TACTE D'AIGUA

De petit em van dir que l'aigua era insípida, incolora i inodora, però aviat vaig comprendre que no era exactament així. Quan a la platja empassàvem accidentalment un tros d'onada ens entrava la salabror fins al moll de l'os, la piscina municipal expel·lia olor de clor fins a mitja llegua de distància i el Danubi de les pel·lícules de la Sisí era d'un blau musical i en technicolor.

Però el que ningú ens havia negat era que l'aigua tenia tacte i per aquesta raó corríem quan ens perseguien els primers gotims de pluja i deixàvem que el líquid que sorgia de l'aixeta s'escalfés abans d'acostar-hi la punta dels dits.

El tacte de l'aigua és viscós i penetrant, interacciona amb la pell, estenent-se fins i tot més enllà de la zona de contacte. L'aigua és perillosa perquè desfà objectes que ens són preuats i a vegades imaginem que ens pot passar a nosaltres el mateix.

Els pares i les mares corren espaordits darrere dels nens quan apareixen els primers núvols sospitosos en l'horitzó, no fos cas que les criatures es desfacin com un terròs de sucre, i els estiuejants surten corrents de la zona de banys per por de no mullar-se amb l'aigua que caurà del cel.

L'aigua és vida i les autoritats sanitàries no es cansen de recordar-nos que hem de beure'n una quantitat determinada cada dia. Però hi ha qui continua pensant que tot s'ha de fer amb moderació i que la ingesta excessiva d'aigua pot fer tant de mal com la cervesa o el whisky de garrafa.

Deia una poetessa ucraïnesa que la tristesa ve de l'aigua, però no deixa de ser una obvietat, perquè gairebé tot sorgeix d'ella.