«I, de cop, érem propietaris d'un bosc de suro»

Una nord-americana fent fotos del suro català. És que als EUA no en tenen?

(Riu) Tinc entès que n'hi ha, a Califòrnia, però jo soc de Nova York. I cal dir que no he vingut aquí expressament pel suro, sinó que me l'he trobat quan ja era aquí. De fet, jo puc ser americana o catalana, però no sabia res del suro.

Home, algun tap hauria tingut a les mans algun dia.

Però era una neòfita en el tema. Va passar que primer vam llogar i després vam comprar un mas a l'Empordà. I sense preveure-ho, de cop érem els propietaris d'un bosc de suro. Va ser com si ens haguessin lliurat un nadó. Penses: i ara què faig, amb això?

Donar-lo en adopció?

El que vaig fer va ser interessar-me de seguida per aquest món del suro, em vaig fer sòcia del Consorci Forestal de Catalunya, vaig anar a tota mena de tallers, a congressos forestals, etc. Per aprendre.

Hi va encaixar bé?

Em va sorprendre que després, parlant amb gent que coneixia, no tenien ni idea del procés del suro. Vaig creure que s'havia de donar a conèixer. Perquè, a més a més, és un tema mediambiental important, és bo per a la sostenibilitat, perquè el suro és un producte reutilitzable.

Abans, quan tocava un tap de cava o de vi, no el relacionava amb un arbre?

No, no. I també em va fer ràbia que els pocs que sabien d'on ve el suro es pensaven que per aconseguir-lo es talla l'arbre. Hi ha molt desconeixement sobre el suro, tenia ganes d'aclarir-ho una mica, així que m'hi vaig posar.

I va voler fer-ho mitjançant un reportatge fotogràfic.

Crec molt en la imatge, penso que arriba a molta gent. I a més, la fotografia és el meu ofici.

No és una mica exagerat, dedicar tres anys a la realització del reportatge?

Ui, què va, encara és poc. Els grans fotògrafs, els que guanyen el Pulitzer, no van dos dies a un lloc a fer fotos. Potser hi dediquen deu anys. En el meu cas, ni tan sols són tres anys, sinó tres estius, i d'aquests, no cada dia. Però perquè un projecte quedi bé, t'hi has de ficar a dins, i això requereix temps. Potser fins i tot hi ha dies que no fas fotos. Agraeixo molt als llevadors de suro que m'ajudessin tant a fer el reportatge.

Són els grans protagonistes de la mostra.

Vaig pensar què era el bàsic de la història: els arbres, el bosc. Després de fotografiar el bosc, els primers de la cadena són els llevadors, i són uns grans desconeguts dins d'aquesta indústria. Es parla dels propietaris, dels taps, dels fabricants... però molt poc dels primers que toquen el suro, els llevadors. Per això hi concentro la meva visió.

Es diuen llevadors. Com les dones que ajuden a portar noves vides.

Aquests homes també estan ajudant a portar vida amb les seves mans.

No és una feina tan romàntica com es pensa la gent?

No és gens romàntica, és una feina molt dura. Però els agrada. En general és gent a qui agrada estar al bosc i treballar en exteriors. Però és molt dur, és una feina que es fa els dies més calorosos i humits, que és quan el suro s'aixeca més fàcilment. Per això comencen tan aviat, jo quedava amb ells a les cinc del matí. A partir de migdia ja no es podia treballar, la xafogor ho impedia.

Què li diu el suro?

Que consti que no em parla (riu). Però en aquests temps que corren de canvi climàtic, per mi és una de les nostres salvacions. Si cuidem els boscos, ells ens ho tornen amb escreix. Tothom busca solucions al canvi climàtic, i les tenim al davant.

Hi ha més suro en alguns caps que al bosc?

Sí (riallada). Tot i que, per mi, ara mateix, tenir suro al cap és una cosa bona, perquè és un producte molt bo. De tota manera, no li falta raó, els boscos són més intel·ligents que nosaltres, d'això no n'hi ha dubte.