Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Les paraules i les coses

figueres 3La Casa Empordà acull, fins al proper 15 de gener, la 13a edició d’Empordaneses, una mostra col·lectiva que reivindica la relació entre art i literatura de la mà de vint creadors actuals

Les paraules i les coses | E. CAMPS

Ara que no està ben vist citar escriptors russos, potser és més necessari que mai tornar a les lliçons de clàssics incontestables (si, n’hi ha un grapat) com Dostoievski, Tolstoi, Chéjov o l’inabastable Puixkin. A les seves pàgines hi és tot, o pràcticament tot: la seva capacitat per disseccionar la condició humana és un antídot contra la barbàrie en la mesura que ens obliga a confrontar-nos a nosaltres mateixos o, potser millor, a contemplar el nostre rostre deformat en un mirall bàsicament despietat. Llegir per viure, deia Flaubert. O llegir per a esbrinar qui som. Per això al penúltim capítol d’Eugeni Oneguin, la genial novel·la escrita per Puixkin el 1833, l’inconsolable Tatiana decideix visitar la biblioteca del seu malaguanyat amant amb l’objectiu de descobrir, pòstumament, «la seva veritable personalitat».

Les paraules i les coses | E. CAMPS

Ningú millor que el bibliòfil Alberto Manguel per copsar el sentit profund de l’aparent melodrama escrit per l’autor de Borís Godunov: «Cada lector —ens recorda al pròleg de Libropesía y otras adicciones— es reflexa en les seves lectures en dos sentits. Primer, perquè l’elecció dels títols i l’ordre en el que es troben revelen la lògica i l’estètica del lector. Segon, perquè les pàgines òbviament llegides, marcades amb senyals i observacions, apunten passatges en els que el lector ha sentit la seva pròpia veu, les seves alegries i temors, desvetllats i transcrits en paraules. Una biblioteca no és merament un magatzem o un dipòsit de volums: és una criatura viva, canviant, poderosa, nascuda per a donar sentit al món».

Les paraules i les coses | E. CAMPS

Llibres, volums, papers, anotacions furtives als marges, però també l’olor del cuir, de les coles, de les anilines o dels plàstics més moderns; la remor subtilíssima que acompanya el passar de pàgina i el xiuxiueig entotsolat del lector inexpert; el cop sec amb el que es finalitza una lectura quan s’intueix definitiva i la carícia, gairebé lasciva, dels dits lliscant sobre uns lloms encara curulls d’expectatives... Tot, absolutament tot, ens trasllada a una dimensió analògica de la cultura que, avui per avui, és una forma de resistència (subtil però tossuda) enfront de la dictadura digital. Aquest seria el primer encert de la darrera proposta d’Empordoneses: recuperar els vells lligams entre les paraules i les coses. I no unes paraules qualsevols: retalls de veus tramuntanades no d’incontestables russos sinó d’autors molt nostres, com el binomi Fages de Climent-Deulofeu, la profètica Maria Àngels Anglada, el brillantíssim però mesquí Salvador Dalí (adjectius aplicables també a Josep Pla) o la sacerdotessa de la natura Rosa Leveroni escollits d’entre una vintena, com dèiem, de miralls deformants on altres escriptors s’emmirallen i amb els que dialoga una altra selecció, en aquest cas d’artistes plàstics que, per entendre’ns, conformarien la plantilla regular d’Empordoneses (amb les pertinents altes i baixes al llarg de les seves tretze edicions).

Les paraules i les coses | E. CAMPS

I, com no podria ser de cap altra manera, l’exposició és magnífica perquè és imperfecta i irregular. Un exemple literari, protagonitzat per Maria Aurèlia Capmany (recupereu els seus articles, encara que només sigui per una qüestió d’higiene mental) pot il·luminar aqueta paradoxa: quan encara era una tendríssima estudiant de filosofia (anys quaranta del segle passat), explica Capmany a Pedra de toc, es passejava galdosa per la facultat amb La muntanya màgica de Thomas Mann a sota el braç, un imponent volum versionat per Mario Verdaguer fins que un professor de metafísica, tallant-li el pas, la va interpel·lar amb severitat: «L’entens? [...] Jo vaig llegir-lo fa temps i t’asseguro que no s’entén gens. És un llibre desordenat i caòtic, escrit per un home intel·ligent que barreja nicieses amb veritats com temples i amb unes històries sentimentals dignes d’una portera». Superat l’ensurt inicial i després de rumiar-hi una estona, Capmany va arribar a la conclusió que la seva irregularitat o imperfecció no només no era un defecte sinó que formava part indissoluble d’aquell art que aspira a «parlar de la vida sense cap altra finalitat, sense intenció d’apòleg, sense voluntat d’ordenar la caòtica presència asservidora de les coses». I què és la vida, segons Mann? Doncs quelcom semblant a l’art: una fosforescència de la matèria.

Les paraules i les coses | E. CAMPS

Empordoneses, segons els seus responsables, es vol sumar a la celebració dels 100 anys de biblioteca pública a Figueres i, per fer-ho, reuneix alguns dels títols essencials de la literatura empordanesa i un seguit d’artistes plàstics que els han reinterpretat; alhora, s’ha convidat diversos escriptors contemporanis a oferir-ne la seva visió personal. En aquest sentit, a la mostra hi ha obres i textos contemporanis posats de costat a la particular «Col·lecció del Centenari» de les comissàries Pilar Farrés i Maria Mercè Cuartiella, on podem imaginar una nova edició d’aquests clàssics empordanesos.

Compartir l'article

stats