Parlem amb la Dra. María de la Mota Nicolás-Correa

Per Cecilia Vega

¿Des de quan treballa com a metge d’urgències?

Des de fa 8 anys. Després d’una trajectòria professional variada vaig prendre la decisió, el 2013, de marxar al Regne Unit a completar l’especialitat d’Urgències.

¿Per què va elegir aquesta professió i aquesta especialitat?

Realment la decisió de ser metge no sé bé quan va arribar. No és un tema de tradició familiar, ja que no hi ha metges a la meva família. Es va anar forjant a mesura que anaven passant els anys i recordo que amb 15 anys ja ho tenia clar, el que no sé és exactament quan vaig començar a pensar-hi. A partir d’aquella edat els meus estudis anaven dirigits a la carrera de Medicina i recordo que era la meva meta. Al final la raó principal de ser metge és (o hauria de ser) voler ser-ho, entendre, comprendre i respectar el patiment aliè i treballar amb l’empatia per aconseguir ser un bon metge. Ha de ser una decisió lliurement presa amb cautela i determinació.
Durant la meva carrera professional, que va ser variada, vaig anar aprenent molt i finalment vaig prendre la decisió de fer Medicina d’Urgències. Crec que no vaig ser jo qui va elegir fer Medicina d’Urgències, la Medicina d’Urgències em va elegir a mi. Cada dia és un dia nou i diferent, no hi ha un dia igual a un altre. És una especialitat que requereix compromís i responsabilitat i en la qual t’enfrontes a reptes i satisfaccions. Aprenc coses noves sempre, aprenc molt dels meus companys i dels pacients, i això és una cosa que m’agrada.

Aquests dies es compleix un any dels primers casos de coronavirus, una infecció que al principi molts assimilaven a la grip. ¿Quan es va adonar vostè que estàvem davant una amenaça més seriosa?

Des de mitjans de febrer vam estar veient el que havia passat a la Xina i el que estava passant a Itàlia. Llavors vam començar a veure a urgències casos de sospita (amb símptomes no gaire clars) i vam començar a fer PCR sota la recomanació de Salut Pública, les quals percentualment presentaven molt pocs positius.
A finals de febrer els casos sospitosos van anar augmentant i el percentatge de positivitat de les PCR va començar a disparar-se.
La Sanitat Pública, que fins llavors rebia les nostres mostres de PCR per processar-les, va començar a saturar-se i trigava gairebé 3 dies a donar-nos resultats perquè no eren capaços de processar tal quantitat de mostres.
A principis de març els casos de COVID-19 s’havien multiplicat en tots els hospitals públics i privats de la Comunitat de Madrid, les PCR positives van començar a ser habituals, vam haver de muntar el nostre propi sistema d’anàlisi de PCR per no dependre dels altres.
La resta de patologies que normalment es veuen en un servei d’urgències van disminuir fins al punt de que van brillar per la seva absència i ens preguntàvem ¿On són els infarts? ¿On són els ICTUS? ¿Les apendicitis?
Mirant enrere i analitzant el que havia passat a Itàlia un mes abans (i començava a passar a la resta d’Europa) ens vam adonar que ens estàvem encaminant cap a la mateixa situació i que únicament anàvem un mes per darrere.
Això va ser el que ens va fer veure la realitat i que el que fins llavors s’estava anomenant “epidèmia” s’havia convertit en una “pandèmia”. Ens havíem de preparar per a una cosa que desconeixíem però que intuíem que seria llarga i fatal.
Hospitals plens de casos sospitosos, cirurgies que es cancel·laven per falta d’espai, plantes per a pacients COVID que anaven en augment, llistes de PCR positives en augment…
Hi va haver una bona coordinació entre tots els hospitals que té el grup a Madrid, vam haver d’instaurar circuits COVID per mantenir segurs pacients oncològics, parts, cirurgies d’urgència…
A urgències, la zona que vam anar aïllant per a pacients COVID va anar en augment fins que va arribar a abraçar gairebé tot l’espai disponible, deixant una zona petita per a pacients no-COVID que es van revelar com una raresa dins de la urgència i de l’hospital en general.
El moment que ja va marcar la situació preocupant d’aquesta pandèmia va ser quan l’equip d’hospitalitzats COVID va començar a nodrir-se de cirurgians vasculars, cirurgians cardíacs i toràcics… ja que s’havien quedat sense activitat i es van sumar a aquest equip per ajudar amb la feina en aquest número cada vegada més creixent de pacients.

