Des dels primers contagis fins a la “nova normalitat” i la vacunació, metges i infermers d’Urgències, Cures Intensives (UCI), internistes i Cures Intermèdies Respiratòries (UCIR) de diversos hospitals espanyols ens expliquen en primera persona tot el que han viscut i sentit al llarg d’aquest difícil any de pandèmia.
Ha passat un any però sembla que encara ressonen els aplaudiments. Dotze mesos enrere, cada tarda, a les vuit en punt, milers de ciutadans sortien a les seves finestres i balcons per aplaudir els sanitaris. Era un gest d’aclamació, reconeixement i gratitud cap a aquells que lluitaven cara a cara contra un virus que ens havia tancat a tots a casa, ens privava de petons, abraçades i vides.
Aquest símbol del confinament arrencava el 14 de març de 2020. Aquell va ser el dia que entrava en vigor a Espanya l’estat d’alarma per fer front a l’expansió de la Covid-19. En aquell moment el tràgic comptador d’infectats i morts ja marcava 5.773 casos i 136 morts.
La cita de les vuit es va convertir en un emotiu esdeveniment diari, en què també s’intercanviaven salutacions amb els veïns, sonava alguna cassola i es ballava al ritme del tema “Resistiré”. Amb el pas de les setmanes i la relaxació de les mesures els aplaudiments van anar cessant, però lamentablement el comptador i la feina en primera línia de metges, infermers, auxiliars, zeladors… no s’ha aturat ni un moment des d’aleshores. Tres onades més tard, amb mascareta obligatòria, distàncies de seguretat, limitacions de mobilitat, tancaments i tocs de queda, a Espanya han mort més de 72.000 persones i se n’han contagiat més de 3,2 milions. I la xifra segueix augmentant.
De l’“epidèmia” a la “pandèmia”
“No vam imaginar mai la magnitud del desastre que ens esperava. No vam poder pensar mai les baixes que comptabilitzaríem, la saturació que hauríem d’afrontar als hospitals, el patiment dels nostres pacients i les seves famílies, la por que passaríem, la soledat que patiríem i el desconcert de tots per una cosa desconeguda que ens estava tocant de ple”, explica mirant enrere la Dra. María de la Mota, directora Territorial d’Urgències dels hospitals privats de Quirónsalud a Madrid.
Pot semblar que un metge d’Urgències ha vist de tot, però sens dubte l’arribada de la Covid-19 ha marcat un abans i un després en la vida d’aquesta professional i de pràcticament tots els seus companys. La doctora recorda com “la incertesa, la pressió assistencial i la por del desconegut” marcaven aquells primers dies en la seva àrea. “Hi havia por per la dificultat de mantenir l’ànim de l’equip, alarma davant la falta de material de protecció i les baixes entre el personal i, també, angoixa en cas d’haver de decidir quins pacients es podien tractar i quins no”, recorda de la Mota.
I continua: “Hospitals plens de casos sospitosos, cirurgies que es cancel·laven per falta d’espai, plantes per a pacients COVID que anaven en augment, llistes de PCR positives en augment… Hi va haver una bona coordinació entre tots els hospitals que té el grup a Madrid, vam haver d’instaurar circuits COVID per mantenir segurs pacients oncològics, parts, cirurgies d’urgència… A urgències, la zona que vam anar aïllant per a pacients COVID va augmentar fins que a arribar a abraçar gairebé tot l’espai disponible”.
Efectivament, davant tal càrrega assistencial els hospitals van haver de “reorganitzar-se de dalt a baix”, com assenyala Ángel Charte González, cap del Departament de Medicina Interna de l’Hospital Universitari Dexeus de Barcelona. En el seu servei van haver de “crear nous equips, reorganitzar el sistema intern de boxs, triatge i aïllaments, i sobretot fer circuits ben diferenciats. La coordinació entre urgències, planta i UCI havia de ser excel·lent. Es va haver de contractar personal extra, refer equips i torns diaris, administrar eficientment material fonamental de protecció (quan n’estàvem desproveïts a nivell estatal i mundial), es feien reunions pràcticament cada hora… En les consultes es va passar tot a telemàtic i es va donar assistència Covid i no Covid a tots els pacients que ho necessitaven”.
