La barca

h, quina cosa més bonica és un riu, pastor". "Tot lo del món és bonic si es mira amb bons uis, ermitana!". La Mila recorda quan encara era joveneta i a la baixa hora caminava cap a la passera. Allà hi havia la barqueta de l'oncle, que anava d'una banda a l'altra del riu per un llibant estès i, abans que fessin el pont, tothom hi pujava per passar el corrent. La Mila agafava la mitja, empenyia la barca i s'aturava enmig del riu. La barca es gronxava, ella teixia i pensava en els seus morts. I el món quedava molt lluny. Com que tothom va començar a passar pel pont, la barqueta de l'oncle es va quedar amarrada a les estaques, com una "bèstia malalta". I com que la tia es moria, la Mila, que acabava de conèixer en Matias, s'hi va casar: "M'hauria quedat sola. Li vaig dir que sí".

Aquesta setmana ha fet 50 anys que moria Caterina Albert, o Víctor Català, autora de Solitud. La commemoració ha estat també un pretext per parlar de masclisme. Ens esgarrifa pensar que una dona hagués d'amagar-se sota un pseudònim masculí. La irrupció en el món cultural català d'aquesta empordanesa, però, va provocar un terratrèmol sensacional. I és que Caterina Albert tenia voluntat de ser, malgrat les lleis, les normes i els costums. Una voluntat de ser, a més, afermada en les lleis, les normes i els costums. "El pont va ser la desgràcia", diu la Mila. El que hi ha de revolucionari en la tradició quan a la tradició hi ha veritat: no ens dóna per la menjadora. M'ha vingut això al cap veient les xifres de participació a la Viquipèdia: només un 15% de dones. I totes les amigues que un dia van tenir fills i van deixar de parlar de llibres, de cultura i de política i les converses es van omplir de bolquers, de caquetes i de farinetes.