Si ara tingués una vareta màgica i pogués escollir si desfer-se de la discapacitat o mantenir-la com a companya de viatge, Marc Buxaderas (Aguilar de Segarra, Bages, 1999) confessa que probablement es decantaria per la segona opció. «Sense la discapacitat ja no seria en Marc, m’ha donat uns valors i uns ideals que no tindria si no anés en cadira de rodes, segurament m’hauria convertit en un noi del ‘montón’». I és que la discapacitat, admet, al principi és una «putada» perquè «només descobreixes el que no pots fer», però «si saps donar-li la volta», assegura, «fins i tot es pot convertir en una cosa divertida per la lluita diària que implica».
Lluny d'amagar-se, va decidir alçar la bandera de la discapacitat per a connectar amb la societat. A la recta final de Primària, quan el bullying sacsejava el seu equilibri emocional, una idea li va començar a fer dentetes: «i si faig que la gent obri els ulls i s’adoni que les persones amb discapacitat som com tothom?». «Vaig començar a entendre que la discapacitat s'havia de divulgar perquè el problema era i continua essent que les dues realitats no convivim i, per tant, no ens coneixem», explica. A més, recorda els consells d’un mestre: «noi, amb les matemàtiques no te'n sortiràs mai, però tens bones habilitats comunicatives, aprofita-les». I això és el que va fer, explotar el talent que començava a treure el cap.
«Sense la discapacitat ja no seria en Marc, m’ha donat uns valors i uns ideals que no tindria si no anés en cadira de rodes, segurament m’hauria convertit en un noi del ‘montón’»
Però sabia que la recepta no seria convencional. Calia jugar la carta de l'humor, això sí, «intel·ligent». Una proposta que, de fet, va venir dels seus pares. «Em van dir que havia d’explotar la meva vena còmica», recorda. Ara, a través dels monòlegs, en concret, del que ha batejat amb el nom de Posa un discapacitat a la teva vida (que representarà dissabte 11 de juny al pati de la Casa de Cultura de Girona en el marc del Festimams) relata experiències quotidianes que viu en la seva pròpia pell pel fet de tenir una discapacitat. L'objectiu, que el públic reflexioni rient. «Crec que és la millor manera perquè el missatge quedi gravat», afirma. «Poso el públic contra les cordes perquè s'adoni de les barbaritats que fa i les deixi de fer, però enlloc de dir-ho amb aquest to tan 'borde', li dono la volta perquè riguin i s'ho passin bé». El secret, però, «saber riure’s d’un mateix».
Però els obstacles arriben, incansables. «Se’ns jutja per les nostres incapacitats i no per les nostres capacitats, cada dia has de demostrar que ets capaç de fer qualsevol cosa i al final n’acabes fins al ‘gorro’». Tot i els seus esforços per a visibilitzar el col·lectiu, lamenta que a vegades «em sento un extraterrestre perquè la societat amaga les persones amb discapacitat en escoles d’educació especial o en centres especials de treball». «La diversitat es tendeix a amagar perquè ningú s'adoni que tenim un talent diferent a la resta de persones i puguem explotar-lo, però quan sortim d’aquest soterrani el que intentem és aportar valor». A més, fa una crida a la població a «compartir espai» amb les persones amb discapacitat per a «sensibilitzar-se». «Anem a l’institut, a la universitat, ens movem per a fer coses perquè la gent ens vegi», defensa. «Tenir una discapacitat moltes vegades ens anul·la un camí formatiu, això fa que no puguem arribar a desplegar el talent que tenim», lamenta.
«Vull canviar el món, sé que tot sol no ho aconseguiré, però em donaré per satisfet si, quan acaba la funció, hi ha una o dues persones que han interpretat el missatge que els volia transmetre»
Tot i això, no vol instal·lar-se en l’autocompassió. «Vull canviar el món, sé que tot sol no ho aconseguiré, però em donaré per satisfet si, quan acaba la funció, hi ha una o dues persones que han interpretat el missatge que els volia transmetre», assegura. I és que entre el públic, avança, sempre pensa que pot haver-hi «el proper president de la Generalitat de Catalunya, que ens interessa que ens faci una mica de cas com a col·lectiu», proclama.
Un col·lectiu empoderat
Ara, celebra, les persones amb discapacitat s’han empoderat. «Estem vivint un moment de creixement personal de cadascú de nosaltres i hem de reclamar els nostres drets», afirma. Tot i que reconeix que sempre ha tingut por que el públic l’aplaudís per «pena», ara ha detectat que l’aplaudeixen «perquè s’estan adonant que la societat ha de canviar de camí».
A banda de monologuista i divulgador, Marc Buxaderas és actor «per accident». I és que la dramaturga i directora teatral banyolina Clàudia Cedó el va fitxar per a les produccions Mare de sucre (una coproducció d’Escenaris Especials i el Teatre Nacional de Catalunya) i Els àngels no tenen fills (una coproducció del Festival Temporada Alta). «Com que m’apunto a un bombardeig, no vaig saber dir-li que no», assegura, entre rialles.
