Apàtrides

Un matí de diumenge recorrem el camí entre el far i la platja. La zona, plena de gent àvida per llevar-se la màscara, està esquitxada de roba abandonada entre els arbustos, com la pell d'un nàufrag que es desprèn de l'alè del salnitre per absorbir tota la calidesa del sol. A la reixa que delimita l'ampli territori privat dels poderosos abandera l'arribada a terra ferma un vell anorac negre que ens parla de les nits gelades a alta mar, de la intempèrie contra la qual protegia el cos que hores abans el va habitar. Les pasteres no porten diari de bitàcola a bord, són naus destinades al seu últim viatge. Una travessa que comença a la costa algeriana i, d'aquí, uns pocs centenars de quilòmetres en línia recta fins que l'horitzó deixa de ser un pla llis, sense interferències. Imagino als traficants de somnis comerciant la seva Arcàdia feliç a canvi d'un dineral, un petit gran sacrifici per anar a la caça d'un futur esmunyedís per a qui neix a aquest altre costat de la Mediterrània.

Fer-se nòmada per assolir una vida millor ha estat el destí de les dones i els homes des del principi. Fa desenes de milers d'anys els nostres ancestres africans van iniciar el primer gran èxode de la Història cap al continent europeu; escapaven de la fam i la sequera. Els grecs i els fenicis van explorar els confins de la mar a la recerca d'assentaments que serien l'embrió d'una civilització decisiva per a la posteritat. Amèrica va obrir a la força els seus braços a pelegrins europeus, empesos pels cismes religiosos o atrets per la febre de l'or. I encara que és cert que la majoria d'aquestes expedicions no van estar exemptes de conflictes, d'abusos i de guerra, hem de reconèixer que actualment el nostre sistema, les nostres lleis, ens protegeixen de tot això, però tenen llacunes que deixen un rastre de víctimes a costa de les xarxes criminals. La injustícia, el maltractament, determinats règims polítics i la desigualtat social expulsen milions de ciutadans de les seves cases, els seus pobles i ciutats. Abandonen, gairebé amb el que porten posat, munts de famílies disseminades aquí i allà, desarrelades. Sense identitat es fa més difícil reconstruir-se en qualsevol altre lloc.

Avui les migracions són amb prou feina l'única escletxa de moviment en un planeta que s'ha tornat sedentari per primera vegada en mil·lennis. La pandèmia dibuixa un món d'aeroports desolats, de fronteres blindades, de recel cap al forà i de quarentenes que dissuadeixen d'emprendre la majoria dels desplaçaments que abans eren tan habituals. Ni la Torre Eiffel, ni el Big Ben, ni la Fontana de Trevi o el Mur de Berlín queden al nostre abast ni nosaltres al seu, però tornaran a estar-ho quan tot això acabi i ens podem permetre el luxe d'estar-ne segurs. No obstant això, la pobresa no hi entén de trinxeres de sofà ni de cartilles de confinament; no s'ajorna. La pobresa atreu el desig de fugir, encara que sigui enlloc, encara amb la probabilitat de topar-se amb una altra misèria desconeguda, tot i posar en risc la vida i tot i que el viatge acabi als llimbs de la burocràcia desbordada o en un centre d'internament just quan s'està a punt d'arribar al destí amb la punta dels dits. Per a la desesperació res és impossible.

Penso en aquesta barcassa mig enfonsada davant de les costes de Lampedusa fa uns dies, amb una tràgica història en el seu ventre, la del bebè que les onades van arrabassar a la seva mare. Imagino el desconsol d'aquesta dona davant de la desquiciadora absència d'una víscera més fonamental que el cor, que era el motiu que la va portar a la bogeria d'embarcar-se en una travessia de final agònic. De tant en tant, un Joseph o Aylan li posen rostre a la dissort, perquè puguem sacsejar la indiferència.

El mar que banya les nostres costes plenes d'hotels és també el mur psicològic que separa dos mons reals. Sembla que els que queden a l'altre costat només poden arribar-hi jugant-se la pell, tot i saber que això tampoc els atorgarà cap carta de ciutadania. Ni els campaments improvisats, ni els camps de refugiats, ni el carrer més nu s'assemblen a un paradís, ni a Canàries, ni a Lesbos; són només porcions d'espai detingudes en el temps, acumulant ànimes desesperançades per les solucions que mai arriben. Les ONGs adverteixen que és imprescindible actuar en els orígens d'aquest èxode, en les causes que el provoquen. El col·lapse actual és evident; i fa la sensació que les administracions s'han convertit en simples repatriadores. La majoria de nosaltres tornarà algun dia a una còmoda normalitat després d'aquesta crisi, però potser és el moment -ara que estem cridats a ser millors- que deixem de mirar cap a un altre costat davant d'un fenomen que crida insistentment a la nostra porta i que probablement sigui el més nefast de la història de l'ésser humà.