Un repte personal i laboral
Per a tots els sanitaris, com la Dra. Sarah Heili, pneumòloga responsable de la Unitat de Cures Intermèdies Respiratòries -UCIR- de la Fundació Jiménez Díaz a Madrid, això ha suposat “un gran repte, apassionant també, a nivell de gestió, assistencial i analític”. En una pandèmia en què el denominador comú és la insuficiència respiratòria aguda greu, les UCIR han sigut clau per “contenir ingressos a les UCI i evitar el seu col·lapse precoç i, a més, alliberar precoçment les UCI de pacients de mitjana llarga estada per separar-los del respirador en un entorn segur, amb resultats excel·lents”, aclareix. El més difícil “ha sigut mirar la mort tan de prop”, apunta, però també “la sensació de soledat, la dels pacients, la de les famílies i la nostra”, subratlla l’especialista d’aquest hospital madrileny, que recentment s’ha convertit en el primer centre hospitalari del món a rebre l’EFQM Global Award, premi a l’Excel·lència en Gestió de més prestigi internacional.
A aquests sentiments, Miguel Delgado Costa, cap d’UCI de l’hospital Quirónsalud Torrevella, hi afegeix la “frustració i la impotència” al no disposar d’armes amb què enfrontar la malaltia, però també “l’orgull i la satisfacció” davant el “treball colze a colze” i “l’avenç de la ciència mèdica al punt d’oferir una llum al final del túnel”.
“No som herois, els herois són els pacients i els seus familiars. Ells són els que pateixen, els que han passat la pitjor part de tot això”, indica la metge d’Urgències, María de la Mota, però no hi ha dubte que aquesta emergència sanitària ha suposat un repte, tant personal com laboral, per a tots ells. “Estem cansats, físicament i mentalment, necessitem tornar a les nostres vides d’abans, necessitem tornar a la tranquil·litat i deixar de viure amb por i allunyats del món. A nivell laboral ha sigut tot un canvi organitzatiu i tecnològic, hem hagut d’adaptar-nos a les conseqüències de la COVID i aplicar-ho en tots els camps. Ens ha ensenyat molt, del caràcter de la malaltia, com afecta i com es tracta, però també ens ha ensenyat molt a valorar, a creure i tenir fe, a esforçar-se i a estar units”, assenyala el doctor Ángel Charte.
Mesures contra la soledat
“Aquesta batalla ens ha fet més forts”, comenta Elisa Ramos, infermera supervisora de Crítics i Urgències a l’Hospital Quirónsalud Màlaga. “Una de les coses que més ressaltaria del nostre equip és la capacitat que tenen per adaptar-se al canvi, enfrontar les situacions d’estrès i demostrar la seva fortalesa”, diu, alhora que acompanya aquestes paraules amb un exemple: “He vist companys intentant arrencar un somriure a un pacient, després d’haver-se assecat les llàgrimes per haver-ne perdut un altre”.
Perquè la Infermeria és precisament això, “ajudar, recolzar, tranquil·litzar i cuidar el pacient”, apunta Laura Gorris, infermera supervisora d’Urgències i Crítics de l’Hospital Quirónsalud València, una cosa molt difícil en una malaltia marcada per la soledat i l’aïllament. Sens dubte, tots els entrevistats carreguen amb els números dels que no han superat la malaltia i ho han fet sols, però la sanitària assenyala també la part positiva o gratificant d’“aquells pacients que sí que ho han aconseguit, aquells que has vist sortir de l’hospital després de dies durs d’ingrés” i que protagonitzen l’altre comptador, el dels pacients curats.
Responsabilitat i vacunes
En aquest moment en el que sembla que la corba epidemiològica s’està doblegant i la tercera onada comença a remetre, tots els professionals entrevistats demanen responsabilitat, seny i seguretat. “La gent ha de ser conscient que és millor seguir els protocols dictats pels epidemiòlegs sobre confinament que veure emmalaltir els teus pares i posar en risc les seves vides. Si no es compleixen les normes hi haurà quarta onada i això, vull pensar, que només ho pararà la vacunació massiva”, subratlla Miguel Delgado, metge intensivista.
Com indica la metge d’Urgències, María de la Mota, “és molt important vacunar-se per protecció personal i per protecció social, és una responsabilitat que tenim cap als altres. Els resultats no es veuran a curt termini, però es veuran. Estem a prop d’acabar amb aquest infern que ja fa un any que tenim entre nosaltres”.
Per conèixer en detall el que aquest any de pandèmia ha suposat per a aquests sis professionals i, per extensió, per als sanitaris que treballen incansablement als nostres hospitals, compartim senceres les seves entrevistes.
