Al costat del que suposa el «Catalangate» en relació a la vulneració de drets individuals i col·lectius i del mínim joc net exigible en una democràcia liberal, és obvi que les conseqüències electorals de l’escàndol són una cosa menor. Ni espiats ni espies han mogut les seves peces pensant en una rendibilitat davant de les urnes. Es pot parlar, per tant, d’una serendipia, un doble efecte positiu (per a ERC) no previst pel qual, gràcies a Pegasus, aconsegueix posar el PSOE contra la paret i, en paral·lel, es treu de sobre l’estigma del «pagafantisme» al qual tant fa referència Junts. Perquè encara que quedi malament recordar-ho, la deriva electoral existeix. Sempre.
En llenguatge matemàtic es pot definir el sistema de partits català com l’hegemonia de tres partits agafats de dos en dos. És a dir, no hi ha una batalla oberta simultània entre ERC, PSC i Junts, sinó que aquest triumvirat és el sumand de dues grans conteses. La que enfronta republicans i socialistes a la regió metropolitana i la que oposa Esquerra amb Junts en el «rere-país».
Un element es repeteix, ERC, que està en tots els combats, però la situació d’empat tècnic revela que els republicans no són primers en cap de les dues àrees, però si segons en les dues batalles. Una mena de premi a la regularitat, però que es percep feble per sustentar una hegemonia.
Puresa o «realpolitik»
Els republicans es beneficien del fet que el PSC hagi deixat de banda el seu costat més catalanista i que Junts faci veure que el que és metropolità no existeix. En l’últim cicle electoral, ERC va guanyar les municipals i les generals a Catalunya; el PSC, els comicis al Parlament i Junts, les europees.
Tota opció de creixement de Junts, fins ara, passa per treure-li vots a ERC al «rere-país». I en aquestes latituds, graner de vot independentista, es premia la puresa ideològica davant la «realpolitik». I, en sentit invers, ERC pugna per aconseguir en les coordenades metropolitanes, molt més poblades, el coixí necessari per derrotar els postconvergents en el global català.
Part del creixement d’ERC en la regió barcelonina ha anat de la mà de la «realpolitik» per la qual el partit va optar el gener del 2018. Més gestió i ser més útils. Ser «els que fan que les coses passin». Ara una investidura, ara uns pressupostos. I encara més, ser els porters que eviten l’entrada de l’extrema dreta als centres de poder.
La icona del possibilisme republicà és el suport al Govern de Pedro Sánchez a canvi d’una taula de diàleg i negociació sobre el conflicte català. I el que en principi va semblar una bona idea, el pas del temps i els nuls avenços registrats van començar a promoure dubtes interns en els quadres republicans. Com esperonar el diàleg? Com afrontar el final d’aquesta taula (i posar les bases d’una eventual segona edició, després de les eleccions generals del 2023), deixant palès que és l’Estat qui evita progressos? I va arribar Pegasus.
El suc del relat
Per a ERC, el principal rival electoral és el PSC i entenen que no respondre amb tota la força així que es va fer públic l’espionatge dels 65 independentistes, hauria suposat «fins i tot blanquejar els socialistes, cosa que, ni de bon tros voldríem ni podríem fer», assenyala una font republicana.
En la partida metropolitana, ERC exposa la seva voluntat de col·laborar amb Sánchez i intenta fer evident que és el PSOE el que evita que s’avanci en la resolució del conflicte. I no només això, sinó que, arran del «Catalangate», és el partit que espia els seus rivals. En aquest sentit, com més temps segueixi oberta la crisi, més setmanes pengi l’espasa de Dàmocles sobre la ministra de Defensa, Margarita Robles, més suc trauran els republicans al relat. També a Europa.
I és que lluny de xiular i mirar cap a una altra banda, com normalment es fa si s’aplica la «realpolitik», ha estat el mateix president Pere Aragonès el que s’ha fet amb el lideratge de les protestes per l’espionatge. Un os que no deixa. Si en les primeres hores, després de la publicació de l’informe de The Citizen Lab, es va voler mantenir una mena de bicefàlia entre Waterloo i el Palau de la Generalitat, un mes després, Aragonès és el promotor en solitari de la tàctica de setge al Govern central, buscant, primer, informació i transparència i, en un segon nivell, l’assumpció de responsabilitats polítiques.
Ahir, quan La Vanguardia va publicar que una dels 18 personalitats del procés espiades pel CNI ho va ser pel coneixement que tenia de les negociacions que estaven en marxa a Barcelona davant la possibilitat que ERC aconseguís l’alcaldia, el partit també va reaccionar amb rapidesa. L’alcaldable perjudicat, Ernest Maragall, va assegurar que la informació confirma que hi va haver una «operació d’Estat» per evitar que ell assumís l’alcaldia: «Potser tenien por a un 14 d’abril»
No blanquejar el PSOE
Aquesta voluntat de no blanquejar el PSOE, a més, permet a ERC cauteritzar l’hemorràgia que pateix en el «rere-país», on el discurs del «pagafantisme», és a dir, que Esquerra s’afanya a sostenir Sánchez sense obtenir res a canvi i sent, sovint, maltractada pels socialistes, ha estat freqüent.
«Amb Junts ens juguem una bona bossa de vots i d’alcaldies. Si agafem el Govern amb el ‘Catalangate’, ells es queden sense espai, més enllà de la queixa i la rebequeria», reconeix una font republicana, que insinua que ERC intenta poc menys que la quadratura del cercle. Aparèixer ferms davant del PSOE, en defensa dels valors democràtics, no sortir del marc del diàleg, és a dir, no abandonar la taula de diàleg, i, sempre, deixar Junts –un partit instal·lat en el frontisme– en un segon pla.
En el seu discurs de Sant Esteve, quan al Palau ja tenien força clar l’abast de l’espionatge, Aragonès va fer una crida a pensar en plans B que servissin tant per pressionar l’Estat en els mesos de vigència de la taula de diàleg com de reacció així que aquest fòrum de diàleg s’extingís.