¿Es podia imaginar el que vindria després, entreveure la dimensió que això agafaria?

En cap moment. És impossible imaginar les conseqüències d’una cosa que, afortunadament, mai has viscut (i espero no haver de tornar a viure).
Quan miràvem els nostres veïns, que ens portaven davantera, podíem intuir el que ens esperava però mai vam imaginar la magnitud del desastre nacional que ens esperava. Mai vam poder pensar les baixes que comptabilitzaríem, la saturació que hauríem d’afrontar als hospitals, el patiment dels nostres pacients i les seves famílies, la por que passaríem, la soledat i el desconcert de tots per una cosa desconeguda que ens estava tocant de ple.

Pot semblar que un metge d’Urgències ha vist de tot però, ¿com és treballar davant una malaltia tan desconeguda?

És una situació molt desconcertant, la falta d’informació sobre la malaltia, la seva evolució i el tractament a seguir era una cosa difícil d’assumir. Vèiem pacients malalts, experimentàvem tractaments amb l’esperança que funcionessin, apreníem dia a dia i, a més, s’havia de filtrar bé l’allau d’informació que apareixia als mitjans generals i científics. Llegíem i llegíem informació procedent d’altres sistemes de salut i d’aquells països que portaven una mica més de temps tractant la malaltia (sempre amb cautela) i assimilàvem les directrius del nostre sistema de salut pública i del Ministeri de Sanitat. Preníem nota de la nostra pròpia experiència segons anàvem tractant pacients a urgències i hospitalitzats i anàvem elaborant les nostres pròpies guies de tractament consensuades pels equips que havíem format per a aquesta pandèmia.

¿Com van ser aquells primers dies a Urgències? ¿Quina era el principal temor o preocupació?

Dies molt complicats marcats per la incertesa, la pressió assistencial i la por del desconegut. Malgrat que aquesta incertesa i aquesta por estava present al cap de tot el personal assistencial i no assistencial, gairebé no es notava, feien tot el possible per donar una imatge normal i tranquil·la perquè els pacients no ho poguessin percebre.
El meu temor principal era aconseguir que el meu equip no es desanimés, no emmalaltís, fos resilient i no caigués en la frustració.
Ens preocupaven les baixes entre el personal i com poder cobrir-les, ja que aquesta situació estava minvant la disponibilitat d’uns recursos humans que ja per si mateix eren limitats.
Un altre tema que dia a dia monitoritzàvem era l’estoc de material d’aïllament (EPI, ulleres protectores, mascaretes, guants, material de desinfecció…) i protecció perquè el nostre personal no s’exposés desprotegit a la malaltia.
EUn temor de tots era aconseguir tractar el nombre més gran de pacients possibles i protegir d’infectar-se aquells que sense simptomatologia COVID acudien a urgències per altres patologies.
El temor de tot metge és haver de decidir quins pacients pots tractar i a quins només els pots oferir mesures de confort. Ens hem format per millorar la salut de tots els pacients que veiem i evitar el patiment als que no pots oferir alternatives terapèutiques. En aquests moments i a mesura que la crisi hospitalària va anar avançant la necessitat de decisió terapèutica es va anar fent més evident i va acabar sent una rutina en el nostre servei amb l’evident frustració del personal sanitari, sobretot d’aquells més joves.

L’hospital va haver de transformar-se i adaptar-se a les noves circumstàncies, instaurar nous protocols… ¿Com es va donar resposta a la crisi i com es van organitzar en el seu servei per atendre als pacients Covid sense desatendre la resta d’Urgències?

