Aquesta història comença per Sant Jordi, que és com han de començar totes les històries que acaben bé, des que el cavaller va matar el drac. Va ser per Sant Jordi, doncs, que un home es va acostar a la parada que l’arxiu de Blanes havia col·locat al carrer, i els va oferir un sobre amb uns negatius a dins. Si els semblaven interessants, en tenia uns quatre mil més.
- Un moment: quatre mil negatius?
Quatre mil. L’home havia comprat un cistell de vímet al mercat dels Encants, a Barcelona, ple de negatius de fotografies preses quasi totes -segons semblava- als anys quaranta i cinquanta. A dins del cistell, entre tots els negatius, hi havia un sobre que posava «Santa Maria del Vilar i Blanes. Maig de 1955», i com que va donar la casualitat que el comprador va anar a viure a Blanes quan es va jubilar, va aprofitar la diada de Sant Jordi per oferir als arxivers la seva adquisició. El comprador del cistell i blanenc d’adopció es deia, es diu, Jordi Bru de Sala, i no recorda que ningú de la seva família hagués fet mai cap mena de col·lecció, més enllà dels cromos que sortien a les teules de xocolata. Això sí, com que és aficionat a la fotografia, sol freqüentar els mercats de segona mà, on sovint es troben fotografies i negatius. Tant els freqüenta, que els venedors ja li ofereixen el material que saben que l’interessarà. Va ser així que va caure a les seves mans la que ja és coneguda com «la caixa de vímet».
Un bon fotògraf anònim
El problema és que la caixa de vímet venia nua. És a dir, venia plena de negatius però sense ni un sol paper o document que deixés constància de qui era el fotògraf. Havia de ser un bon fotògraf, perquè les fotos, realitzades en temps de penúries econòmiques en diferents indrets de tot Catalunya, tenien sense dubte bona qualitat.Aquí és on entra en la història el tècnic de l’Arxiu Municipal de Blanes, Aitor Roger. Home acostumat a investigar, va descobrir que força fotografies mostraven Sitges, i a més, eren les més familiars. No seria estrany que d’allà fos el misteriós fotògraf, així que les va enviar fotos als seus contactes d’aquella localitat i les va publicar a les xarxes socials. «Bingo!», dirien ara en una pel·lícula de Hollywood: una historiadora de Sitges, Beli Arteaga, el va respondre que les fotos familiars podrien ser de la família Julià.
Quan un bon arxiver troba un fil, ja no el deixa. No va trigar gaire a confirmar que el fotògraf no era altre que Josep Maria Julià Gabarró.
- De fet, no és recordat com a fotògraf, sinó per haver sigut el nebot de l’alcalde de Sitges -explica Aitor Roger, que, tanmateix, va dedicar tantes hores a esbrinar la vida d’aquell home, que és capaç fins i tot de dir-nos que va morir força gran, amb més de noranta anys.
Per Aitor Roger, el principal valor de les fotografies de Josep Maria Julià és que «aporten una mirada diferent de la Catalunya de la postguerra».
Diferent i poc habitual, perquè en aquells anys no és només que la gent no dugués a la butxaca un mòbil de darrera generació amb càmera de fotos incorporada, és que fins i tot eren ben poques les persones que disposaven d’una càmera fotogràfica, per rudimentària que fos. Per això són escasses les fotos que es conserven dels anys quaranta i cinquanta, més escasses encara quan es tracta de retratar paisatges i gent desconeguts. Allò mereixia ser editat i publicat.
Així va néixer Un safari per Catalunya 1940-1956, subtitulat molt encertadament «Una mirada urbana de la Catalunya rural», algunes de les fotografies del qual -només una petita part de les que hi havia a la ja famosa «maleta de vímet»- il·lustren aquest reportatge. El llibre ha estat editat conjuntament per l’Arxiu Municipal de Blanes i Editorial Efadós, amb el suport de la Generalitat i del mateix ajuntament de Blanes. Els textos que acompanyen les fotografies de Josep Maria Julià han anat a càrrec d’Aitor Roger, Arnau Gonzàlez i Roser Cambray.
A Aitor Roger hi ha encara un dubte que el corroeix: «què volia fotografiar exactament en Julià Gabarró? Quina mirada pretenia transmetre?». Són preguntes de difícil resposta, perquè la varietat de les imatges és molta, tant hi trobem fotografies rurals de Catalunya endins, com els primers estiuejants a Sitges o a la Costa Brava. De fet, les comarques de Girona són molt presents al llarg de tot el llibre, detall que confirma que, a més de fotògraf, Josep Maria Julià era un gran viatger.
Com que no queda ningú que hagués conegut el fotògraf ni aquest va deixar cap document -excepció feta de la localització i datació dels negatius, en això es nota que era home organitzat-, les preguntes de l’arxiver quedaran sense resposta. Potser és millor, així cadascú podrà donar-hi les respostes que vulgui.
-«Molta gent diu ‘jo no voldria que la meva vida acabés als Encants’, però s’ha de reconèixer que per als que ens dediquem a investigar el passat, aquestes coses suposen una gran oportunitat», reflexiona Aitor Roger.
Ara bé, més enllà dels Encants, als arxius hi ha molta foto. Tal com revela en la presentació del llibre Toni Reyes, director de l’Arxiu Municipal de Blanes, Catalunya té un patrimoni de més de 35 milions de documents fotogràfics repartits en més de 300 arxius públics i privats. A les comarques de Girona, la xifra supera els quinze milions d’unitats. Bona part d’aquest patrimoni gràfic ha passat a mans públiques gràcies a donacions, si bé no gaires amb una història al darrere tan rocambolesca com la de les fotos de la maleta de vímet.
