L’adversari, l’adaptació teatral de la novel·la d’Emmanuel Carrère sobre un colpidor crim real que buscava mantenir viva una farsa, dona el tret de sortida aquest vespre al 31è festival Temporada Alta, que durant deu setmanes omplirà Girona, Salt i rodalies amb un centenar d’espectacles.
El certamen, que recupera del tot la programació internacional i manté un millor ritme de venda d’entrades que l’any passat, estrena noves subseus, entre elles Barcelona. L’arribada a la capital, però, diu el seu director artístic, Salvador Sunyer, no ha de fer patir ningú, perquè la vocació del festival és «arrelar-se» més a Girona.
Aposta perquè la ciutat pensi a mitjà i llarg termini i «no gasti les energies del futur en projectes del segle XX i no del XIX» i planteja la necessitat d’un nou espai que inclogui un teatre més gran que el Municipal i que faci de punt de trobada entre diverses disciplines artístiques i vertebri el barri on s’instal·li.
Un centenar d’espectacles, la programació internacional torna amb tota la seva esplendor, noves subseus... Temporada Alta està en el millor moment?
A la programació hi ha moltes estrenes, les produccions últimament ens estan sortint bé, que no ho saps mai... en general, és un bon moment, i ara toca dibuixar una mica el futur, en part del festival, però també de la ciutat i el país, pensant a uns deu anys vista.
Pel que fa al festival, parlem de créixer més?
Créixer no seria la paraula. Cap a on ha d'anar és a arrelar-se més a la zona, per això tenim el projecte amb les escoles. Els festivals que no s'arrelen desapareixen: ens hem d'arrelar a la ciutat i que el festival no sigui una excepció temporal, sinó que formi part de la vida cultural de la ciutat. Jo no crec que la cosa sigui expandir-se molt, però es poden fer pinzellades aquí i allà. Ens ho demanen de molts llocs, de Lleida i més enllà, però no crec que sigui la idea. Hem de créixer en produccions, si de cas, i exercir de capital teatral de Catalunya a la tardor, que sigui el lloc d'on surten coses que van alimentant a fora.
Com va la venda d’entrades?
Anem bé. Més de 26.100 entrades venudes. Els primers dos dies estàvem un 8-10% per sota de l’any passat i avui [dimecres, a dos dies de la inauguració] estem un 3% per sobre. Estem bé.
La primavera passada el sector teatral va acusar una davallada de públic important. El fa patir?
A tot Europa, sobretot a partir d’abril, els teatres es van enfonsar, crec que perquè la gent tenia ganes de sortir, la inflació encara no tenia tant efecte. El que notem ara és que la gent va més a última hora. Aquesta tardor, amb els teatres que he parlat de França i Itàlia em diuen que la venda d’entrades no arrenca, però a nosaltres de moment ens tira bé, per ara no ho notem. Aquest cap de setmana ho tenim tot ple.
La pandèmia ha passat factura al festival?
En alguns sentits, sí. Jo diria que hi haurà un petit grup de gent que ha deixat d’anar al teatre i no hi anirà més, la majoria per edat, perquè té una certa por per quan vinguin les grips. Aquesta gent s’ha perdut definitivament i algú dels que hi anaven, menys grans, haurà perdut l’hàbit d’anar al teatre, però són pocs. A mitjà i curt termini ens passarà més factura econòmica la crisi econòmica i la inflació que no pas la pandèmia. També s’ha de dir tot, la factura econòmica de la pandèmia els festivals i entitats l’hem suportada bé perquè les institucions han ajudat.
I aquest suport va arribar al professional, a l'artista i al tècnic?
Aquest és el gran problema, per mi. El suport va arribar al festival i, almenys en el nostre cas, a l'artista i al tècnic perquè no es va deixar de pagar ni una funció encara que no es fessin. Sí que els va afectar perquè es van interrompre gires... i em consta que en aquest cas, en alguns llocs no s'ha pagat sempre.
N'hem après alguna cosa, de la covid?
Tenim una gran habilitat per oblidar, però alguna cosa sí que n'hauríem d'haver après. En cultura hi ha una cosa que ha canviat bastant en els darrers anys: hi havia una tendència a repetir el que funcionava, i la pandèmia ens ha ensenyat que ho has de canviar tot cada any.
En presentar el festival, va afirmar que la programació d’aquest any mira més que mai l’actualitat i vol ajudar a llegir temes com el feixisme, les crisis, el racisme... sense donar sermons.
Ho hem intentat, perquè donar sermons no serveix per res (riu). Només val pels convençuts. El que té més sentit són les coses que obren preguntes, que et plantegen interrogants. Per exemple, l’espectacle inaugural, L’adversari, no es tracta de dir «el que mata i menteix és dolent», perquè ja no sabem, el que és interessant és veure que tots tenim aquesta obsessió per no decebre, per triomfar, i això ens fa mentir, a vegades. No hi ha ningú que en algun àmbit de la vida, no tingui la sensació de ser una mica farsant. I això és el que està bé del teatre i la literatura: et fan pensar d’una manera diferent i no presentar-te un blanc i un negre.
Buscar perspectives diferents.
Exacte. L’adversari; Depois do silêncio, l’espectacle de Christiane Jatahy sobre el racisme al Brasil... són reflexions des de punts de vista diferents i que, intentem, no siguin dogmàtics.
El festival estrena aquest any una instal·lació artística a Ventalló. Anirà cada vegada més cap a la hibridació de llenguatges? A no pensar exclusivament en les arts escèniques?
Sí, i no només el festival, el món cultural cada vegada té menys compartiments. Fa vint anys un festival era de teatre i prou, després hi afegeixes la dansa, el circ, la música... i hi vas afegint el cinema i les arts plàstiques, i això cada vegada passa més. I no només en la programació, sinó també en els mateixos espectacles teatrals, on cada cop hi ha més cinema, per exemple, o més arts plàstiques, tot i que sempre hi han estat. Cada vegada anirem més cap aquí.
I per fer això, fa anys que reclama un espai nou a Girona. Fins ara havia demanat sempre un teatre més gran perquè l’escenari del Municipal és petit, però últimament parla d’un espai de creació i no només d’exhibició.
Sí. En teatre i en cultura, has de tenir idees per d’aquí cinc, deu i quinze anys. Si no saps on vas, difícilment aniràs bé. Ho has de saber i anar-ho modulant sobre la marxa. Jo crec que a Girona, en sentit d’àrea urbana, el que li fa falta és un espai nou, amb un teatre o dos, que suplissin el que no tenim, perquè el Municipal és molt maco i s’hi han de seguir fent coses, però és d’una altra època i és petit. I que aquest nou espai sobretot fos un lloc de trobada entre les diverses arts.
En quin sentit?
Un espai que servís per fer teatre i concerts diferents dels que es poden fer a l’Auditori, que hi hagués espai per a l’art contemporani... I si ho hagués de decidir jo, no el faria al centre de la ciutat sinó en un barri de Girona i que servís d’aglutinador pel seu entorn, que fos un espai de trobada per la gent del barri.
Aquest paper no el pot jugar El Canal, a Salt?
No, jo crec que El Canal ara està ben gestionat, és un espai que està sempre ocupat, un espai d’assaig amb moltes residències i molt ben encaminat. Però no, jo parlo d’un equipament que des del punt de vista teatral tingui lloc per a unes 600-700 persones, barat de fer, però a més amb un centre de trobada perquè integri el barri, m’és igual quin.
Això sona a projecte a molt llarg termini...
Jo crec que s’ha de mirar a curt i a llarg termini. Si jo hagués de decidir què fa Girona, donaria més suport econòmic a la programació del Teatre Municipal, no parlo de Temporada Alta, i faria un disseny a alguns anys vista d’aquest espai perquè s’hi trobin equipaments que estan ben regentats: el Bòlit, el Municipal... Això és el que jo faria, més que no pas fer museus del passat. Jo miraria més cap al futur que cap al passat.
Vol dir que Girona està pensant massa en el fons Santos Torroella i el museu de la Casa Pastors?
No sé en què se centren, però jo em centraria en una cosa així, d’anar a la cosa viva. Tenim molta història i coses que estan molt bé, magnífiques, articulem-les i que siguin on són, que estan bé, però no gastem totes les energies de futur en projectes que són del segle XX i no del segle XXI. Però és la meva opinió. I això sí, no cal que es gastin diners en un gran edifici, els diners s’han de posar en el contingut. A curt termini invertiria en el que ja hi ha, i a mitjà, no a llarg, faria aquest espai, que no el té cap més ciutat. Potser no el té ningú perquè no funciona, però jo m’arriscaria i aniria cap aquí.
Quina sintonia troba en els polítics quan planteja això? L’escolten?
Escoltar, sí!
I què responen?
Que, en tot cas, és una cosa a llarg termini. Les coses poden canviar, però si no es tenen idees a mitjà termini o llarg, es fa només el dia a dia i això, per mi, és un problema.
Temporada Alta fa una primera incursió a Barcelona aquest any, amb una funció al Romea. Hem de patir?
No. Normalment anem on ens demanen, Barcelona és l’excepció, vam ser nosaltres. La idea que tenim és fer una cosa o dues a Barcelona, una pinzellada, però no tindria cap sentit que Temporada Alta es fes en un altre lloc. Per això dic que cap a on hem d’anar és a arrelar-nos. El que sí que intentem sempre és que el que s’estrena a Girona després arribi a Barcelona, és clar.
Girona no perdrà res perquè es faci a Barcelona?
No. A Barcelona, si es fan cosetes, seran peces catalanes que ja s’han estrenat aquí i o bé el que hem fet aquest any, portar una cosa que ja s’havia fet aquí o bé, alguna cosa que no es pot fer aquí perquè no tenim un teatre per fer-ho, dur-ho allà. És a dir, alguna peça internacional que creiem que a Catalunya s’hauria de veure i que aquí no es pot fer perquè no tenim aquest espai. Si hi hagués aquest espai d’aquí a uns anyets, pocs, això no passaria segur.
