ADAC

El lliurament dels Premis ADAC de Normalització Lingüística i Cultural, el passat 11 de juny, ens porta avui a parlar d’aquesta entitat gironina, que nasqué l’any 1980 amb uns objectius ben clars: la defensa i la normalització de la llengua i la cultura catalanes.

Un grup d’alumnes s’engrescaren a crear una associació que treballés amb aquests propòsits, fruit d’un curs de català que impartien Salvador Sunyer i Teresa Puntí a la Casa de Cultura de Girona. I així fou com nasqué l’Associació d’exalumnes de Català (ADAC), que celebrà la primera assemblea el 19 de setembre d’aquell mateix any, en la qual s’aprovaren els seus estatuts i la seva primera junta, amb Josep M. Barneda com a president. El 1986 –amb les mateixes sigles– en sortí el nom actual: Ateneu d’Acció Cultural. I el febrer de 2020 es signà l’actual conveni de col·laboració amb Plataforma per la Llengua.

El nombre d’activitats realitzades al llarg d’aquests anys és extraordinari i s’ha traduït en campanyes, celebracions, cicles, marxes, publicacions, projectes, tertúlies... I en el lliurament dels Premis ADAC. Ara bé, com es repeteix en moltes de les edicions celebrades, la cosa ideal seria que aquests premis no haguessin d’existir o bé que fossin d’estímul literari..., i que l’ADAC pogués dedicar-se de manera exclusiva a organitzar activitats culturals i de lleure. Per què? Doncs perquè voldria dir que la normalitat desitjable, tant lingüística com cultural i nacional, i en la qual hauríem de poder viure, s’hauria assolit. El resseguiment de les següents petjades ve a tomb:

Francesc Ferrer Gironès (Premi ADAC, 1986), en parlar del futur de la llengua, ho tenia ben clar: «L’auguri és que tot depèn dels catalanoparlants. Depèn de nosaltres de fer-la necessària socialment».

Modest Prats (Premi ADAC, 1990) afirmava que «La situació ideal seria aquella en què a Girona es pogués viure en català exactament igual com es pot viure en castellà a Badajoz, i en francès a Roan, i en italià a Verona. No demano cap cosa estrambòtica, d’imposició, sinó ser un país normal».

I Avel·lí Artís-Gener, Tísner (Premi ADAC 1992) instava a poder deixar els sufixos «-isme» i «-ista» per a les qüestions ideològiques, com a tot arreu, i a poder viure la condició de catalans amb plena normalitat, de la mateixa manera que no hi ha suïssistes ni holandesistes sinó, simplement, suïssos i holandesos.

Amics de l’ADAC, compteu amb el nostre reconeixement així com amb un agraïment ben gran per la feina feta, fructífera, ingent i, encara, ben necessària.