de 50 anys a Salt i als més febles. Una vida dedicada als altres». En aquest sentit, va afirmar que un municipi seriós ha de ser agraït» tot apuntant que «és difícil no reconèixer a qui dedica la vida als altres en una societat on tot és jo, jo i jo».

Clara Villoslada va pujar a l´escenari emocionada, acompanyada pel bisbe, Francesc Pardo, per rebre el guardó, una escultura d´Enric Sala. Sor Clara va tenir agraïments per a la família Mascarell, qui fa diverses dècades li va cedir la casa des d´on ha treballat tants anys, i també als diferents alcaldes i als voluntaris. Va reiterar que no havia fet res especial per merèixer el reconeixement: «No he fet res. Sóc filla de la caritat. Els meus pares em van educar i els meus germans em van ajudar. És déu qui m´ha portat pel camí a poc a poc. Déu s´ha valgut de mi i li agraeixo els dons que m´ha donat». Una de les darreres frases la va dedicar als nens de la «Casita»: Les penes em marxen veient-vos a vosaltres».