Justícia poètica

El món, ja saben, no és un lloc just. Si ho fos, Chris Stamey seria un músic il·lustre i no un desconegut del qual només gaudeixen les minories que el segueixen des dels inicis de The dB´s, la meravellosa banda que comparteix amb Peter Holsapple. O que aprecien que creés Car Records i edités les cançons de Chris Bell (Big Star) en solitari. O que, en fi, valoren el seu treball de producció a Modern Recording (l'estudi que comparteix amb Scott Litt). Stamey és un secundari de l'escena alternativa. Un excel·lent compositor la trajectòria del qual, en solitari, conté regals com A question of temperature (2005), gravat amb Yo La Tengo com a banda de suport. Lovesick blues és una altra joia per a paladars exigents, un àlbum serè, ple de detalls (instrumentació, melodies, cors, arranjaments), en el qual s'acosta més que mai al seu objectiu d'emular Ray Davies. Aquest nou treball està compost d´onze cançons que transmeten la sensibilitat pop estàndard de Stamey amb un so orquestral altament agradable per l´oïda. El músic crea poemes sobre els perquès, els quans i els com d'amors perduts en temes com London, Astronomy o Wintertime, que defugen les clàssiques històries de dolor. En definitiva, pop atemporal al nivell de franctiradors com Nick Lowe o Andy Partridge, que col·labora en la producció i al qual dedica You n em n XTC. Música sense edat, objecte de culte en un món que milloraria si se li fes més atenció.