Vam haver d’establir dos circuits ben diferenciats, ¡vam construir dues urgències en una!
Es van diferenciar per al triatge de pacients, per a l’accés al servei de radiologia, per a l’ús de lavabos, per a sales d’observació i tractament, i fins i tot diferents ascensors per a l’ingrés de pacients a les plantes.
Tot plegat anava encaminat a protegir els pacients a urgències i el personal assistencial i no assistencial (personal de neteja, administració, manteniment…) que treballa en el nostre servei.
Els circuits patien modificacions gairebé diàriament a mesura que la situació va anar avançant i empitjorant i el nombre d’urgències sospitoses de COVID va augmentar.
Amb el temps, com he dit abans, les patologies no-COVID van deixar de veure’s pràcticament i l’àrea no-COVID es va anar reduint al mínim. La zona COVID era semblant a un búnquer amb múltiples àrees de desinfecció, amb limitació d’accés per impedir la propagació de la malaltia, amb cartells informatius per a pacients i personal.

El triatge és un dels punts crítics en el servei d’Urgències. ¿Pot explicar-nos en què consisteix i què implica en un moment en què la pressió assistencial desborda els hospitals i les unitats de Cures Intensives (UCI) estan plenes?

Generalment el triatge a urgències es fa al principi, després de l’admissió del pacient, per classificar-los per nivells de gravetat i destacar aquells que necessiten atenció mèdica immediata i aquells en els quals pot diferir-se. Existeixen unes taules segons les constants del pacient i la patologia que presenta, que els classifiquen en colors: verd, groc, taronja i vermell (en el nostre hospital utilitzem el sistema de triatge Manchester). El nivell de triatge està en relació amb la gravetat del pacient i que la seva patologia sigui temps-dependent. Un pacient classificat vermell necessita una atenció immediata ja que la seva vida està en perill i un pacient classificat verd pot esperar ja que la seva patologia no compromet la seva vida.
A més d’aquest sistema de triatge, durant la pandèmia vam haver d’establir també un triatge mèdic en el qual es consideraven altres factors (edat, patologies prèvies, situació basal del pacient, possibilitats d’èxit de tractament…) que condicionava el tipus de tractament que podríem oferir al pacient donada la saturació de l’hospital i de les Unitats de Cures Intensives.
El triatge inicial i el metge van ser fonamentals per poder oferir a cada pacient el millor tractament possible i agilitzar l’estada del pacient en el servei d’urgències.

En concret, ¿quins sacrificis ha hagut de fer vostè o què ha sigut el més difícil a què ha hagut d’enfrontar-se l’últim any? ¿Alguna cosa positiva?

Sacrificis com a tal no crec que n’hagi fet cap, va ser difícil compaginar la meva vida familiar amb la laboral i em vaig inclinar per la laboral, ja que crec que en aquell moment em necessitava més. La meva família em coneix bé i mai m’ho han retret, ja que ells són conscients que havia de ser així. Tot al contrari, el seu suport constant em donava força per seguir lluitant i treballant.
Ha sigut molt difícil veure el patiment i la por al desconegut dels pacients i familiars, intentar pal·liar la soledat dels pacients que estaven ingressats a urgències, la frustració de no poder oferir un tractament avançat en alguns casos i haver de limitar-nos a pal·liar el patiment i haver d’animar el personal en els dies de baixada que tots hem tingut.
Coses positives, ¡moltes! La primera de totes ha sigut l’entrega i la gran resposta humana i professional de tot l’hospital i en tots els estaments, des de l’equip directiu, els professionals sanitaris, auxiliars, zeladors, administratius, tècnics, personal de seguretat, personal de neteja, manteniment, cuina…
La capacitat de treball en equip i la rapidesa d’adaptació a situacions adverses. Hem aconseguit un gran equip multidisciplinari a urgències del qual em sento molt orgullosa i que continuarà en el temps.
La solidaritat de les persones que ens han envoltat i el seu suport constant.
La disponibilitat i l’oferiment de tot el personal de l’hospital en les seves diferents capacitats.
Les crisis aconsegueixen que descobreixis el que realment són les persones, en aquest cas: grans persones i excel·lents éssers humans.

