L'«amour»

A vegades confonem l'amor amb l'enamorament i en realitat no tenen res a veure

05.02.2015 | 19:57
L'«amour»

Acabo de sentir un programa de l'Ofici de viure (Catalunya Ràdio) que es diu L'amor no és un sentiment. És una afirmació molt agosarada i es pot fer perquè quan diem amor ens podem referir a coses molt diferents (gran font de malentesos). Sigui com sigui, el sol fet de qüestionar-s'ho és una reflexió molt encertada i dóna peu a revisar molts conceptes, a vegades erronis, que tenim sobre l'amor.

Primer de tot, l'abecé, és diferenciar l'amor de l'enamorament. Perquè a vegades ho confonem i en realitat no tenen res a veure. L'enamorament és una mena de trastorn mental transitori. Gràcies a Déu dura poc, perquè si no faria desastres a les nostres vides. Segurament perdríem la feina, els amics i la salut. Només si l'entenem com el que és ens pot jugar a favor. I què és? Una revolució hormonal extraordinàriament potent que ens fa sentir esplèndidament bé si és un enamorament correspost i sumits en la misèria més absoluta si no ho és. Vist així, hauríem de relativitzar tots dos estats, oi? Si no és correspost, a no ser que siguem molt joves i vulguem experimentar la desolació i escriure coses molt tristes (com a primera experiència intensa, d'acord), hem de marxar d'allà ràpidament.

Contacte zero i oblidar-ho de pressa, perquè un amor no correspost difícilment es convertirà en una altra cosa. I si és correspost? Si és correspost, a gaudir la bogeria fins a l'última gota! Perquè és una de les millors coses de la vida. Però sempre procurant que un raconet del nostre cervell sàpiga que és un estat mental alterat, que estem en un nuvolet. Per què? Per no prendre cap decisió que ens pugui jugar en contra una vegada passada la bogeria. Festeja i sigues feliç però queda't quiet. Des d'un nuvolet, amb els peus a molta distància de terra, no es pot pensar amb claredat. L'enamorament no és l'amor, d'acord.

Però tenen una connexió. L'enamorament ens pot servir per crear uns vincles que, una vegada passada la revolució hormonal, facin possible l'amor. El sexe seria un altre d'aquests ancoratges. A vegades un desig sexual molt fort pot fer que dues persones vagin creant un vincle que perduri una vegada passat aquest desig. Però això no passa sempre. Desaparegut aquest enamorament o aquest desig sexual, ens trobem de cares amb una persona que gairebé no havíem ni vist. I és clar, pot ser que ens adonem que no ens agrada o que no hi tenim res a veure.

Per això no es pot decidir res sota les influències hormonals, perquè si quan veiem això resulta que, per exemple, hem tingut un fill, tot es complica molt. Però també pot ser que sí, que ostres, quina sorpresa: ens agrada. Enhorabona, ens ha tocat la loteria. I aquí és quan hem de construir (sí, construir!) l'amor, que seria una mena de contracte que diria una cosa com ara: vull que estiguis bé i procuraré fer-te feliç, i tu vols que jo estigui bé i procuraràs fer-me feliç; sé que hi haurà coses de tu que m'horroritzaran i a vegades tindré ganes d'estampar- te una paella pel cap, però no ho faré i t'estimaré igual, perquè sé que tothom té coses miserables (jo també em sé les meves i sé que tu m'estimaràs igual); no et faré mai mal voluntàriament i sé que tu tampoc me'n faràs; seré honest amb tu, i sé que tu ho seràs amb mi. I, finalment, no basaré el meu amor en els meus sentiments (apareixen aquí!), perquè sé que els sentiments van canviant i jo amb tu vull construir una cosa sòlida.

Aquest tipus d'amor, conscient, madur, si no l'entenem bé el podem confondre amb l'amor conservador, el de l'església més rància, el de l'aguanta, nena, que el matrimoni és això. Però en realitat és tot al contrari. És l'amor més revolucionari! En el fons és un amor egoista (que no egocèntric) que busca la nostra felicitat. Sí sí, egoista! Ho hem de ser, perquè és l'única manera de poder fer feliços els que ens envolten, per tant, és l'única manera d'estimar. No té res a veure amb el romanticisme ni amb contes de prínceps i princeses, no fa patir i busca el viure bé.

Està lluny de les muntanyes russes emocionals, que són adrenalina pura i sí, fan viure al 100%, però no tenen res a veure amb estimar (tenen a veure amb buscar a fora una cosa que no sabem construir en nosaltres mateixos, però això ho deixarem per a un altre article). Però perquè aquest amor conscient no es converteixi en un contracte matrimonial del segle XIX hem de tenir en compte dues coses molt importants: la primera, que realment escollim la persona que serà la nostra parella.

Això ho hem de fer sense hormones revolucionades, fent un moment de reflexió profunda i ho hem de fer molt bé. Realment volem estar amb aquesta persona? És la millor que podem escollir? Ens agrada molt? Sí? Aleshores, endavant. (Si no decidim bé, per molt que vulguem estimar i ens esforcem a fer feliç l'altre, la relació està condemnada al fracàs). La segona, no menys important que la primera: hem de tenir clar que aquest contracte s'acabarà en el moment que nosaltres ho decidim, i això val per totes dues bandes.

És un amor que té molt de voluntat però que no és incondicional, perquè si ens fan mal hem de marxar i si no som feliços, també. Però si hem escollit bé, si ho fem bé i l'altre també, segurament ens hi quedarem molt de temps, o tota la vida, i la nostra parella també. Escolliu bé, estimeu bé, i que sigueu feliços i mengeu perdissus per molts anys.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema