Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

La comèdia com a catarsi

L’obra del gran Blake Edwards reclama l’atenció de la comunitat cinèfila internacional en l’any del seu centenari, gràcies a un talent incombustible per abordar els gèneres clàssics del vell Hollywood

«La pantera rosa».

Una filmografia com la que avui ens ocupa, on es combinen llargmetratges com El temible Mr. Cory (Mr. Cory, 1957), Operación pacífico (Operation Petticoat, 1959), Desayuno con diamantes (Breakfast at Tiffany’s, 1961), Chantaje contra una mujer (Experiment in Terror, 1962), Días de vino y rosas (Days of Wine and Roses, 1965), La carrera del siglo (The Great Race, 1965), El guateque (The Party, 1968), Darling Lili, 1969), La semilla del tamarindo (Tamarind Seed, 1974), o ¿Victor o Victoria? (Victor/Victoria, 1982), per citar només alguns dels seus títols més potents, no és una filmografia menor ja que, malgrat les seves zones fosques, que en té, revela sens dubte el talent incombustible d’un creador amb autèntic pedigrí, un creador amb una manera molt personal d’abordar gèneres de tanta solera al vell Hollywood, com la comèdia o el thriller i amb aportacions personals dotades d’una originalitat i d’una precisió narrativa absolutament admirables.

«Días de vino y rosas».

Parlem, és clar, de Blake Edwards (Tulsa/Oklahoma, 1922-Santa Monica/Califòrnia, 2010), del naixement del qual se n’acaba de complir el centenari. Un cineasta amb perfil propi i amb una abundant producció cinematogràfica i televisiva que, contra tota norma, va saber mantenir intactes molts dels trets més identitaris del millor cinema hollywoodià, aportant un segell que, com el que van imprimir dècades enrere els seus admirats Ernst Lubitsch i Billy Wilder , va emprar la comèdia com a pura eina d’estil i l’humor desbordant i corrosiu com el millor ariet per penetrar a fons en els intersticis d’una societat fidelment representada, com ell mateix va mostrar al llarg dels seus més de quaranta anys de professió, en la fatuïtat pròpia del món de l’espectacle i en la dels qui l’agiten i promouen com un espai més propici per a la mercaderia que per a l’experimentació artística.

«Edwards -afirma Bertrand Tavernier al seu excel·lent llibre 50 anys de Cine Americà-, és, sobretot, un gran estilista, un creador que sense sortir-se en excés dels cànons industrials establerts genera situacions carregades d’inventiva i doble sentit. Com a cineasta que es mou en l’àmbit de l’humor, dóna proves d’un sentit del ritme i de l’organització espacial que avui no té igual i que el vinculen a la tradició burlesca. No té rival en l’elaboració d’un gag aparentment simple, fins i tot rudimentari, però l’eficàcia del qual depèn d’una subtil combinació d’elements diversos i de la seva sincronització perfecta. Si és el cas, són més aviat les conseqüències indirectes de l’opulència i del poder allò que fustiga, i allò que infon a la seva obra aquest estrany to, molt allunyat de les crítiques de tint liberal».

«El guateque».

Blake&Julie

Espòs des del 1969 de l’esplèndida actriu, escriptora i cantant britànica Julie Andrews, a qui va dirigir en sis ocasions com a protagonista d’algunes de les comèdies sentimentals i musicals més reeixides de les dècades dels setanta i vuitanta, Edwards va trobar en la figura mítica del patós i desafortunat inspector Jacques Clouseau, personatge ciclotímic que encapçala la llarga i lucrativa sèrie de produccions iniciada el 1964 per la United Artists amb La pantera rosa (The Pink Panther), la gran repercussió taquillera de la qual es va deure, en gran mesura, a la participació en gairebé tots els lliuraments, d’un dels actors còmics més capacitats, originals i competitius de l’època: el britànic Peter Sellers.

Inspirat en la vella fórmula de l’slapstick, la comèdia esvalotada, extrema i trasbalsant que amb tant d’enginy van encarnar en els albors del cinema els Chaplin, els Keaton, els Lloyd, els Linder o els Sennet, als quals homenatja constantment a les seves pel·lícules, la seva passió per aquest gènere no li va impedir accedir esporàdicament a altres temàtiques més realistes i ombrívoles, com les que s’aborden a Chantaje contra una mujer o Días de vino y rosas, dues excepcions magistrals en el seu extens recorregut professional, on deixa palès la seva destresa en el maneig d’altres registres diametralment oposats al qual ens va tenir acostumats des dels seus inicis professionals.

En la primera, basada en la novel·la The Gordons Operation Terror, de Mildred Gordon, i interpretada per Lee Remick i Glenn Ford, el cineasta ens submergeix en una tèrbola i asfixiant trama criminal embolicada en un clima de malson on Kelly Sherwood, una empleada de banca, està sent víctima d’un xantatge per un desconegut que li exigeix a canvi de salvar la seva germana, a qui manté segrestada, que robi cent mil dòlars del banc on treballa i li lliuri. Primera incursió del director en els terrenys del thriller -la segona va ser amb Diagnóstico asesinato (The Carey Treatment) el 1972, juntament amb James Coburn i Jennifer O’Neil-, on torna a demostrar el seu domini dels ressorts narratius d’un gènere que, com la comèdia, insisteixo, gaudeix d’una llarga i il·lustre tradició al cinema nord-americà.

