Octavi Fullat i Genís viu a Alforja (Baix Camps), on va néixer el 12 de gener del 1928. El pare, Lluís, fill de pagesos, va trencar la tradició i anà a la Universitat, on cursà Magisteri, Ciències Exactes i acabà com a doctor en Medicina. Era un home exigent, que marcà el fill vers el rigor intel·lectual. La mare, Maria, mestra vigatana, més vitalista i lúdica, fou professora de l’Escola del Mar i deixeble de Maria Montessori i li va infondre el saber fruir de la vida. Segon de sis germans, tres nois -dos dels quals van morir encara infants- i tres noies, Octavi Fullat té un currículum envejable. Sacerdot escolapi des de l’any 1950, llicenciat en Filosofia el 1956; dos anys després ja era professor ajudant de la càtedra de Metafísica de Jaume Bofill. Doctorat el 1961. Expulsat de la Universitat el 1966 amb altres 72 professors per oposar-se al règim dictatorial. Després d’haver-se fet càrrec de la investigació educativa de l’ICE (Institut de Ciències de l’Educació) de la UAB (1971), passarà a ser Catedràtic interí (1972), professor titular (1976) i, des de 1986, Catedràtic de Filosofia de l’Educació a la UAB. Del 90 al 2000 va dictar cursos de doctorat a la Ramon Llull. Els anys 92-98 fou convidat a fer cursos de doctorat per la Unió Europea a la Universitat Louis Pasteur d’Strasbourg i a la de Mont-Saint-Aignan a Rouen. Va ser distingit amb la Creu de Sant Jordi l’any 1993.
Vostè sempre ha estat un religiós atípic. Malgrat alguns llibres com L’actual peripècia de creure (1970), mai no parla de la seva vida sacerdotal. Segueix la tendència d’alguns religiosos, que hi renuncien perquè no desitgen el poder que comporta i interpreten el sacerdoci com a universal de tots els cristians? Sí. Però confesso que vaig arribar-hi per la línia dels fets. La teoria vingué després. M’ha engrescat més l’educació que no pas el sacerdoci que es viu ara. El dels primers segles era diferent. Francesc d’Assís m’era un referent.
Fa anys que, suposo que d’acord amb els superiors escolapis, no viu en comunitat. Es necessiten permisos especials? Potser sí, però, en el meu cas els fets, d’acord amb els superiors, han superat la teoria. El dret l’ha inventat el poder, tant polític com eclesiàstic. El dret està al servei dels poderosos. Cal esquivar-lo intel·ligentment. Ara, jo em vaig fer escolapi i encara en soc.
Va tenir professors excepcionals. En estudis bíblics, Miquel Balaguer; a la universitat, Jaume Bofill, Carlos Cid Priego, Ramon Roquer. Com es pot definir un bon professor? Balaguer ens feia llegir l’Antic Testament en hebreu i el Nou, en grec. Bofill em va deixar explicar l’anarquisme, l’existencialisme i el marxisme. L’home és un animal educandum; això és, es fa tot educant-se. Un bon educador amararà els seus deixebles a valorar la vida social i els donarà estris per fer possible la seva transformació i millora, i sobretot un bon professor farà pensar per damunt de tot dogmatisme. La veritat definitiva no existeix. La Veritat no tolera el temps.
Ha estat un home rigorós, però molt didàctic i planer a l’hora d’explicar determinats temes. Com s’ho feia? S’esquematitzava mentalment el que volia dir? La influència montesssoriana de la mare em feu valorar les sensacions: esquemes visuals a la pissarra que resumien la doctrina exposada. A més, no vaig ensenyar mai allò que jo no entenia amb claredat. Influència cartesiana: claredat i distinció.
Sempre diu que va reblar la seva formació i visió del món gràcies als congressos internacionals i als viatges. Va ser quan em van expulsar de la Universitat que m’hi vaig dedicar. Hi ha maneres de viatjar i d’assistir a congressos. Rebutjo les ramades turístiques; vull tornar a casa una mica canviat després d’haver anat a algun lloc. Li podria parlar d’un Congrés sobre Llenguatge celebrat a Ginebra el 1966, dels primers on vaig assistir; m’hi impressionà el lingüista André Martinet. Aquell any vaig passar 15 dies a Iran, a casa de la família Andalib, en un ambient islàmic. Havia conegut Lídia, la filla, quan estudiava a París i amb motiu del seu casament, m’hi van convidar. El xoc cultural respecte als referents habituals m’interessa: el cervell s’aviva quan descobreix la diferència, sigui a l’Uzbequistà, al teatre de Taormina o al Serengeti. La veritat és cosa històrica (temps) i geogràfica (espai).
