Crítica: 'Hitman', tan fàcil de veure com d'oblidar
Dels videojocs poques vegades n'han sortit obres de cine meritòries
Els videojocs han esdevingut una de les noves fonts de que es nodreix el cinema popular del segle XXI. Hitman: Agente 47 representa la segona aproximació de la pantalla gran a un videojoc de la marca danesa IO Interactive. El primer llargmetratge, presentat el 2007 i rodat per Xavier Gens, no va agradar ni als seus productors ni als incondicionals de l´original. Hitman: Agent 47 pretén, doncs, refundar una franquícia que es fonamenta, clarament, en nissagues tan llegendàries com Robocop i Terminator.
El seu personatge central és un assassí professional que ha estat manipulat genèticament i s´ha convertit en una màquina per matar pràcticament perfecta. La seva primera operació serà eliminar l´amenaça de l´organització que competeix amb els seus creadors. El film, una coproducció d´Alemanya i Estats Units, abraça els codis (suficientment gastats) del thriller més desfermat i menys pretensiós. L´òpera prima d´Aleksander Bach (un creador foguejat en el camp de la publicitat) només cerca impactar l´espectador amb un foc d´artifici aclaparador, però només aconsegueix el seu objectiu a mitges perquè la realització es revela massa rutinària i no destaca en una categoria (els thrillers accelerats) que ens ha donat en els últims temps un grapat d´exercicis més sòlids i vertiginosos. Les picades d´ullet cinèfiles (la relació entre el protagonista i la seva protegida remeten directament a l´esmentat Terminator) i el seu muntatge explosiu no són suficients perquè aquest Hitman no sigui quelcom més que un divertiment de poca volada, tan fàcil de veure com d´oblidar. Un altra mostra insignificant (i en van...) d´un veritable subgènere (els videojocs traslladats al cinema) que en molt poques ocasions ha impulsat obres meritòries.