Les dades ja no volen viure soles: la revolució invisible que ho pot canviar tot

Imagineu que un hotel descobreix un web fals que n’imita el nom. Doncs bé, abans que un hoste hi introdueixi la targeta bancària, aquest senyal d’alarma pot arribar a altres empreses. O imagineu que les fàbriques d’un polígon industrial, sense revelar els seus secrets, comparen consums i descobreixen com gastar menys electricitat. O que una petita companyia pugui saber si la seva publicitat funciona millor o pitjor que la de negocis similars sense conèixer-ne les xifres individuals. Són algunes de les aplicacions que es van posar sobre la taula en el segon Data Space Forum, celebrat a Madrid el 27 d’octubre passat.

L’expressió «espai de dades» pot fer pensar en una sala plena de servidors, però no ho és. Es tracta d’un entorn de col·laboració en què organitzacions diferents acorden quina informació comparteixen, amb qui, per a què i sota quines condicions. No implica necessàriament dipositar-ho tot en una gran base comuna: cada participant pot mantenir les dades en els seus propis sistemes i conservar-ne el control.

El que és decisiu són les regles de confiança i la possibilitat que els sistemes s’entenguin. Alicia García de Blas, cap de la Unitat de Suport de la Direcció General de la Dada del Ministeri per a la Transformació Digital i de la Funció Pública, ho va explicar en l’obertura institucional: la tecnologia permet connectar, però no n’hi ha prou. Cal que les dades tinguin qualitat, context i un significat compartit. Un mateix concepte es pot interpretar de manera diferent en dues empreses; si això passa, la informació circula, però el coneixement no. D’aquí la importància dels estàndards, la seguretat i l’anomenada interoperabilitat semàntica: parlar el mateix idioma, fins i tot quan les màquines parlen entre si.

Una idea senzilla, una transformació enorme

Durant anys es va repetir que les dades eren el petroli del segle XXI. La comparació es queda curta: el petroli es consumeix, mentre que una informació ben utilitzada pot generar nous aprenentatges una vegada i una altra. La diferència entre guardar dades i aprofitar-les s’aprecia en una pregunta quotidiana: de què serveix conèixer les vendes d’una botiga si no les podem relacionar amb el que passa en el seu sector, el seu entorn o els seus clients? La Direcció General de la Dada, creada el 2024, situa aquests entorns dins de l’estratègia europea per avançar cap a un mercat únic de dades. L’objectiu és que iniciatives locals o sectorials es puguin connectar progressivament. García de Blas va destacar aplicacions en salut, amb l’ús secundari d’informació clínica anonimitzada per millorar el coneixement i els tractaments, i en mobilitat, on combinar dades de transports i infraestructures pot facilitar desplaçaments més eficients. Però també va assenyalar tres barreres: la manca de llenguatges comuns, la necessitat de confiança i la fragmentació entre països i sistemes.

La clau, va insistir, no és construir tecnologia per construir-ne. És identificar primer un problema real, qui ha de col·laborar i quin valor obté cada participant. Les ponències posteriors van oferir respostes molt concretes en aquesta línia. Vegem-ho:

Quan una empresa avisa, les altres es poden protegir

Alberto Manchado, director d’IT i Sistemes de Recursos en la Red, l’empresa tecnològica de Prensa Ibérica, va presentar Scutum, un espai de dades demostrador dedicat a la ciberseguretat. El seu plantejament parteix d’una cosa tan evident com poc aprofitada: les amenaces salten d’un sector a un altre, però els senyals d’alerta solen quedar tancats dins de cada organització. Un mitjà de comunicació detecta patrons de trànsit automatitzat; un hotel reconeix dominis falsos; una indústria observa intents d’atac amb programari de segrest; un banc identifica indicis de frau. Juntes, aquestes peces poden anticipar atacs.

Posem el cas d’un allotjament turístic. Algú registra un domini gairebé idèntic al del seu web oficial i envia missatges enganyosos als hostes per robar-los dades de pagament. Si aquesta similitud es detecta i es comparteix com a indicador de risc, altres organitzacions poden configurar alertes o reforçar els seus controls abans de patir un intent semblant. No es tracta de publicar informació sensible dels clients, sinó d’intercanviar senyals útils sota condicions d’accés, anonimització i traçabilitat.

Manchado va explicar, a més, que Scutum busca incorporar empreses a partir d’un repte concret: detectar una amenaça, identificar les fonts d’informació necessàries i convertir aquesta informació en un servei pràctic. L’espai normalitza els indicadors perquè diferents participants els puguin interpretar i utilitzar. La seva ambició és passar de defenses aïllades a una intel·ligència col·lectiva: cada nova experiència pot ajudar a protegir els altres. També va apuntar un altre front per als mitjans, el seguiment de l’ús dels seus continguts per part de sistemes d’intel·ligència artificial, en què la col·laboració podria reforçar la capacitat de resposta del sector.

