Parlem de Girona

Mirant enrere, hem viscut bons i mal moments, millors i pitjors èpoques. De tots els errors del passat se n'aprèn, i les victòries, segurament, ens fan volar sense la certesa que un mal dia podem caure i fer-nos mal. Asseguren els especialistes que la gent que pateix molt a la vida disfruta més dels moments senzills que ens brinda l'existència. Precisament perquè, un cop han caigut, saben valorar els petits instants de felicitat que acoten i envolten les nostres vides.

Avui, que cada cop som més visuals i menys narratius, que cada vegada ens costa més mostrar els sentiments i menys lluir pit i cuixa, tornar a la senzillesa és aprendre a ser un xic més feliç. Hi ha instants que romanen a les nostres vides com petits tresors de felicitat. Banyar-se en una cala amagada de la Costa Brava, amarats de llum; enfilar cap a mar per les escales d'aquell hotel que senyoreja la petita platja. I les barques i iots es gronxen en la línia de l'horitzó, com titelles moguts per gegants invisibles. Conduir en el pou negre de la nit, sol a la carretera, mentre els llums de les cases i els fanals de Roses grimpen a través de les muntanyes en una coreografia elèctrica. Escoltar el dringar dels ocells i la remor de la brisa a la plaça dels Lledoners a Girona, quan la primavera estén les ales de vida i optimisme. Passejar per la muralla, com els turistes. Calçar-se les sabatilles i expulsar adrenalina entre cotxes que emeten anhídrid carbònic en quantitats industrials: tu i el teu esforç.

Els moments feliços s'escolen davant nostre sense ser conscients de la meravella. El somriure infinit del nen que es disfressa i balla mentre canta una cançó apresa a la guarderia. L'oportunitat de viatjar, i per uns dies, sortir de tu i del teu entorn per passar a ser l'espectador d'altres costums; una altra llengua, una altra gastronomia o una altra manera de viure la vida.

La felicitat té nom de coses petites, com trobar un refugi en el bar preferit, una tassa de cafè i el diari. Només això; tan important com això. Recuperar la intensitat pictòrica del paisatge, a i l'escola d'Olot!, vist des de la Mare de Déu del Mont; passejar per pobles petits que destil·len pedra i història de l'interior empordanès. Sentir-se un nou bandoler, a les Gavarres. Escoltar, de nou, els xerrics dels vagons de mercaderies a l'antiga estació internacional de Portbou. Sorprendre's amb la moneda de dos euros que et donen de canvi, i que ha viatjat de la freda Lituània a la plaça Independència de Girona, per acabar a la teva butxaca: globalització, li diuen.

Tornar a creure en el tacte de les mans, en la veritat de l'esguard, en el compliment de la paraula donada. Tan senzill i, alhora, tan complicat.