La primera vegada en la meva vida que vaig veure a María Dueñas era un dissabte, estàvem al costat d’un quiosc de premsa del carrer Santa Engracia, de Madrid, ella portava una bossa marró clara amb la qual es tapava els genolls i ens vam saludar com si els dos vinguéssim d’un llarg viatge en el qual havien coincidit sense parlar-nos. Però era la primera vegada que ens vèiem. Després, quan va passar un instant des del comiat, em vaig adonar que aquella dona amb la qual acabava de coincidir era precisament María Dueñas, escriptora ja de molt d’èxit, que estava allà, simplement, per a comprar un diari. Probablement no sabia qui era el que acabava d’abordar-la, i ella després se n’aniria a casa seva, o on fos, oblidant-se del tot d’aquella salutació accidental de qui bé podia ser un admirador o un pesat que, com ella, s’havia parat a comprar qualsevol cosa i alguns diaris.
Aquest incident sense importància va envoltar la vida d’aquest periodista sempre que, a partir de llavors, em vaig trobar amb els seus llibres, amb les seves declaracions, amb l’esdevenir realment exitós de la seva ara ja llarga carrera, encara que només hagi publicat fins al moment cinc novel·les, la molt coneguda El tiempo entre costuras, a més de La templanza, Misión Olvido, Las hijas del Capitán i, encara fresca en les prestatgeries, Sira. Tots aquests llibres han tingut una voluntat d’explicar, amb paciència i coneixement, històries que no tenen res a veure amb ella, però a les quals confereix no sols l’audàcia de saber, sinó la conseqüència d’investigar.
Aquesta actitud, tan conscient, tan obligada a fer de les seves històries una obligació literària i una explicació de si mateixa, s’assembla al caràcter d’aquella dona a la qual vaig saludar a Santa Engracia sense gaire consciència de a qui estava fent un compliment.
Aquest fet, que em va omplir de culpa com a periodista, em va fer, després, fer-li, almenys dues entrevistes (aquesta és la tercera), convidar-la, a més, a una sessió de converses a Arona, en el sud de Tenerife i, en definitiva, mantenir amb ella una relació que ja supera la distracció en el qual caiem aquells que anem pel carrer sense saber a qui de debò saludem. És una sort conèixer-la, i llegir-la, i això diran els molts que se li acosten, a saludar-la també, en les nombroses fires a les quals assisteix (acaba d’estar, amb gran èxit, a la de Buenos Aires, perquè Sira, l’última novel·la que ha publicat, sempre a Planeta, té com un dels seus protagonistes Evita de Perón). Aquesta notorietat que segueix a la publicació de cadascun dels seus llibres no l’ha fet vanitosa, de manera que no és de desplantaments de diva, sobretot perquè mai s’ha sentit una diva.
És curiós que en la història de les nostres entrevistes només va haver-hi aquella a Tenerife que va ser feta en persona, davant d’un públic. A més, no era per a premsa. Les altres es van fer a través dels artefactes cibernètics, una vegada degut a la pandèmia i ara perquè els seus horaris i els seus viatges la mantenien fora de l’abast d’un cara a cara. Així doncs, conec bé les parets de casa seva, netes i assolellades, l’he vist somriure davant algunes preguntes, però la sort d’entrevistar no m’ha deixat espai per a la trobada personal que requereix un qüestionari en el qual anàvem a parlar, per exemple, de la vida en la infància.
Així i tot, ella va salvar la situació i en algun moment va semblar que estàvem en la mateixa sala d’estar, fins al punt que, quan ja li anàvem a donar l’adéu a la pantalla, ella va dir el següent quan li vaig donar les gràcies per haver-me atès: «Ja hem acabat? Doncs quina xerrada més grata! Gràcies a tu, com sempre. Bé, m’has estirat molt de la llengua! A veure què passa!» I heus aquí tot allò de què vam parlar.
Ja sap que en aquesta sèrie d’entrevistes tractem de saber, també, què va haver-hi en la infància dels entrevistats, a partir d’uns versos d’un poeta alemany, Michael Kruger, que, en un dels seus poemes, explica que a vegades la infància li envia una postal. Quines postals li mana a vostè la infància?
Me n’envia moltes. Constantment. Ara a l’estiu, per exemple, recordo els menjars d’estiu amb la meva família, sota una parra. Sense pressa, tard, després d’haver anat a la piscina. Menjàvem molt de gaspatxo, salmorejo, síndria i meló per postres. I, bé, aquesta postal és de la meva família completa. Ara falta la meva mare, un germà…
Quan va començar a descobrir que la infància s’anava acabant?
Jo tenia ganes que acabés la infància perquè me’n volia anar de casa. Potser perquè érem molts allà. Volia ser independent, veure món… per això no m’importava que acabés la infància. Arribar a l’adolescència va ser un trànsit bastant fluid, amb les hormones agitades, però sense contratemps. Però, ja et dic, jo volia sortir de casa.
Això li va servir per a la literatura?
Sí. Però més que pel que vaig viure, pel que vaig llegir. Llegia novel·les de Jules Verne, Els cinc… O sigui: la literatura em va servir com a evasió. No hi havia televisió ni internet, així que allà estaven altres mons. Aquest poder de la literatura de treure’m de la realitat em fascinava.
En la seva literatura hi ha passió i parsimònia. Això forma part del seu caràcter?