¿Quantes hores seguides va arribar a treballar durant la pitjor fase de la pandèmia?

Durant les primeres 6 setmanes crec que vaig treballar unes 14 hores diàries sense distinció. I només en vaig treballar 14 perquè havia de descansar una mica i tornar a treballar. Sempre hi havia coses per fer, sempre quedaven pacients per veure… Però també hi havia un demà i s’havia de començar de nou.
Van ser un parell de mesos que vaig viure com “el dia de la marmota”. Dies iguals, fent el mateix; una rutina perillosa, moments d’alegria i de tristesa, esperar a les 20:00 per rebre els aplaudiments als balcons i torna a començar.

¿Què significaven per a vostè aquells aplaudiments? Se’ls va anomenar herois i van rebre el Princesa d’Astúries de la Concòrdia…

No som herois, els herois eren els pacients i els seus familiars. Ells eren els que realment patien, els que han passat la pitjor part de tot això.
Nosaltres fèiem la nostra feina, el que hem fet sempre i és una pena que hagués d’arribar una situació com aquesta perquè es reconegués la feina d’un col·lectiu que sempre ha actuat de la mateixa manera. Però el virus va plantejar a més un repte físic, mental i anímic.
Els aplaudiments eren, en qualsevol cas, un bàlsam que s’agraïa, un moment que s’aprofitava, quan la situació assistencial ho permetia, per relaxar-se uns minuts, sortir a la porta del centre de treball, escoltar els aplaudiments de suport i aplaudir-se un mateix.

Però després de la primera onada, en va arribar una segona, una tercera... ¿Com ha evolucionat l’estat d’ànim del personal fins ara?

És difícil mantenir un estat d’ànim positiu durant un any, el cansament ens deixa marca a tots.
Però malgrat això el personal sanitari segueix esperançat i segueix dedicat al 100%. El seu compromís i dedicació és excel·lent sempre, però especialment digna de menció en els moments difícils i en situacions complicades com les que estem vivint des d’ara fa un any.
Tots ells han estudiat una carrera que implica una vocació especial de servei i ajuda als altres. És en situacions com aquestes quan tot l’anterior cobra més sentit i han de sentir-se orgullosos del que han aconseguit i del sacrifici que els ha suposat.
He de reconèixer que molt personal sanitari ha tingut moments en els quals s’ha posat a plorar durant aquesta pandèmia, ha emmalaltit, ha vist familiars i amics emmalaltir i fins i tot morir, i ha necessitat suport psicològic per sortir-se’n.
Tot això s’ha aconseguit superar, o mitigar gràcies al suport dels companys, el suport dels malalts, la satisfacció de les vides salvades, l’agraïment de familiars i la bona feina feta.
Tot i així, som conscients que tindrà conseqüències a llarg termini i ens hi haurem d’enfrontar quan arribin i de la millor manera possible.

I aplicat al pacient, ¿amb el pas dels mesos, quins canvis han notat en el seu perfil, evolució i forma d’enfrontar el virus?

Segueix la incertesa sobre el virus. I el cansament també es veu en els pacients, són menys tolerants, s’enfronten d’una altra manera a la malaltia, però en el fons el temor a infectar-se segueix estant present perquè el tractament segueix sense estar estandarditzat i l’evolució de la malaltia no és predictible.
Els joves són els que s’hi enfronten ara d’una manera més temerària, o dit d’una altra manera, més “irresponsable”. Estan cansats de les restriccions i limitacions, és difícil ser jove en aquest moment i no poder disfrutar aquesta joventut. Però s’ha de recordar que devem molt als que ja no hi són entre nosaltres, hem tingut moltes baixes aquest últim any i els devem respecte i admiració. No volem perdre més gent i és la nostra responsabilitat evitar-ho.

