Es veu modesta, gairebé diminuta, la Bibliopiscina del GEiEG de Sant Ponç sorgida en col·laboració amb les Biblioteques de Girona. Però malgrat la seva mida, i el seu catàleg reduït, parla d’un projecte tan altruista com és portar els llibres a la gent. Encara que els vents no són favorables per a la lectura, allà hi ha aquests estoics de sempre lluitant perquè les històries continuïn vives. Formen cèl·lules, per petites que siguin, unitat anatòmica fonamental de la nostra cultura.
I si parlo d’estoics és perquè semblaria que la batalla estigués perduda. Parlo amb editors, escriptors i periodistes i el comentari general és que hi ha un abandó encara més agreujat de la lectura, si això és possible en un país on ja es llegia poc i gens. Semblaria, a més, que avui dia el llibre lluita contra un cert anacronisme, com si es considerés un format passat d’època. Just ara quan són més necessaris que mai.
Les biblioteques, per humils que siguin, toquen la meva fibra més íntima. Les he vist a dalt d’un ruc, al Perú profund, d’escola a escola, o en forma de llibres que deixava la gent sobre un banc del Parc de la Devesa de Girona, on et podies agenciar un volum de franc. En el meu cas en particular, pels viatges, he hagut de deixar enrere mil llibres i sempre he sentit com si se m’amputés una part del cos.
Potser no és la més completa de les meves biblioteques, la que tinc avui dia, però sóc de l’opinió que aquestes no s’abandonen, per més que un s’hi vegi obligat. Hi són, gràcies a la lectura, com a biblioteques fantasmes que l’acompanyen a un durant tota la vida. Cosa que té relació directa amb les emprenedories cèl·lula: la permanència.
No em deixa de sorprendre de bon grat quan veig l’afany d’altres per les biblioteques, com aquests projectes de la Biblioteca de Girona, que recuperen any rere any una interessant tradició. Crec que el fet futur jugaran el mateix paper que el de les meves biblioteques fantasmes, en allò profund de la gent. Hi haurà el record d’una cosa valuosa i irreemplaçable. No importa la mida del projecte. Importa la idea i la voluntat de fer-lo.
Quan a la tarda, en caure la fresca, els nens que han estat banyant-se a la piscina es reuneixen a un costat del compte contes de torn (una altra rara espècie d’estoic), i veig els rostres subjugats, torno a creure en el retorn de la lectura i que l’interès per les històries segueix viu. Si hi ha un llibre sempre hi ha una oportunitat. Sempre.