El laberint de la publicitat té un fil de sortida

El segon cas d’ús va traslladar el debat del risc al negoci. Alexander Seoane, responsable de dades de Lin3s, va recórrer al mite d’Ariadna i el seu cabdell per explicar Ariadne, un espai pensat per orientar-se en el laberint de l’activitat digital. Les empreses generen informació en plataformes d’analítica i publicitat, però moltes vegades no aconsegueixen convertir-la en un actiu propi, comparable i aprofitable. Ariadne proposa facilitar la recuperació, la preparació i la compartició d’aquestes dades sota unes regles de governança. El projecte té, segons Seoane, al voltant d’un centenar d’empreses adherides. Una primera aplicació permet comparar indicadors propis amb referències agregades de companyies similars, sense revelar els resultats individuals de cada competidor. És una resposta a un dubte freqüent: el meu negoci està creixent poc o està evolucionant com la resta del mercat? Conèixer la posició relativa pot orientar decisions comercials i de màrqueting.

El pas següent és Spherion, un cas d’ús que explora com recomanar la distribució del pressupost publicitari entre campanyes i plataformes a partir d’informació compartida. En lloc de decidir exclusivament per assaig i error, una empresa podria rebre suggeriments basats en patrons observats en negocis del seu sector, mida o grau de maduresa digital. Seoane va ser prudent: les proves ofereixen resultats interessants, però la base actual encara ha de créixer perquè les recomanacions guanyin solidesa. La lliçó és clara: compartir dades no equival només a vendre informació; també pot significar prendre millors decisions amb aquesta informació.

L’amor i les dades són probablement les úniques coses que augmenten el seu valor quan es comparteixen.

Alexander Seoane

— Head of Data de Lin3s

Un polígon industrial que aprèn a estalviar

El tercer exemple va portar els assistents fins als polígons industrials. Javier Sordo i Rafael Ispizua, de beXReal, van presentar Twin Parks, una iniciativa que combina dades compartides amb bessons digitals: representacions virtuals d’instal·lacions reals sobre les quals es pot visualitzar informació de consum energètic, residus, seguretat o gestió ambiental. La proposta parteix d’una realitat habitual: empreses veïnes afronten problemes comuns, però cadascuna analitza únicament la seva parcel·la. En reunir informació de manera controlada es poden estudiar balanços energètics conjunts, detectar oportunitats d’eficiència i planificar mesures de descarbonització. Una visualització tridimensional del polígon de Muskiz, al País Basc, va mostrar com les dades poden deixar de ser taules difícils d’interpretar per convertir-se en una imatge útil per a responsables empresarials i gestors públics. La representació no substitueix les decisions: ajuda a comprendre-les.

Ispizua va subratllar, a més, que la barrera més difícil no sempre és tècnica. Convèncer les companyies perquè comparteixin i construir un model de negoci sostenible pot ser més complex que desenvolupar un connector informàtic. Per això Twin Parks explora altres aplicacions molt pràctiques: comprovar automàticament certificats de proveïdors, simplificar documentació de cadenes de subministrament i avançar en el càlcul de petjades de carboni. Segons va explicar, el projecte reunia al voltant de 60 o 70 usuaris en el moment del fòrum, una escala encara en creixement.

La pregunta decisiva: qui paga tot això?

Després de les demostracions va arribar la qüestió crematística: com mantenir aquests espais quan s’esgota l’impuls inicial. Alberto Mera, director de Desenvolupament de Recursos en la Red, va moderar una taula amb Donia Razazi (Ayming), Mariola Navarro (MindDen), Alejandro García (BitBan) i Verónica Bas (Google Cloud). Tots van coincidir, amb diferents matisos, que la tecnologia ha avançat més de pressa que els models de negoci capaços de sostenir-la.

Razazi va recordar que s’havien finançat 185 iniciatives d’espais de dades en els dos últims anys. La xifra il·lustra la mobilització pública, però obre un dubte: quantes es podran mantenir i connectar entre si? Va defensar el paper dels ajuts, les deduccions fiscals per R+D+I i altres fórmules de finançament, especialment per a pimes que encara estan resolent etapes bàsiques de digitalització. El finançament pot impulsar l’arrencada, però no substitueix una proposta de valor.

