El renovat Casa Leopoldo no resisteix al Raval de Barcelona: tancarà diumenge vinent

Sumava ja sis vides, però semblava que aquesta última podia ser la bona. La de l’estabilitat. L’històric Casa Leopoldo del Raval va ressorgir fa poc més de dos anys gràcies a l’aposta empresarial del grup de restauració barceloní Banco de Boquerones. Van posar recursos, afany, feina i afecte, per recuperar la seva essència i deixar enrere alguna etapa fallida. Però ni la seva empenta ha pogut amb la conjuntura adversa: la supervivència dels històrics no és fàcil, assumeixen els seus fins ara titulars. I altres veus apunten que el restaurant precisava de barcelonins i turistes de qualitat a les seves taules, però molts posen objeccions a endinsar-se al barri. El diumenge 28 de juny tancarà i deixarà en mans del destí comprovar si té més vides que un gat.

Pot semblar que 27 mesos són poc recorregut per dictar la retirada. Però després d’una forta inversió i l’esforç que exigeix un establiment de la seva mida i ambició, la situació no millorava. El nou projecte evocava el referent que va ser en els temps de l’empresària Rosa Gil, que va abaixar la persiana el 2015. Però els nostàlgics ja no hi són, i el relleu generacional de clients tampoc ha arribat amb força.

Així que Sofia Matarazzo i Bruno Balbás, fundadors del grup, i al timó d’aquesta última etapa, han decidit posar-hi final. «No li volem donar la culpa al barri; preferim atribuir-ho al canvi d’era que estem vivint. Aguantar un negoci històric és cada vegada més difícil», apunta l’empresari a EL PERIÓDICO. «Nosaltres ho hem intentat i no ho hem aconseguit però ens queda un record inesborrable i el desig que algú reculli el testimoni», prossegueix, amb elegància. El local va comptar en aquesta nova fase amb una plantilla d’11 persones.

La realitat, assenyalen altres fonts del sector, és que molts barcelonins defugen el centre per als seus àpats i que als turistes d’un cert poder adquisitiu, als seus hotels, els recomanen anar amb molta cura al Raval, sobretot a les nits. Per molt que el mateix alcalde Collboni regalés titulars a la casa quan va portar a dinar al president Pedro Sánchez el 2024.

Com recollia aquest diari just després de la seva última reobertura, la potència del grup gastronòmic que també alinea establiments com Casa Ràfols, Can Framis, Casa Lolea, Elsa i Fred, Club 61, Pepeta i Sophie, va semblar omplir d’esperança la tornada de Casa Leopoldo. No eren principiants, i aquest es va convertir en el seu vaixell insígnia.

Un històric que resistia

El restaurant del Raval va obrir amb aquest nom al seu actual emplaçament, al carrer de Sant Rafael, 24, el 1936, després d’un període previ com a celler en una altra adreça, on Leopoldo Gil havia debutat el 1929. Però va ser la seva neta, Rosa Gil, que el va portar a la fama amb la barreja perfecta de cuina immortal i ambient literari que li va donar caràcter i reputació. Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Eduardo Mendoza, Maruja Torres i Juan Marsé, entre molts d’altres, ho van fer llegenda en les seves llargues tertúlies, tot i que això no va evitar que aquesta joia del barri xino caigués després de la jubilació de la propietària.

Un any després del tancament del 2015, van arribar els xefs Romain Fornell i Òscar Manresa per recuperar-lo, tot i que aquest primer projecte no va forjar i el 2019 el van reconvertir en bar de tapes de qualitat amb Rafa Peña (Gresca). Tot i que en aquesta ocasió tot se’n va anar en orris per la pandèmia. La situació encara es va pervertir el 2022, quan va reobrir com a restaurant xinès de menús barats per a esglai de tots.

Només els seus elements protegits recordaven la seva solera i arrelament, en una aventura que òbviament no va funcionar. Però va ser llavors quan va arribar el grup Banco de Boquerones,els seus artífexs del qual van apostar pel seu receptari de sempre, repescant la cua de bou, les mandonguilles amb sípia i altres atemporals. Van reviure rajoles, taulell, cartells taurins... I van posar al dia l’interiorisme buscant més confort, però intentant seguir el guió original.

El juny passat van celebrar un entranyable homenatge a Gil, aconseguint concitar escriptors i cuiners, i rememorar aquells temps que no tornaran. Ningú sabia que ja hi havia núvols negres a l’horitzó, perquè el projecte no va encaixar al nou barri, multiètnic, acolorit, ple de menjars del món però on els centenaris no ho tenen fàcil.