Hi ha carreres artístiques impredictibles. La de Jordan Peele (Nova York, 1979) n’és una. Entre 2012 i 2015 triomfava com a comediant amb la sèrie de Comedy Central Key and Peele, creada amb Keegan-Michael Key. El 2017 havia guanyat l’Oscar al millor guió per Déjame salir, el seu primer film com a director. Avui presenta els darrer treball, ¡Nop! als cinemes i és considerat un dels cineastes d’origen afroamericà més importants, en la línia del que va representar Spike Lee fa tres dècades.
No és estrany que Peele produís a Lee la pel·lícula amb què aquest va tornar al primer pla, Infiltrat al KKKlan (2018). Si Lee va capitanejar el New Black Cinema dels 80, Peele s’ha convertit en el cineasta del Black Lives Matter. Dues generacions de cineastes negres units per una idea política i cultural similar, encara que utilitzant gèneres i registres diferents.
Perquè Peele ha cimentat la fama en el relat fantàstic i de terror. En els seus treballs com a actor no se’n podia intuir res. Va aparèixer en comèdies blanques com Ahora los padres són ellos i en un episodi de la sitcom Modern family. Va ser recurrent en l’última temporada de Fargo i va posar veu al conillet de peluix blau Bunny a Toy story 4. Aquest film de Pixar és del 2019, així que llavors Peele ja s’havia llaurat un nom en un cinema ben diferent: del 2019 és el seu segon llargmetratge, Nosotros, una faula sobre el tema del desdoblament i amb una de les imatges més inquietants del fantàstic contemporani, aquella en què Lupita Nyong’o i la seva família descobreixen davant de la seva casa estiuenca quatre siluetes agafades de la mà que s’assemblen molt a ells.
Abans, a Déjame salir, Peele havia realitzat una corrosiva inversió de les produccions de Hollywood de bons sentiments, pel que fa al tema racial, com Endevina qui ve a sopar?. Com en aquell film del 1968 en què Sidney Poitier era convidat a sopar a casa dels pares de la seva nòvia blanca (Spencer Tracy i Katharine Hepburn), el protagonista de Déjame salir (Daniel Kaluuya, intèrpret de ¡Nop!) acudeix a un sopar similar, però el resultat és molt diferent: una immersió delirant als horrors del racisme.
Peele demostra una vegada més que el cinema de terror és excel·lent per analitzar, des de la distància que proporciona el gènere, contextos polítics i socials. Una cosa semblant faria en produir-li a la realitzadora Nia DaCosta el remake de Candyman del 2021, exercint també de guionista: la història de l’assassí que torna en ser invocat cinc vegades davant del mirall els servia per parlar de la gentrificació, tema que es repeteix a la sèrie produïda per Peele The last original gàngster (2022), sobre un convicte que surt de la presó i torna a un Brooklyn gentrificat.
La televisió ha estat l’altre camp de batalla de Peele. Va acceptar l’envit de produir una nova versió de la mítica Twilight zone (2019-2020) adaptada als temps actuals, i va coproduir amb J. J. Abrams Territori Lovecraft (2020), portant les fantasies d’un racista com H. P. Lovecraft més punxants. Molt millor la segona sèrie que la primera.