Bé, no soc una boja que es tiri a les piscines ni algú que sempre estigui quieta. Però sí que intento posar-li emoció a les coses. Puc ser relativament apassionada, sí. La parsimònia… no: vaig amb serenitat, sense arravataments, però crec que no encaixo dins de la parsimònia. Jo me’n vaig anar a Madrid amb 17 anys. Però tampoc era un lloc tan llunyà. El gran canvi va ser quan me’n vaig anar als Estats Units, en acabar la carrera. Estudiava i donava classes d’espanyol a Michigan i aquí crec que vaig sortir per complet de l’ou. Viure pel meu compte, sense suport de res, en un altre país… em va obrir els ulls al món.
I com li va semblar el món?
Doncs em va semblar molt més variat, més ric del que jo havia viscut. La biblioteca de la Complutense era molt burocràtica, per exemple. I als Estats Units no. Tu anaves i agafaves el que et donava la gana. A més, allà les biblioteques ja començaven a estar informatitzades i a Espanya, no. Hi havia gent de mil llocs a la Universitat, tenia una parella de lesbianes que eren molt amigues meves, cosa que a Espanya no podia ocórrer. O això pensava en aquell moment. El món era molt més desinhibit que a Espanya, això sí.
I l’Espanya d’ara, com la troba?
Doncs… regular. Hem avançat, sens dubte. Però així i tot… un no deixa de commocionar-se amb algunes coses. Amb el que ha passat a la frontera de Melilla, per exemple. Mare meva! I, bé, en aquest país falten persones que em sedueixin pel que fan, pel que han aconseguit. Em falta a qui admirar a cegues en aquest país. Falta sentit comú, raciocini, sensatesa, intel·ligència per a anar per la vida. Això falta.
Ara mateix està escrivint alguna novel·la?
Mentalment, sí. Quan m’assegui a escriure ja la tindré escrita al meu cap.
Això indica un poder de concentració immens, no? D’on li ve?
Doncs jo crec que de la infància, de viure en una casa molt gran, però amb molta gent, amb una família gran, vull dir, amb pocs racons per a la intimitat. I jo crec que això ens va produir una capacitat per a l’aïllament mental.
I això no li ha inspirat cap història?
No. Perquè jo crec que fico molt poc de mi i de la meva família en el que escric. Almenys de manera conscient. És que no vull posar als meus en l’aparador. Em sembla més interessant crear altres mons aliens a mi.
I per què no ha tingut la temptació d’explicar-se a si mateixa?
No. Mai. Mai a la vida. Jo convisc 24 hores al dia amb mi mateixa i quan em poso a escriure, vull fixar-me en els altres.
Quin és el moment de la seva vida que no ha pogut oblidar mai?
No ho sé… Alguna cosa de la vida familiar, pot ser. És que no he tingut grans terratrèmols en la meva vida.
Per què va trigar tant a publicar vostè?
Perquè jo era una professora d’Universitat amb la vida molt ocupada i no tenia ni idea que jo anava a escriure i després, a publicar-ho. S’han de fer tesis, articles, s’ha de fer una oposició per a guanyar la teva plaça... tot això et porta molt de temps. Llavors, fins als 41 jo vaig estar en això. A més vaig tenir dos fills. En una altra estada als Estats Units em vaig plantejar escriure i ho vaig fer.
I com se li va anar mostrant la seva primera novel·la?
Primer vaig pensar en Misión Olvido, que va acabar sent la meva segona novel·la. Però després de tornar dels Estats Units, vaig pensar en els meus familiars del Marroc i vaig saber que havia d’escriure ràpidament aquesta història, perquè s’estaven morint els protagonistes. Vaig aparcar l’altra i em va sortir El tiempo entre costuras.
El Marroc és ara un factor molt disputat a Espanya, però és una part important de la nostra història.
Que trist, sí. La petjada espanyola al Marroc ha estat molt poc valorada. Hauríem de reivindicar que allà vam ser-hi nosaltres contribuint a fer el Marroc d’avui. No s’ha fet per deixadesa, penso jo. Però és part del nostre passat i cal recordar-lo.
Com se sent convertint en ficció fets històrics reals?
És que no em resisteixo a deixar a un costat l’acadèmica que porto dins. El treball universitari requereix rigor i això se’m va quedar molt dins. Em documento molt i després utilitzo aquests escenaris reals per a crear les meves trames i subtrames.
Què li sembla que sempre estigui la seva obra en el costat dels best sellers?
Doncs… bé, convisc amb això. No em fereix, però sí que és una mica molest. Perquè aquesta etiqueta és com un prejudici, no? Publicar en una editorial comercial i vendre molt no vol dir que no faci bona literatura. No obstant això, hi ha suplements literaris que no tenen en compte els meus llibres, per exemple. Aquí a Espanya, dic. Perquè a Amèrica Llatina em dediquen pàgines senceres..
I això afecta la seva literatura?
No, no, no. Ni a la meva literatura ni a mi. Perquè per a mi el que és fonamental no és estar en els suplements, sinó tenir lectors. Jo estic encantada amb anar a les fires i trobar-me amb ells i que hi hagi traduccions dels meus llibres i projectes audiovisuals basats en ells.
És vostè una persona alegre. Quines coses interrompen aquesta alegria?
Més que alegre, soc una persona positiva. Optimista. Que aquí hi som per a quatre dies, Juan! Però sí, m’enterboleixen coses. Coses mínimes: un tren que perds, una discussió amb algú a qui estimo. Això.
El seu llibre més apassionat es diu «Templanza».
Jajajaja, sí, sí. Cada vegada m’agrada més aquest títol. Perquè cada vegada aplico més temprança a la vida. La passió entre els personatges d’aquesta novel·la és continguda però es manifesta en el moment just. I m’agradava aquesta idea. M’agrada encara avui.
Potser això reflecteix la seva manera de ser.
Potser, sí.
