De Charleston, Carolina del Sud, a Savannah, Geòrgia, hi ha dues hores per la US-17 S. Un pensava en aquell viatge, que havia començat a Richmond i seguit amb uns dies plaents d’estada a les platges, que no es trobaria amb una ciutat més encantadora i, tot i això, de seguida va tenir l’oportunitat de rectificar en sentir-se transportat en el temps entre edificis victorians i francesos, els tramvies, els cabriolès, el neogòtic de la catedral de Sant Joan Baptista, els seus parcs, i els arbres declinants de molsa. Aleshores ni tan sols sabia, perquè encara no s’havien rodat les pel·lícules, que en un banc de Chippewa Square, a prop del museu de la Història, s’asseuria Forrest Gump, i que en una de les cases suposadament embruixades de la ciutat tindria lloc l’epicentre de la història a Medianoche en el jardín del bien y del mal, de Clint Eastwood. Sí que coneixia, per descomptat, que Savannah, a la vora de l’Atlàntic, era la pàtria de Johnny Mercer, el lletrista de Moon River i autor d’algunes de les cançons més maques del repertori estàndard dels Estats Units. Suposava a més que la seva olor resultaria inoblidable i que no menjaria malament tenint en compte que tant ella com Nova Orleans, final de trajecte, eren les ciutats més peculiarment gastronòmiques del Sud i probablement dels Estats Units.
M’havien advertit, també, que havia de viatjar al sud a la tardor o entrada la primavera per no haver de patir les angoixes de la calor i de la immensa humitat. Quan vaig arribar era finals de març i a la ciutat més bonica de Geòrgia ja s’havien diluït els efectes i fins i tot la ressaca de la festivitat del dia de St. Patrick, quan tenyeixen les fonts i el mobiliari de verd. Vaig poder passejar amb tranquil·litat pel carrer Broughton, estirar-me al parc Forsyth, i anar als restaurants del City Market a la nit per familiaritzar-me amb la cuina Gullah, menjar uns crancs o uns tomàquets verds fregits.
El gullah, per resumir-ho, és la barreja de l’anglès que parlaven els negres als segles XVII i XVIII amb les llengües originàries d’Àfrica Occidental, d’on provenia la majoria dels esclaus. De fet, van ser els descendents d’aquests esclaus lliures els que la van difondre. Sense ella no existirien els termes gumbo, que descriu la popular sopa, ni vudú. Alguns lingüistes sostenen, a més, que expressions com Ok o juke box procedeixen del gullah. Els que s’entenien en aquest llenguatge eren els habitants de les illes i les terres pantanoses de Carolina del Sud i de Geòrgia, hereus dels dialectes africans barrejats amb les llengües dels amos a les plantacions.
El famós guisat Frogmore és probablement el plat que millor representa la cuina gullah. Consisteix en la suma de crancs, gambes locals, salsitxes i blat de moro cuita amb espècies. En realitat procedeix de la petita i sorrenca illa de Santa Helena, a la qual s’arriba amb vaixell després d’un curt trajecte des de Charleston. Però les gambes i les ostres a les cocteleries i els restaurants del districte històric de Savannah i als voltants del port eren una benedicció, mentre a les terrasses i als carrers hi bufava un vent del sud agradable que ni tan sols estava entestat a minar la condició natural de les persones no acostumades a les altes temperatures. Vaig beneir tot allò mentre escoltava dels locals improperis contra la mentalitat ianqui i la seva escassa predisposició a elogiar la qualitat de vida per sota de la Mason Dixon Line. A un foraster espanyol, en canvi, li estava permès tenir dubtes fins i tot després d’haver gaudit de l’hospitalitat a Dixie. Jo sabia també que m’esperava el big easy a Nova Orleans i per això vaig caure rendit a la segona etapa del viatge.
A més, qui no pot morir de plaer rendit a les olors de la tarongina i el perfum de les magnòlies, enmig d’una temperatura acaronant, mentre va caient la tarda i beu una copa de muscadine? Muscadine és una prova obligada per a tots els amants del vi nord-americà, un dels pocs elaborats amb autèntics raïms americans. Muscadine, que no s’ha de confondre amb muscadet o moscat, és una varietat de raïm originària d’Amèrica que s’ha utilitzat per fer vi sec a l’estil Porto des del segle XVI. La història de la vinificació del raïm va començar a prop de San Agustín, Florida, però actualment troba les seves arrels a tots els estats del sud-est d’Amèrica. Si actualment el muscadine tendeix a la dolçor és perquè els enòlegs sovint afegeixen sucre mentre produeixen el vi.
’El raïm muscadine, científicament conegut com vitis rotundifolia, és més productiu en climes càlids i humits. Varia de color bronze rogenc a gairebé negre, encara que moltes romandran verdes durant la maduració. Les baies es poden menjar soles, per més que la pell gruixuda les faci difícils de mastegar. De vegades són de la mida duna pilota de golf, no exagero, pot arribar un a espantar-se. Menjar-les generalment requereix perforar la pell per succionar la carn de l’interior. Aquestes pells gruixudes, però, les fan molt riques en polifenols.
Els raïms d’aquesta varietat poden produir vins blancs i negres. Tots dos són generalment de cos mitjà, blancs amb aromes de plàtan i flors, i vins negres plens de fruites vermelles madures. Tinc presents els records salins, de llima o resina de pi en aquests vins de naturalesa oxidativa que cal beure joves i frescos, tant els negres com els blancs. I tinc també viu el record de les magnòlies i dels arbres declinants de molsa de les mitjanits al jardí del bé a Savannah.
