M’ho ha explicat un testimoni presencial. Fa poc, en un enterrament al qual assistia Oriol Junqueras, una senyora se li va acostar compungida. La sorpresa -no sé si també de Junqueras, del meu testimoni els asseguro que sí- fou que la bona dona no es dirigia al líder republicà per a expressar-li com d’excel·lent persona era el difunt i quant que l’estimava, com se sol fer en aquestes situacions. No, la tristesa que afligia a la senyora era d’índole molt més elevada que una miserable vida humana.
- Oriol, per què ens hem fet enrere?
No sé què va respondre l’Oriol, ja que el meu testimoni va haver de fugir a tot córrer perquè se li escapava el riure, i no era el lloc apropiat. Imagino que Junqueras va comprendre de seguida de què anava la pregunta: de la republiqueta, que no només no acaba d’arribar sinó que està cada dia més llunyana, suposant que dels somnis pugui parlar-se’n en termes tan prosaics com proximitat o llunyania, els somnis no són ni lluny ni a prop, simplement no són. Junqueras, que va als enterraments perquè creu que al final -com passa en altres cultures- donen pitança gratis, no sabria com treure’s de damunt la senyora pesada. A veure si començarà l’àgape post mortem i quan jo arribo no queda ja cap croqueta, pensaria horroritzat mentre la dona l’inquiria.
- Oriol, per què ens hem fet enrere?
- Deixi’m en pau, senyora, jo he vingut aquí a menjar, ni tan sols sé qui és el mort- pensaria, però no diria, el rodanxó republicà, mentre de cua d’ull s’assegurava que no comencés sense ell el repartiment de viandes i alcohols.
Algú podrà pensar que en un enterrament, on un es topa de cara amb la brevetat i futilitat de la vida humana, no és moment de pensar en la republiqueta. És a l’inrevés: és en veure la mort cara a cara, quan les persones de certa edat -que van ser l’avançada del procés- temen que se’ls acabi la vida sense haver assistit a la nativitat de la Catalunya que els van prometre. No tothom deu pensar que sigui aquesta la millor ocasió, és clar.
- Escoltin, què tal si estan una mica pel que s’ha d’estar?- els reprendria el mort si pogués.
S’ha de comprendre la pobra dona. Ja que els antics líders del procés a penes apareixen en públic, no fos que algú els tirés en cara el gran engany, cal anar a interrogar-los allà on vagin, encara que sigui a enterraments, batejos, noces i comunions. D’entre aquestes celebracions, els enterraments són els que més es presten a recordar els anys de procés. L’ambient llòbrec, trist, apesarat i mortuori d’un funeral, sembla creat a propòsit perquè s’hi reuneixin els qui un dia van creure en la republiqueta. No hi ha millor lloc per a parlar de la mort del llacisme que un sepeli amb el difunt de cos present.
- Per què ens hem fet enrere?
A mi em costaria entendre la pregunta. A mi, em demanen en un enterrament per quina raó hem tirat enrere, i ho prenc per una reflexió sobre el pas del temps, el voluble de la vida i el precari de l’ésser, mai creuria que és una pregunta política. El màxim que arribaria a respondre seria l’habitual «no som res» que et treu de tota situació en els funerals. Així, sense pretendre-ho, hauria respost amb exactitud el dubte de la dama: la republiqueta no va arribar perquè no som res.