Sobre un relat immoral

Administrar una precària majoria parlamentària recolzant-se en uns socis poc fiables presenta complicacions a l´hora de governar allò concret. Havia d´haver-ho previst el senyor Sánchez, però el jove dirigent socialdemòcrata és un home audaç, i no s´ho va pensar dues vegades abans de propiciar la moció de censura que va descavalcar de la presidència el senyor Mariano Rajoy. A menys de dos anys per al final de la legislatura, i amb l´herència d´uns pressupostos generals de l´Estat elaborats per la dreta, poc marge queda per fer una política d´esquerres, encara que sigui moderada.

Davant d´aquesta evidència, el senyor Sánchez s´ha centrat a desenvolupar el que els mitjans anomenen una «política de gestos», és a dir, un seguit d´actuacions que generen polèmica i no costen gaires diners. Dins d´aquest epígraf cal incloure, entre d´altres iniciatives, l´exhumació de les restes de Franco per al seu trasllat fora del Valle de los Caídos; la reforma del Codi Penal per delimitar clarament el que s´ha d´entendre o no per consentiment de la dona en un acte sexual; la proposta d´un nou Estatut per a Catalunya que sigui grat als independentistes, una filigrana jurídica que ja ens explicaran com es concreta; o la reforma de la Constitució per incloure-hi un llenguatge aplicable als dos sexes.

De totes aquestes propostes, les que més han cridat l´atenció (potser perquè es presten millor a la casuística graciosa) són la segona i la quarta de les abans esmentades. Respecte de la segona, tant el president del Govern, el senyor Sánchez, com la vicepresidenta, la senyora Calvo, han estat rotunds: «Si una dona no diu que ´sí´, és que no». Una expressió que no aclareix res ja que a falta de testimonis creïbles sobre la voluntarietat d´aquest assentiment caldria refiar-se de les manifestacions dels implicats i en definitiva dels jutges si l´assumpte adquirís transcendència penal.

La tragèdia de la violència de gènere és prou dolorosa com per no prendre-se-la a broma, encara que sigui de reüll, però iniciatives com aquesta (a la qual no cal negar bona voluntat i ganes d´encertar) no contribueixen a solucionar el problema i donen peu a l´embolic. Les relacions sexuals consentides són un joc d´insinuacions que teatralitzen l´erotisme ben entès i el fan més estimulant encara. I quantes vegades no cal dir que sí de paraula per acceptar la proposició per la via dels fets.

Arribats a aquest punt, jo recomanaria al senyor Sánchez i la senyora Calvo la lectura (o relectura) d´una novel·la, Relato inmoral, del gran escriptor i periodista gallec Wenceslao Fernández Flórez, que és un fidel reflex del masclisme imperant a l´Espanya de els anys vint i trenta del segle passat. Hi ha en aquest llibre una escena terrible en la qual el protagonista masculí força la seva xicota, verge fins a aquell moment, a tenir una relació sexual amb l´argument definitiu que només queden ¡quaranta-vuit hores! per al casament, després d´una relació de dos anys. I un cop aconseguit el seu propòsit trenca el compromís amb el pretext que ella és massa liberal en aquesta qüestió. «Però si va ser amb tu ...», es desespera la dona.