La sàtira és molt perillosa. Mentre una crítica seriosa sol relliscar al receptor, la crítica barrejada amb humor desperta els instints més baixos. I té encara un perill afegit: a la gent a qui no li agrada la sàtira s'hi afegeix la que no l'entén, que no és poca en aquests temps d'analfabetisme funcional. No és dia per estendre'm en històries personals, però -amos de gossos a part- a causa de la sàtira me les he tingut amb col·lectius sencers, des dels serveis de neteja de Girona que m'acusaven de tractar-los de terroristes (!) fins al sindicat dels Mossos d'Esquadra, a qui no va semblar bé que comparés la seva manera d'envestir i de pensar en determinades accions, amb un senglar. Per no esmentar les vegades que he rebut correus insultants i/o amenaçants.
Per això les revistes satíriques són especialment propenses a ser víctimes dels ignorants i dels totalitaris. A començaments del segle XX la revista Cu-Cut va ser assaltada per militars espanyols per culpa d'un acudit, i en plena transició una bomba que va esclatar a El Papus va provocar un mort. No fa gaire temps va ser segrestat judicialment El Jueves, per haver comès el "delicte" de caricaturitzar l'actual Rei i la seva senyora en el precís instant de gestar un hereu. Ja sé que una cosa és segrestar una revista i l'altra assaltar-la a sang i foc, però la diferència en el sistema no ens ha de fer perdre de vista que la finalitat és la mateixa: impedir la sàtira. Impedir la crítica feta amb humor. Voldrien un món sense riallades i no ho aconseguiran. Voldrien que fets com els d'ahir servissin perquè avui claméssim contra la immigració i no ho aconseguiran. Voldrien que acceptéssim retallades en les nostres llibertats a canvi de més seguretat i tampoc ho aconseguiran. I no aconseguiran res d'això perquè els companys de Charlie Hebdo que han perdut la vida intentant alegrar les nostres, no ho voldrien. Ells voldrien que continuéssim criticant amb la sàtira tots els excessos, vinguin d'on vinguin. I és que, com diria avui Flaubert, "Charlie Hebdo c'est moi"
