Els secrets del teatre amateur gironí

Roser Descayre va començar a fer teatre a la catequística, als catorze anys va conèixer el seu home arran d’assajar un paper teatral i van començar a fer plegats «amunt i avall el passeig» de Sant Feliu de Guíxols, «sense pensaments d’enamorar-nos ni casar-nos». Des de llavors, el teatre els ha acompanyat mútuament, «jo no hauria fet teatre sense ell ni ell sense mi», comenta, mentre recorda que, molts dels premis que havia guanyat per separat el matrimoni, no els van arribar a acceptar mai amb aquesta premissa, perquè ells treballaven sempre junts i consideraven que la feina era dels dos. «Vam ser innovadors en aquest aspecte» afirma emocionada.

Durant molts anys, la parella va posar-se a la pell dels personatges de Satanàs i de Sant Miquel, assenyala la directora. Els Pastorets és l’obra per excel·lència de totes les agrupacions amateurs, i una de les que apleguen més actors i actrius. «Si preguntes a algun actor amateur amb quina obra va començar, la majoria et dirà amb Els Pastorets», indica la veu guia de l’agrupació guixolenca.

Una escola per a joves

Roser Descayre i el seu home, Ricard Pelló, van esdevenir els directors del grup teatral, on des d’un inici van tenir el seu objectiu molt clar, volien que la Benet Escriba fos una escola de teatre on hi tingués lloc «una manera fàcil d’educar els joves, una manera sana, et preparava» per afrontar qualsevol situació i no tenir cap problema, assegura la directora, deixant clar que ella i el seu marit tenien «una visió diferent del teatre». Afirmacions que corrobora una actriu de l’agrupació, Cristina Carrión, qui explica que la Benet Escriba sempre ha impulsat la cultura, ha fet d’escola i ha ensenyat a la gent jove «des de zero». De fet, tant Carrión com Lluís Trigueros, un dels actors de l’associació, van aterrar al grup de teatre sense haver-ne fet mai. Trigueros explica que amb catorze anys volia estudiar teatre, bé, i fer teatre, així que tot decidit va anar a buscar a Pelló a la feina, i aquella mateixa nit era dalt de l’escenari; dels catorze anys als cinquanta que ara té, no n’ha baixat mai, en cap moment. La història de Carrión no s’allunya gaire de la del seu col·lega d’afició, a través d’un company d’universitat, va conèixer el grup de teatre perquè volia aprendre a fer-ne. Però fer teatre, no era tot el que aprendrien dins de l’agrupació teatral de la població del Baix Empordà.

Des de dins

La preparació de cada obra requereix una dedicació i un esforç importants. S’inicia llegint el text tots junts i asseguts, apunta Descayre. D’aquesta manera, la directora pot corregir la forma de dir el personatge i així, s’evita qualsevol modulació o entonació defectuoses. Destaca que el grup no es posa dret «fins que no ho sabem de memòria, si cal ens hi passem un parell de mesos» fins a aprendre el paper sense la necessitat de cap apuntador. Un cop això ha estat superat, «llavors és quan el director et fa jugar a escena», assenyala.

Trigueros, desvela que un dels seus costums és entrar sempre a l’escenari amb el peu dret, ja que esmenta que antigament en el teatre els personatges dolents sortien per l’esquerra a escena. Si un dels seus personatges ha de sortir per aquest costat, sempre intenta evitar entrar-hi directament, manifesta animat.

Generalment, les obres -comenta la directora- són clàssics que s’han anat traduint del castellà. Moltes altres, són els mateixos membres de l’agrupació els que decideixen escriure obres i les proposen, per a després poder-les representar a diferents escenaris catalans. És el cas de la Cristina Carrión, que ha escrit algunes obres pel grup. Encara recorda que una vegada en va escriure una sobre les tavernes, i com que no hi havia cap obra anteriorment anotada sobre el tema, «em vaig haver de documentar, vaig informar-me de tot abans d’escriure res».

L’agrupament està federat des de l’any 1992, i arran d’això des de la federació els fan arribar ofertes, concursos o mostres, i «si ens interessa enviem la nostra sol·licitud», manifesta la directora. Abans d’estar federats, Ricard Pelló es dedicava a trucar poble per poble de la província de Girona per poder-hi anar a actuar, recalca Roser Descayre.

A hores d’ara, les sales del teatre amateur no s’emplenen tant com abans, assegura. El propòsit de la Benet Escriba era rejovenir la sala, encara que de gent gran que els agrada el teatre sempre n’hi ha, confirma la directora del grup. «La joventut té un desavantatge envers el teatre, té les pel·lícules, la televisió… això els ha lligat molt», acaba dient.

De tota manera, quan surt a l’escenari, Carrión sempre sempre busca commoure’s i poder arribar al públic perquè aquest sigui empàtic. Trigueros ho corrobora, i afegeix que no es conforma només d’arribar a transmetre una emoció al públic, sinó que el que busca és que, aquesta idea transmesa, el públic la pugui aplicar en altres àmbits de les seves vides. Si bé admet que «després, quan cau el teló i aplaudeixen, també hi ha satisfacció».

