Envoltada d’horta, prop del mar i de la via del tren, la dessalinitzadora de la Tordera, situada al terme municipal de Blanes, treballa 24 hores al dia per garantir la producció d’aigua potable. I això de 24 hores al dia no és una manera de parlar: amb la situació d’alerta i prealerta per sequera que impera a bona part de les comarques gironines i al conjunt de Catalunya, la dessalinitzadora treballa actualment a pràcticament el màxim de la seva capacitat, el que es tradueix en 55.000 metres cúbics al dia convertits en aigua potable que es distribueixen cap a Blanes, Lloret, Tossa, Palafolls i Cardedeu, on hi ha la planta potabilitzadora del riu Ter. Segons explica la seva cap de planta, Carme Llansana, durant els últims anys havien treballat a un 30-40% de la seva capacitat de mitjana, però aquesta és la primera vegada que treballen al màxim de manera continuada.
La dessalinitzadora de la Tordera es va inaugurar l’any 2002 i va ser la primera que es va posar en funcionament a Catalunya. La segona -la del Llobregat, amb molta més potència- no s’inauguraria fins el 2009. Segons explica Llansana, l’emplaçament de Blanes es va escollir, en primer lloc, perquè s’havia detectat un dèficit a l’aqüífer de la Tordera, que s’estava salinitzant. La planta, doncs, es va construir per tal de recuperar aquest aqüífer, garantir-ne la qualitat de l’aigua i evitar-ne la sobreexplotació. A més, també hi havia la voluntat de garantir el subministrament als municipis de la zona, situats lluny dels embassaments.
La dessalinitzadora de la Tordera es va inaugurar l’any 2002 i va ser la primera que es va posar en funcionament a Catalunya. La segona -la del Llobregat, amb molta més potència- no s’inauguraria fins el 2009. Segons explica Llansana, l’emplaçament de Blanes es va escollir, en primer lloc, perquè s’havia detectat un dèficit a l’aqüífer de la Tordera, que s’estava salinitzant. La planta, doncs, es va construir per tal de recuperar aquest aqüífer, garantir-ne la qualitat de l’aigua i evitar-ne la sobreexplotació. A més, també hi havia la voluntat de garantir el subministrament als municipis de la zona, situats lluny dels embassaments.
Inicialment, la dessalinitzadora de la Tordera es va construir per produir deu hectòmetres cúbics anuals d’aigua. Tot i això, durant la forta sequera dels anys 2007 i 2008 es va ampliar i se’n va duplicar la capacitat, tot arribant fins als 20 hectòmetres cúbics anuals. La voluntat era poder aportar més aigua a l’àrea metropolitana de Barcelona a través de la connexió amb la potabilitzadora del Ter, a Cardedeu, i reduir així les extraccions d’aigua del riu Ter. Actualment hi ha prevista una nova ampliació, per arribar fins als 60 hectòmetres cúbics anuals (la mateixa capacitat que té la del Llobregat), tot i que no serà immediata. Fa poques setmanes, fonts de l’ACA apuntaven que s’hauria d’esperar fins el 2027. Tot i això, segons assenyala Llansana, l’obra civil de captació ja està feta de cares a aquesta futura ampliació.
Per tal de mantenir la dessalinitzadora sempre en marxa, a la planta de Blanes hi treballen, en règim de torns, tretze persones (set operadors i sis oficials), dues persones al laboratori, una administrativa, un responsable de tractament i la pròpia Llansana, com a cap de la planta. A més, hi ha cinc persones que s’encarreguen de tasques de manteniment.
El cicle de l’aigua
L’aigua arriba a la planta dessalinitzadora a través d’una captació oberta, amb una tuberia de tres metres de diàmetre que arriba fins al mar, a 30 metres de profunditat. Segons explica Llansana, l’aigua arriba des d’allà fins a una càntera (una mena de dipòsit), des d’on és traslladada fins a la planta a través d’unes bombes. Un cop a la planta, primer passa per uns filtres pressuritzats de sorra i antracita, que és on es fa la primera filtració. A continuació va a parar a un dipòsit, des d’on es bombeja cap a una segona etapa de microfiltració on s’acaba de treure tota la matèria coloidal i els sòlids que puguin quedar retinguts a l’aigua. A partir d’aquí, ja entra a les bombes d’altra pressió i arriba el moment central del procés: l’osmosi inversa, és a dir, el moment de separar l’aigua dolça de la salada. Per a fer-ho, l’aigua passa per una membrana semipermeable per on no pot travessar la sal. Així doncs, aquesta membrana només és travessada per l’aigua dolça, mentre que la resta d’aigua absorbeix tota la sal, de manera que queda una aigua el doble de concentrada (salmorra).
A partir d’aquí, a l’aigua dolça se li afegeix hipoclorit sòdic, diòxid de carboni i hidròxid calci per remineralitzar-la, donar-li duresa i desinfectar-la, i ja es converteix en aigua potable llesta per enviar on sigui necessari. Pel que fa a la salmorra, es torna al mar a través d’un emissari submarí que té un difusors. Malgrat la seva elevada concentració de sal, de seguida queda dissolta al mar. De cada 100.000 litres que entren a la planta, assenyala Llansana, 45.000 acaben convertits en aigua dolça i els 55.000 restants es retornen al mar. A partir d’aquí, l’aigua potable s’envia a través de bombaments fins als municipis de destí. Allà arriben a les estacions de tractament d’aigua potable (ETAP), on es barregen amb els propis recursos que hi ha a cada ETAP, i des d’allà es distribueixen a la clientela.
I quant de temps dura el procés? Doncs depèn del percentatge de capacitat al qual treballi la planta. Després d’haver anat a un 30-40% de mitjana durant els últims anys, Llansana explica que van començar a treballar al 75% aquest passat mes de gener, quan es va produir el primer escenari de prealerta per sequera. Davant la falta persistent de pluges, a partir d’aquest agost ja han començat a anar entre el 90 i el 100%.
Això sí, és evident que no es pot mantenir al 100% de forma permament, ja que s’han de fer manteniments, canvis d’oli de motors o neteja de membranes. «És com un cotxe: no pot anar a 150 quilòmetres per hora de forma constant, però sí que anem al màxim que podem a cada moment», explica Llansana. En el seu cas, el fet de tenir una planta modular els permet treballar al 25%, 50%, 75% o al 100%, segons sigui necessari. Al final, la producció d’aigua dessalinitzada és més cara que recollir la de la pluja, i també necessita més energia. Ara mateix, però, ajuda a combatre la sequera.
