Sacyr fa 40 anys: així ha canviat el món des del 1986

En 1986, Espanya acabava d’entrar a la Comunitat Econòmica Europea, internet encara no formava part de les nostres vides i les infraestructures tenien al davant una transformació extraordinària. Aquell mateix any naixia Sacyr, una petita empresa espanyola dedicada a construir carreteres i desenvolupar projectes de regadiu. Quaranta anys després, la companyia participa en grans projectes internacionals que mostren fins a quin punt ha canviat la nostra manera d’entendre les infraestructures. Perquè avui construir una autopista, un hospital o una dessalinitzadora no consisteix únicament a aixecar una obra, sinó a crear serveis capaços de millorar la vida de milions de persones durant dècades.

I per entendre aquesta evolució n’hi ha prou de viatjar a tres llocs ben diferents: Panamà, Itàlia i Austràlia.

Panamà: el dia que una obra va canviar les dimensions del mapa

Si hi ha una infraestructura que explica fins on pot arribar l’enginyeria, és el canal de Panamà. Durant més d’un segle, aquesta via interoceànica ha estat una peça essencial del comerç mundial. Però el creixement del transport marítim va plantejar un repte formidable: permetre el pas de vaixells de més dimensions. L’ampliació del canal, amb la construcció del tercer joc de rescloses, es va convertir en un dels projectes d’enginyeria més rellevants del segle XXI i en una fita per a la projecció internacional de Sacyr.

Les dimensions ajuden a entendre la magnitud del repte: rescloses de 427 metres de llargada, 55 metres d’amplada i 18,3 metres de profunditat. Són xifres difícils d’imaginar fins que es veu un vaixell enorme travessant aquestes estructures. Inaugurat el 2016, el nou sistema compleix precisament deu anys aquest 2026, una altra efemèride que coincideix amb l’aniversari de la companyia. L’ampliació va permetre augmentar la capacitat d’una de les principals rutes comercials del planeta i va consolidar l’experiència de Sacyr en projectes d’una complexitat tècnica extraordinària. Perquè hi ha obres que connecten dos punts. I n’hi ha d’altres que contribueixen a connectar el comerç mundial.

Itàlia: una carretera és molt més que arribar abans

Pensem ara en una regió industrial on milers de persones s’han de desplaçar cada dia i on l’activitat econòmica depèn de connexions eficients. Al nord d’Itàlia, l’autopista Pedemontana-Veneta respon a aquesta necessitat.

Amb 162 quilòmetres de recorregut, forma part de la Xarxa Transeuropea de Transport (RTE-T) i connecta importants pols econòmics d’una de les zones més dinàmiques del país. Però el que converteix aquesta infraestructura en un exemple de la nova generació d’autopistes no és únicament la seva extensió. El disseny i la construcció incorporen innovacions en seguretat, tecnologia i sostenibilitat. És una manera diferent d’entendre la mobilitat: no n’hi ha prou de construir una via. Cal garantir que respongui a les necessitats del territori i que pugui oferir un servei eficient al llarg del temps. En una Europa que necessita modernitzar les seves xarxes de transport, projectes com aquest recorden que la competitivitat d’una regió també depèn d’una cosa tan aparentment senzilla com estar ben connectada.

Austràlia: el futur també consisteix a obrir una aixeta

A milers de quilòmetres d’Europa, a l’Austràlia Occidental, el repte és diferent. Aquí la gran pregunta no és com desplaçar persones o mercaderies, sinó com garantir l’accés a l’aigua en un territori exposat a condicions climàtiques exigents. La resposta passa, entre altres solucions, per infraestructures com la dessalinitzadora de Binningup, gestionada per Sacyr Agua. La seva capacitat de producció arriba als 100 gigalitres anuals, l’equivalent a uns 306.000 metres cúbics diaris, i contribueix al subministrament d’aigua potable a més de dos milions d’habitants.

Hi ha un altre detall especialment significatiu: la planta funciona amb energia 100% renovable. A més, incorpora mesures per reduir-ne l’impacte ambiental, com ara sistemes de captació i abocament a través de túnels, l’absència de productes químics en el pretractament i actuacions per protegir la biodiversitat i integrar les instal·lacions en el paisatge. En una època en què la seguretat hídrica s’ha convertit en una preocupació creixent, instal·lacions com aquesta permeten entendre que les infraestructures del futur no sempre seran les més visibles.

El gran canvi d’aquests 40 anys: construir és només el principi

Durant bona part del segle XX, l’èxit d’una gran infraestructura s’associava a la seva inauguració. El dia que s’obria una carretera, s’estrenava un hospital o entrava en funcionament una instal·lació era el gran moment. Avui sabem que aquell dia és, en realitat, només el començament: una infraestructura ha de continuar sent útil, segura, eficient i sostenible molts anys després de la seva construcció. Per això les concessions s’han convertit en l’eix de l’estratègia de Sacyr. Aquest model, basat en la col·laboració entre el sector públic i el privat, permet abordar el desenvolupament i la gestió d’infraestructures durant períodes prolongats, integrant-hi diferents fases del seu cicle de vida.

Actualment, la companyia participa en projectes que mostren la diversitat d’aquestes necessitats: l’autopista Ruta 78, a Xile; la I-10, a Louisiana (Estats Units); el nou hospital oncològic de Velindre, a Cardiff (Regne Unit), o l’Ontario Science Centre, al Canadà. Quatre projectes, quatre contextos diferents i una mateixa idea: les infraestructures s’han d’adaptar a les persones i als territoris als quals presten servei. Aquesta visió també obliga a mirar més enllà del ciment i l’acer. Parlar d’infraestructures avui és parlar de digitalització, resiliència, sostenibilitat i capacitat d’adaptació.