Formar part d’una agrupació teatral amateur, no és només pujar a l’escenari i actuar, explica Descayre, ser actor o actriu aficionada també significa responsabilitzar-se del decorat el dia abans de fer l’obra, o anar a carregar al camió i després muntar l’escenari, agrega. Un cop l’obra ja s’ha representat, s’ha de tornar a desmuntar i a carregar-ho de nou al vehicle, per portar-ho cap a casa. Descayre opina que si una persona participa en l’obra també «ha d’aprendre a muntar el decorat», i això es fa cada vegada que hi ha actuació a qualsevol poble arreu del territori català. 

La mateixa responsabilitat que es busca per saber com s’instal·la el decorat, també ha de ser-hi a l’hora d’elaborar el vestuari que es lluirà a escena. A El Màgic d’Oz, per exemple, explica Descayre, se’n va encarregar de tota aquesta feina una mateixa persona, que «es va fer uns farts de treballar per aquella obra, terrible». 

Cada membre del grup teatral té un compromís, i els directors també el tenen. Aquests són els que assumeixen encerts i errors, de manera que l’actor no en tingui la responsabilitat. Si l’obra queda malament «és culpa» del director, ja que era aquest qui havia de corregir aquella persona, explica Descayre. En alguns casos, però, admet que s’ha de renunciar a una representació perquè l’actor no se’n surt.

«L’actor de teatre amateur no serveix per a tots els papers, és difícil que trobis un actor flexible». Malgrat això, afirma que la diferència que hi ha entre un actor amateur i un de professional, és que aquest últim puja dalt de l’escenari i no sempre es lliura al públic, a vegades només surt a dir el paper. En canvi, l’actor amateur, quan surt a escena, «sents una escalforeta a baix al públic, i si no la sents, és que no vas bé», comenta la directora. 

L’actor Lluís Trigueros, assegura que el teatre «aporta enriquiment en tots els sentits, en el sentit més humanístic del terme, m’aporta satisfacció». A més, assegura que cada personatge és un repte, ja que s’ha de treballar des de totes les arestes possibles. Tot això prové de l’educació, la manera d’aprendre i ensenyar és molt diferent, assenyala la directora. També esmenta que quan es fa teatre amateur no hi ha quasi cap obligació de fer-ho bé, però almenys la de saber-se el paper per poder dominar qualsevol adversitat, sí. Carrión afegeix que, fa teatre perquè l’ajuda a obrir-se, a superar la timidesa i a parlar en públic.

Molt més que actuar

Anys més tard, Cristina Carrión i Lluís Trigueros no han après només a fer teatre, han format part d’una agrupació teatral i han estat membres d’un grup de persones amb uns valors molt positius, aporta ella. A més, s’han enfrontat a diversos reptes que ni ells mateixos haguessin imaginat que superarien. 

Trigueros confessa que l’última obra feta per la Benet Escriba Quan parlem d’amor, de què parlem?, l’ha fet sortir de la seva zona de confort de la comèdia i ha hagut de posar-se en la pell d’un personatge homosexual que tenia un text «que convida molt a la reflexió», transmetent i donant visibilitat, alhora que pot arribar a incomodar el públic. «També m’agrada aquesta part» del teatre, explica l’actor. 

Carrión, per la seva banda, a part d’atrevir-se a escriure, també ho ha fet amb la direcció d’alguna part de l’última obra estrenada per la Benet Escriba. Des de fa uns anys, també dirigeix l’obra dels Pastorets , acompanyada d’un altre actor de l’elenc. 

Encara que la finalitat del teatre amateur no sigui professional, no deixa de ser teatre. «El teatre mai m’ha fet por, però no vol dir que no tingui respecte al públic» comenta Trigueros, i remarca que, «quan ets a l’escenari hi ha aquell verí, aquella fiblada, és impagable». L’actor finalitza dient que, «quan cau el teló, és un exercici de dir, ja he acabat, però hi voldria estar més estona». El teatre no deixa de ser un vaivé d’emocions constants.   

Història del teatre amateur

El teatre amateur a Catalunya és una de les activitats culturals més vives i esteses del territori, tant pel que fa a la tradició com pel que s’ha anat incorporant després de la revolució industrial, informa la Federació Teatral Amateur Gironina. 

Segons Cristina Carrión, el teatre amateur és un dels nuclis culturals més importants pels pobles de Catalunya. 

El 1982 es crea l’Agrupació Teatral de les Comarques Gironines, que més tard es converteix en la Federació Teatral Amateur Girona. Aquesta es crea per oferir a les comarques gironines serveis culturals als ciutadans pel mateix gaudi, partint de l’experiència cultural com una activitat social i participativa, activa, que facilita l’apropament del teatre a determinats públics, assenyala l’organització. 

Un altre objectiu que contempla és formar persones com a actors, directors, tècnics i espectadors, i així, excel·liran en l’àmbit teatral. Encara que el propòsit essencial del teatre amateur no és passar al món del teatre professional, en algunes ocasions acaba succeint.