Ara sembla que la corba epidemiològica s’està doblegant i la tercera onada comença a remetre però, ¿i després?

Encara no ha acabat, s’ha d’aguantar una mica més.
S’ha d’esperar que la vacunació sigui massiva i això no s’aconseguirà fins d’aquí a uns quants mesos, possiblement abans de l’estiu.
Ens hem de seguir cuidant, protegint a nosaltres mateixos i als que ens envolten, respectant els altres.
Queda poc però queda i hem de fer-ho bé.
S’ha de lluitar per no caure en una quarta onada i això només pot aconseguir-se amb responsabilitat i vacunació.
De moment crec que la tendència és cap a un altiplà amb lleugers repunts però amb una baixada progressiva en el temps a mesura que aconseguim estendre la vacunació i limitem els contagis.
Crec que aquest virus conviurà en la societat molt temps com ho fa el virus de la grip i molts altres, però això ho podem tolerar.

¿Què ha significat l’arribada de les vacunes?

És molt important vacunar-se per protecció personal i per protecció social, és una responsabilitat que tenim cap als altres.
Les vacunes estan demostrant una altíssima efectivitat per no desenvolupar la malaltia o desenvolupar una forma molt lleu de la mateixa, però encara no està confirmat que no es pugui encomanar als altres.
De moment s’està vacunant la població de risc però d’aquí a uns mesos quan arribi la vacunació massiva podrem veure un canvi en la infectivitat del virus.
Els resultats de la vacunació no es veuran a curt termini, però es veuran.
El problema és que en paral·lel a la vacunació hem d’evitar les aglomeracions i les reunions sense protecció ni distància social. No hem de relaxar-nos, exposar-nos nosaltres mateixos ni exposar els altres.
Comprenc que després d’un any estem cansats dels confinaments i les restriccions però hem pogut veure en 3 ocasions que realment és el que funciona.
Si combinem les dues coses (vacunes i restriccions) acabarem vencent aquesta situació. La responsabilitat civil és fonamental.
Estem a prop d’acabar amb aquest infern que ja fa un any que tenim entre nosaltres.
És fonamental seguir protegint la població i seguir vacunant i vacunant.

S’ha repetit molt que el virus es va estendre perquè no es van prendre a temps les degudes mesures preventives, ¿és així? Ara, ¿vist amb perspectiva i sabent el que sabem, si es pogués tornar enrere, què creu vostè que es podria haver fet d’una altra manera?

Per descomptat, vam tardar molt temps a reconèixer el que estava passant i a prendre mesures.
Només havíem de mirar els nostres veïns i prendre mesures abans. Però mai vam pensar que això ens podia passar i aquest va ser un error.
És difícil prendre mesures dràstiques en previsió del que pugui passar, la societat no ho accepta fàcilment i ningú volia fer el primer pas.
Ara les mesures s’estan prenent molt abans perquè coneixem el que pot passar, i tot i així no és fàcil.

¿Quines ensenyances i lliçons treu de tot això i com poden beneficiar els pacients?

Hem après molt de tot això.
No només hem après les reaccions de la societat, el comportament davant a les adversitats, el treball amb les frustracions… Hem pogut veure el millor de les persones, la valentia dels pacients, el companyerisme i el treball en equip, el suport incondicional dels que ens envolten i tot el que podem aconseguir entre tots treballant per i per a les persones.
Som més forts del que ens pensàvem i hem aconseguit el que mai pensàvem que podríem aconseguir. Ara ho hem de mantenir.
Els pacients s’aprofitaran de tot l’anterior, ja que ens ha enriquit com a persones i com a professionals. També els afavorirà tot el que hem après de la manera de treballar amb aquesta malaltia, dels tractaments innovadors, de la nostra resiliència, de les vacunes i de tots els avenços científics que gràcies a aquesta pandèmia s’han assolit i se segueixen investigant.
I sobretot hem après a ser més humans i a donar més valor a les petites coses que ens envolten ja que en qualsevol moment es poden veure compromeses i les podem perdre.