Aquesta setmana, al Barri Vell de la ciutat, uns energúmens van intentar robar les mosques gegants de les parets de l’Hotel-Museu Llegendes de Girona. S’havien de veure gravats en vídeo, si fins i tot feien pena per com n’eren de maldestres. Sempre m’han agradat les façanes en les quals una empresa o un ciutadà posen una mica de voluntat i gust, més si té a veure amb la història de la ciutat, i danyar-les és propi de la ignorància més extrema.
Però sembla que d’energúmens el món n’és ple. En qualsevol moment crearan un Energúmens sense fronteres, i n’exportarem de Girona al món. És clar que el motiu no sempre és el mateix, el robatori, i encara que es disfressi d’activisme continua sent tan estúpid com el primer.
Molt pocs dies enrere, uns joves llençaven salsa de tomàquet a una pintura de Vincent van Gogh en un museu de Londres. Només calia veure a les cares dels protagonistes l’evidència que es notava que es creien el súmmum de la lluita en contra del sistema. Protestaven per l’explotació del petroli i el gas anunciat pel Regne Unit. I tot això com si tingués alguna cosa a veure amb aquella bonica pintura d’un geni que va vendre tan sols un quadre a la seva vida, i ho va fer al seu germà Theo.
En només tres setmanes hem vist, a més, com llançaven cola d’enganxar a uns personatges de Picasso a Melbourne i puré de patates a un paisatge de Monet a Potsdam. Amb consignes com «què és més important, la gana o l’art?», aquesta gent fa l’estúpid amb el nostre patrimoni artístic simplement perquè són uns brètols i uns inadaptats.
Que trist i que patètic, però alhora cridaner. Moltes vegades és com si es posessin d’acord, com si de debò existís una conxorxa de ximples fent bretolades pel món. De vegades buscant likes o subscriptors costi el que costi, enfadant-se amb causes nobles. Altres destruint la façana d’un hotel per robar uns insectes de pedra.
A La conxorxa dels ximples, de John Kennedy Toole, el seu personatge principal, l’increïble i llegendari Ignatius Reilly, representava un ésser inadaptat i anacrònic que somiava que el seu modus vivendi i la seva pròpia moral, medieval, absurda i psicòtica, regnaran de nou al món. I tot plegat creient-se un incomprès, una víctima del sistema. Els Ignatius Reilly del món augmenten en nombre tornant-se una veritable legió de pocavergonyes, portant les bretolades a una nova dimensió en la qual fins i tot ens hi arribem a acostumar.