Parlem amb la infermera Elisa Ramos Pareja

Per Cecilia Vega

¿Què la va motivar per ser infermera d’UCI?

M’apassiona el tracte amb les persones. Poder ajudar-les en la seva recuperació i cures, sobretot, de pacients crítics.

¿En què consisteix exactament la feina de l’infermer a les UCIS? ¿Com era el dia a dia abans de la pandèmia?

La feina de l’infermer a l’UCI és una feina complexa que, entre altres coses, requereix molta organització i perfeccionisme . En el nostre dia a dia cuidem pacients crítics que necessiten la nostra màxima atenció i cures per a la seva millora.
La nostra H-UCI ja tenia una activitat alta d’ingressos procedents d’intervencions complexes (intervencions cardíaques, carcinomatosis), així com pacients procedents d’Urgències.

¿I com es va anar transformant la seva feina des de l’arribada dels primers contagis? ¿Quins canvis va patir l’hospital, la seva unitat i el seu desenvolupament?

Una de les coses que més ressaltaria del nostre equip de H-UCI és la capacitat que tenen per adaptar-se al canvi i enfrontar les situacions d’estrès juntament, sempre, amb el treball en equip. Les primeres notícies es rebien amb incertesa i una mica de por però sempre treballant des de la seguretat que fèiem tot el que ens indicaven.
Vam reorganitzar el servei, creant una “UCI neta” a la sala del recuperació i per un altre costat, una UCI respiratòria, en la qual s’atenien els pacients Covid. Es va dotar la unitat de més respiradors, materials, personal, etc., a més de noves pautes d’actuació adequades a la nova situació.

El coronavirus ha canviat la seva manera de treballar, però ¿com l’ha afectat en el pla personal?

Diu una dita popular que “el que no et mata, et fa més fort”.
Ha sigut un any difícil per a tots. Els sanitaris, a l’estar en primera fila, ens hem emportat imatges més dures de tota aquesta pel·lícula real i això òbviament ha tingut i té les seves conseqüències.
Amb el suport dels companys, als quals la majoria de les vegades vèiem més que a la nostra família, ha sigut menys difícil lidiar aquesta batalla que, sens dubte, ens ha unit més encara i ens ha fet més forts.

En concret, ¿quins sacrificis ha hagut de fer vostè o què ha sigut el més difícil a què ha hagut d’enfrontar-se en l’últim any?

A més del cansament físic i emocional que ha suposat enfrontar-nos a aquesta pandèmia, crec que una de les coses que pitjor hem portat és no poder compartir temps amb els nostres éssers estimats.

¿Com aconsegueixen mantenir la fortalesa física i psicològica?

Tinc la sort de comptar amb un equip de companys que em demostren la seva fortalesa física i psicològica cada dia. Que entreguen aquesta fortalesa als seus pacients en cadascun dels seus gestos i actes, independentment de com tinguin el torn de treball. He vist aquests companys intentar arrencar un somriure a un pacient, després d’haver-se assecat les llàgrimes per haver-ne perdut un altre. La fortalesa és una cosa que es treballa dia a dia però crec que ells, la tenen innata.

¿Quines ensenyances i lliçons treu de tot això?

Sens dubte hem après a aprofitar més el temps, els moments, les petites coses. Que reconfortant que pot arribar a ser una abraçada o veure algú que estimes. He après que important que és el treball en equip i que amb això pocs reptes es resisteixen. He après moltes coses, en definitiva, a valorar més la vida i a adonar-me que estic envoltada dels millors professionals i companys que puc tenir (encara que això ja ho sabia).

¿Quin missatge i recomanacions donaria a tota la població en aquest moment?

Demanaria per favor que es regeixin a les recomanacions que fan els experts, que actuïn amb seny i seguretat per evitar que tornem a aquelles situacions tan crítiques per les quals hem passat tots.