Des de Google Cloud, Verónica Bas va situar la discussió en el compte de resultats: un cop resolta l’arquitectura, cada empresa necessita entendre què obté a canvi de compartir. Navarro va posar el focus en la pedagogia. No serveix acumular enormes volums d’informació si ningú no sap quina pregunta vol respondre, com mesurar la millora o com incorporar els resultats a la feina diària. El retorn pot arribar en forma de menys tasques repetitives, processos més àgils, més productivitat o decisions més ben fonamentades, i no sempre com una venda immediata.

Alejandro García va traslladar aquesta reflexió als mitjans de comunicació. Les dades de navegació i consum permeten entendre millor les preferències dels lectors, millorar-ne la retenció i explorar serveis. Però l’avenç de la intel·ligència artificial introdueix una tensió addicional: els continguts periodístics alimenten sistemes externs i els editors encara busquen mecanismes adequats per captar part d’aquest valor. Per als participants, les regles compartides i la capacitat de negociar o col·laborar seran cada vegada més rellevants.

La intel·ligència artificial necessita dades que s’entenguin

La IA va aparèixer una vegada i una altra en el debat, però no com una vareta màgica. Bas va explicar que el canvi dels últims anys consisteix en el fet que moltes organitzacions ja no ordenen les dades per una aspiració abstracta, sinó perquè tenen un cas concret d’IA que les necessita. Navarro va recordar el risc d’alimentar un model amb termes ambigus o registres desordenats: una resposta molt ràpida pot continuar sent equivocada si la informació no té context.

El futur imaginat a la taula va un pas més enllà. Bas va plantejar que els intercanvis es podrien produir cada vegada més entre agents d’intel·ligència artificial de diferents organitzacions, sempre sota regles de protecció i governança. García va reclamar protocols més clars perquè els mateixos espais de dades es comuniquin; Navarro va insistir en els estàndards comuns. No són promeses ja complertes, sinó reptes que decidiran si els projectes actuals es converteixen en una xarxa útil.

El veritable èxit no es comptarà en servidors

En la cloenda institucional, Roberto Álvarez Vázquez, director general de Recursos en la Red, va posar el focus en una paradoxa: les empreses fa anys que reuneixen, ordenen i analitzen informació, però sovint aquest coneixement no surt de les seves pròpies parets. No sempre ha faltat tecnologia. També hi han pesat les barreres legals, les dificultats organitzatives i, sobretot, la desconfiança a l’hora de col·laborar amb altres companyies, clients o fins i tot competidors. Els espais de dades, va defensar, ofereixen una manera de superar aquests obstacles mitjançant regles compartides, interoperabilitat i garanties perquè cada participant conservi el control sobre la seva informació.

El seu missatge va tenir un destinatari especial: les petites i mitjanes empreses. Una pime sense grans pressupostos tecnològics pot trobar en aquests entorns capacitats d’anàlisi i oportunitats de col·laboració que abans li resultaven inaccessibles. Però Roberto va anar un pas més enllà: no es tracta només que els negocis petits consultin informació aliena. També poden aportar la seva experiència, oferir serveis i generar ingressos a partir del que saben. Democratitzar la dada significa, en aquest sentit, democratitzar la possibilitat de fer-hi negoci. Perquè aquesta promesa no es quedi en un discurs, va reclamar un canvi de prioritats: passar de construir infraestructures a demostrar casos d’ús reals; de les possibilitats tècniques als resultats que una empresa pugui reconèixer. L’èxit, va venir a dir, no s’hauria de comptar pel nombre d’espais de dades inaugurats, sinó per les companyies que aconsegueixen connectar-s’hi, el valor que generen i les oportunitats que neixen d’aquesta col·laboració. Compartir, per tant, no equival a perdre el control: significa establir un marc de confiança per aconseguir junts allò que cada organització difícilment aconseguiria per separat.

La jornada va deixar una conclusió que cap en una frase: compartir no significa regalar. Significa pactar regles perquè informació abans aïllada pugui servir per resoldre problemes comuns. Si una alerta evita una estafa, si una fàbrica redueix la factura energètica o si un petit comerç decideix millor on invertir, l’espai de dades haurà demostrat la seva utilitat. El repte ja no consisteix a explicar que les dades tenen valor. Consisteix a aconseguir que aquest valor es noti fora de les pantalles.

«Finançat per la Unió Europea-Next Generation EU. Tanmateix, els punts de vista i les opinions expressades són únicament els de l’autor o autors i no reflecteixen necessàriament els de la Unió Europea o la Comissió Europea. Ni la Unió Europea ni la Comissió Europea se’n poden considerar responsables».

«Finançat per la Unió Europea-Next Generation EU. Tanmateix, els punts de vista i les opinions expressades són únicament els de l’autor o autors i no reflecteixen necessàriament els de la Unió Europea o la Comissió Europea. Ni la Unió Europea ni la Comissió Europea se’n poden considerar responsables».