Barbara Hendricks mostra la seva cara més íntima a St. Feliu
La soprano va oferir un programa variat, en què va combinar «lamenti» amb espirituals negres
El monestir de Sant Feliu de Guíxols va acollir dimarts un concert on la soprano Barbara Hendricks va oferir la seva cara més íntima i personal. En el marc del festival de la Porta Ferrada, Hendricks va oferir una combinació de lamenti, a la primera part, i espirituals negres, en la recta final del concert. Un espectacle que va anar in crescendo i que va comptar amb un acompanyament de luxe a càrrec dels suecs Björn Gafvert (òrgan i piano) i Anderes Ericson (tiroba i guitarra).
Hendricks ja és una vella coneguda del festival de la Porta Ferrada. Ara fa deu anys el va inaugurar amb un homenatge a Billie Holiday, mentre que dimarts hi va tornar amb un registrar molt diferent. Amb una llum tènue i l'entorn inigualable de l'església del Monestir, Hendricks va aparèixer amb mitja hora de retard, vestida de negre amb un fulard turquesa i enmig d'un ambient solemne només trencat, en alguna ocasió, per algun mòbil indiscret.
Als 68 anys, Hendricks va oferir un cop més una exhibició de profunditat i potència, amb peces de Monteverdi, Purcell i Ravel a la primera part, entre altres. Després de dos intermitjos amb solos d'orgue i tiroba, la cantant afroamericana va brillar a la segona part amb un retorn als seus orígens, amb un recital d'espirituals negres que van incloure, entre altres, Mary had a baby, Deep River i Glory Glory i que van permetre admirar els diferents matisos de la seva veu.
Per finalitzar, un emotiu Nobody Knows The Trouble I See and Hold On va aconseguir fer vibrar el públic i fer-lo aixecar dempeus per demanar bisos. Hendricks va tornar a aparèixer a l'escenari, aquest cop sola, i va oferir un darrer tema a cappella dedicat als refugiats, causa de la qual ha estat sempre una ferma defensora. Una vetllada rodona que a molts, segurament, se'ls va fer un pèl curta.