El western tampoc no li va resultar aliè. El 1971, després de l’èxit rotund del musical Darling Lili, dirigeix, amb William Holden com a cap de cartell, Dos hombres contra el oeste (Wild Rovers), un relat entroncat amb les noves tendències que van marcar en aquells anys films com a Grup salvatge (1969 ), Els professionals (1966), Dos homes i un destí (1969) o Nevada Smith (1966), encara que seriosament perjudicada pels nombrosos talls que va patir per part de la productora, convertint-la, segons les seves pròpies paraules, en una obra absolutament «irreconeixible».

«¿Victor o Victoria?».

Però la sorpresa que van suposar per a crítica i públic tres pel·lícules tan allunyades dels temes habituals d’aquest director va ser sobrepassada, un any després, amb l’estrena de Días de vino y rosas, una radiografia dura i implacable de les colpidores seqüeles de l’alcoholisme, que ha quedat fixada fermament a la nostra memòria com un duríssim advertiment, no exempt de certa compassió, sobre una de les addiccions més autodestructives que es coneixen. El film, que amb Días sin huella (1945) de Billy Wilder, constitueixen el millor testimoni sobre tan indesitjable xacra que hagi ofert mai el cinema, parteix d’un guió de J.P. Miller, inspirat en la seva novel·la homònima i amb un repartiment encapçalat per dos intèrprets en perfecte estat de gràcia: Lee Remick i Jack Lemmon. La seva estructura visual, heretada del millor cinema negre dels anys quaranta, és obra de Philip Lathrop i la seva banda sonora, com en gairebé tots els films d’aquest cineasta, va anar a càrrec de l’inimitable i imprescindible Henry Mancini.

90 per cent de comèdia

Però tornem al territori de la comèdia, àmbit en el qual Edwards va desenvolupar el noranta per cent de la seva carrera cinematogràfica i el que més crèdit li va aportar, sobretot a les taquilles. En aquest terreny, sens dubte, hi ha una pel·lícula el pes específic de la qual queda reflectit, no només en la qualitat de la seva realització ni en el rol inoblidable que hi exerceix una estrella tan captivadora com Audrey Hepburn, ni en els subtils compassos musicals del mestre Mancini, sinó en la capacitat que va tenir, té i tindrà per adherir-se com una ventosa al nostre imaginari cinematogràfic. Es tracta naturalment de Desayuno con diamantes, una de les peces icòniques de la comèdia sentimental, a partir de la novel·la de Truman Capote, que ens apropa a l’excèntric i romàntic món de Holly, una jove somiadora l’aspiració de la qual de casar-se amb un milionari comença a afeblir-se quan coneix Paul Varjak (George Peppard), un jove i solitari escriptor del qual s’enamora perdudament.

També amb Sellers com a protagonista, Edwards torna a collir un altre dels seus grans èxits set anys després amb El guateque, una formidable representació del show business hollywoodià, focalitzat en Hrundi, un modest figurant de l’Índia que arriba a Hollywood per intervenir com a extra en una superproducció de tall històric que, després de ser convidat per error a una luxosa soirée nocturna a la mansió d’un important magnat de la producció, desferma, malgré lui, una cadena interminable de destrosses que conclourà en una estrepitosa kermesse, hàbilment adornada per una explosió visual de clares al·lusions al moviment, tan en casament en aquells anys, del flower power. Es tracta sens dubte d’un dels cims del gènere i d’una de les fites més representatives de la gloriosa collita cinematogràfica de la dècada dels anys seixanta al cinema nord-americà.

Convé recordar que aquest film, aliè del tot al perfil conservador que mostraven la majoria de les comèdies rodades abans d’aquell any, es cou i s’estrena en plena efervescència del moviment New Hollywood, període important en els canvis de paradigma del nou cinema americà i que propiciaria l’aparició d’un cinema molt més crític i inconformista. El mateix Edwards insistiria en aquest mateix plantejament, encara que amb molt menyspes, amb pel·lícules com La semilla del tamarindo (1974), La mujer perfecta (1979), Sois honrados bandidos (SOB, 1981), Mis problemas con las mujeres (The Man Who Loved Women, 1983), Micki y Maude (1984), El gran enredo (A Fine Mess, 1986), Cita a ciegas (Blind Date, 1987) o Ese fantasma es mi jefe (Justin Case, 1988), la majoria de les quals no fan més que insistir en la mateixa fórmula però amb evidents signes d’esgotament en molts casos.

El 1982, després de dirigir Sou honrats bandits, una altra divertida diatriba sobre el món de l’espectacle, amb la seva dona com a protagonista, escriu, produeix i dirigeix ¿Victor o Victoria? Edwards, més irreverent que mai, narra amb irònica complaença la història d?una cantant que fingeix ser un home fingint alhora ser una dona. Inspirada en Viktor und Viktoria, una producció germànica del 1933 dirigida pel jueu alemany Reinhold Schünzel on es posa contínuament en relleu l’ambigüitat sexual com a element molt comú al món del Music Hall, la pel·lícula conté molts dels moments estel·lars a la filmografia de aquest director. Amb Julie Andrews encapçalant novament el repartiment i amb James Garner i un sensacional Robert Preston en la pell d’un gran divo del transvestisme, ¿Victor o Victoria? figura, i amb raó, com una de les comèdies musicals més hilarants, romàntiques i transgressores que ha originat el gènere en tota la seva història.

Compartir l'article

stats