Els ulls de TintÍn

alguns no entenem la tossuderia de determinats cineastes per practicar la captura en moviment, aquesta tècnica animada que consisteix, simplificant molt, a filmar una pel·lícula amb intèrprets reals i després "pintar-la" digitalment. Això permet, en essència, suprimir les diferències entre el personatge i el fons que l'acompanya, impedint, per exemple, els contrastos formals de films com Spider-man. Però, des del punt de vista dramàtic, la cosa no ha acabat de funcionar mai. Si bé les pel·lícules de Pixar juguen a la construcció d'un imaginari visual no necessàriament hiperrealista, la captura en moviment, en el seu intent d'imitar la realitat, punxa per la impotència de l'animació digital a l'hora de recrear la mirada. Els paisatges i detalls són aclaparadors; l'acció, frenètica i inqüestionable. Però els personatges presenten uns ulls espectrals, sense vida ni profunditat. Això passava a The Polar Express, Cuento de Navidad i Beowulf, firmades per Robert Zemeckis i, fins ara, les apostes més ambicioses d'aquesta tècnica. Quan Steven Spielberg i Peter Jackson van anunciar la seva intenció d'adaptar les aventures de Tintín servint-se de la captura en moviment, els escèptics es van posar les mans al cap. Era realment necessari? El respecte a la vinyeta justificava agafar actors de la talla de Jamie Bell o Daniel Craig i sotmetre'ls al reciclatge digital? La resposta era un sorollós "No" fins que s'han apagat els llums de la sala i els desencantats han assistit, astorats, a la pel·lícula d'aventures més rejovenidora des que el mateix Spielberg va dirigir A la recerca de l'Arca perduda. El secret de l'Unicorn no resideix en la pirotècnia ni en l'escrupolós respecte a les vinyetes d'Hergé. Resideix en la mirada: els ulls de Tintín transmeten una certa vida, com si finalment la captura en moviment hagués vençut el fantasma de les seves limitacions. Millor que en siguem conscients, perquè d'aquí a vint anys serà una pel·lícula tan precursora com ho va ser, en el seu moment, Toy Story.