Ironia als peus de foto
El llibre, delicadament editat, es divideix en capítols, segons la temàtica, i un no pot sinó recomanar parar atenció als peus de foto, sovint amb una ironia que no deixa indiferent, com per exemple, acompanyar la imatge de quatre oques a Caldes de Malavella amb les paraules «les oques marquen el pas sense obediències militars».
A «Una estètica fora d’època» se’ns mostren camps llaurats, muntanyes sinuoses, escalinates, arbres escultòrics, en una mena de pictorialisme tardà.
«Aproximacions a un mateix mar (i riu)» presenta un gran parc temàtic aquàtic, on hi ha qui es diverteix, qui frisa per acostar-s’hi i qui hi treballa i s’hi guanya el sou. Un mateix element, l’aigua, però en interaccions antagòniques, amb éssers humans mullant-se de manera diversa.
«Retrats urbans i rurals contraposats» mostra cara a cara, pàgina contra pàgina, l’elegància i la dignitat davant dels moments crucials de la vida de qui viu a ciutat o a poble, que és exactament la mateixa. No ho són, en canvi, les comoditats i les expectatives vitals. Són vides en un mateix temps, país i règim polític, però que no semblen convergir en res.
El capítol «Denunciad al blasfemo» -títol extret de la pintada en la façana d’una església que s’observa en una fotografia- recorda un catolicisme opressor que participa de les estructures franquistes. No s’exclou la religiositat voluntària i sincera, i en les imatges queda palesa la seva existència, però tot queda sota un vel d’imposició.
«Quan la postal encara no és postal» mostra la Costa Brava -una zona que Josep Maria Julià visitava assíduament- abans del turisme. Gràcies a la seva càmera, podem resseguir el registre fotogràfic de gairebé cada any, des de 1940 fins a 1956. Julià formava part dels visitants temporals, dels que miren i observen oficis gairebé ancestrals relacionats amb la pesca i la mar, i es fascinen amb els paisatges quasi verges del litoral gironí. Sense oblidar altres postals: les del Pirineu gironí.
A «Evocacions d’altres realitats», es reconeix el fotògraf com un privilegiat, perquè en uns anys en què el gruix de la societat catalana i espanyola a penes es podia considerar supervivent, ell i els seus poden viatjar. No obstant això, recórrer el món no es garantia de conèixer res, cal fixar-s’hi i parar-hi atenció, que és el que fa Julià Gabarró.
«Construir museus naturals a l’aire lliure» ens porta la mirada excursionista de la Catalunya de postguerra. Tot i que el franquisme va suposar la reducció de les entitats excursionistes catalanes -les 236 que hi havia en començar la guerra, eren només vint en finalitzar-la-, aquell ric moviment associacionista es va anar recuperant. L’any 1958 -fins on arriben les fotografies de Josep Maria Julià- Catalunya tenia 64 clubs excursionistes i 7.842 socis. Podem veure com mentre alguns utilitzen Montserrat per fer escalada, d’altres van cap al santuari.
A «Deixem que acabi d’esfondrar-se?», els castells i esglésies de temps passats permeten contemplar un món que sembla que desapareix. Julià Gabarró estava avesat a la lectura i a l’art, i fotografia les ruïnes del territori català fent quasi un inventari de l’arquitectura de la Catalunya rural. Algunes imatges, desoladores i fascinants a parts iguals, ens fan veure arquitectures que, a la intempèrie, lluiten per no acabar d’esfondrar-se.
Les postals ja feia dècades que eren un element de consum dels qui, per plaer o per feina -o per obligacions militars- havien de marxar de casa. A «Hi ha un encant intrínsec i indefugible?» el fotògraf mostra una Catalunya que sembla haver patit pocs canvis
El capítol «Una mirada necessàriament crítica», al final, ens pregunta si les fotografies de Julià Gabarró són una crítica social o una radiografia sense cap intenció. Serà el lector qui ho haurà de dir.
Autenticitat en les imatges
Un els principals valors de les imatges preses per Julià Gabarró, potser producte del fet que no era un professional de la fotografia, és l’autenticitat. Aitor Roger admet que sovint «tenim idealitzat el passat», ja que els que el van plasmar en imatges pretenien essencialment deixar un bon record. No és el cas del fotògraf amateur de Sitges, que es dedica a recórrer Catalunya per fotografiar-la tal com era realment, sense filtres de cap mena, ni fotogràfics, ni estètics ni ideològics. Això fa que el conjunt de l’obra que ha deixat «tingui un alt valor informatiu, allà hi ha la Catalunya autèntica de la postguerra». Anys de patiment, que no vol dir anys sense alegries, com s’entén amb una mirada al llibre.
Josep Maria Julià Gabarró va morir a Barcelona el 8 de desembre de 1998, a 92 anys. La seva dona, Mercè de Bobes, ho va fer el 2012, a 99 anys. La seva obra fotogràfica no va transcendir, mai no va ser publicada en cap revista o calendari, mai no va ser exposada. Entre ambdues morts, quan la vídua es trasllada a una residència, una empresa de mudances buida la casa i la caixa de vímet arriba fins al mercat dels Encants. A partir d’aquí, comença la fascinant història que desemboca en la publicació d’«Un safari per Catalunya 1940-1956». Després de més de seixanta anys, tots podem conèixer Catalunya amb la mirada de l’home de les ulleres rodones.