Esmenti’m alguns d’aquests Congressos que deixen petja. Al Congrés Mundial de Filosofia a Viena (1968), vaig poder parlar, i se’m van obrir els ulls, amb el marxista Adam Schaff i amb l’hermeneuta Gadamer. A Nova York, el 1968, en un Congrés de la International Astronautical Federation, una conferència del físic Wernher von Braun sobre l’espai astronòmic em qüestionà part de la meva concepció de l’univers. A Niça, el 1969, la visió de Jean Hyppolite sobre Hegel em proporcionà una nova comprensió de la filosofia hegeliana. A Varna (Bulgària), al Congrès Mondial de Philosophie (1973) vaig assistir a un debat públic entre l’anglès Ayer (analític) i el polonès Schaff (marxista) sobre el concepte de dialèctica i em vaig adonar d’algunes debilitats del marxisme. El 1975, a Friburg (Suïssa), el lògic i dominic polonès Josep M. Bochenski, em va fer notar el valor epistemològic de la fenomenologia de Husserl. Al Congrés Internacional de Filosofia Catòlica de Rio de Janeiro el dominic francès Yves Congar em va recolzar en algunes concepcions que se m’havien considerat heterodoxes. En un Congrés a Estrasburg iniciàrem una amistat fructífera amb el filòsof de l’educació Olivier Reboul, A partir del 1980, l’amiga Marianne Guth, ens deixava a mi i a la meva germana, una casa voltada de boscos i cérvols, on vaig escriure durant set any seguits, els estius.
A més d’Iran, ha viatjat molt per Orient... El 1967 vaig viatjar a l’Índia, a Tailàndia, a Taiwan o Formosa, al Japó. L’Orient et força a trencar esquemes. L’any 1969, a la Vall de l’Olduvai, a Tanzània, quan s’havia descobert l’homo habilis, vaig tenir l’encert de conèixer els paleontòlegs Louis i Mary Leakey. El 1977, davant la casa de Kierkegaard, a Dinamarca, em preguntava: ¿per què la fe religiosa ha de fer patir? El 1988 vaig estar deu dies al nord-est d’Austràlia. El 1990 em vaig fer càrrec de l’Egipte del Nil i dels faraons i també de la muntanya del Sinaí. He vist Grècia, la Magna Grècia a Sicília, la costa turca, Escòcia... I el que no vaig poder resistir va ser Auschwitz; em vaig palpar desolat: ¿què és l’ésser humà?.
A Chiapas, Mèxic, què li va passar? El Subcomandant Marcos em va fer presoner un parell de dies. Vaig parlar amb ell, a San Cristóbal de las Casas, i m’alliberà. Argument? Jo era català i no pas castellà; no era un colonitzador, sinó un colonitzat com ells.
Vostè ha escrit centenars d’articles en revistes especialitzades i en diaris. De jove el llegia a El Correo Catalán i, després, a La Vanguardia. També vaig llegir la seva tesi doctoral, La moral atea d’Albert Camus (1963) i La pedagogia a la Unió Soviètica (1964), però els postadolescents llegíem amb fruïció el seu llibre La sexualidad: carne y amor. Una antropologia sexual de l’any 1966... Un simple assaig per cobrir un dels temes que aleshores era tabú. Certament el meu llegat són els professors que he intentat formar, com l’Anna Pagès o Joan Carles Mèlich, i la meva producció escrita. He escrit com un desaforat. Dels articles no en porto el control ni el compte. Dels llibres, sí. Són 153, només onze dels quals són fets en col·laboració. Escrits gairebé per necessitat biològica. Era una mena de catarsi per interrogar-me, respondre’m i reequilibrar-me.
Alguns dels seus llibres s’han traduït a l’estranger, a l’alemany i tot, cultura no pas fàcil. Es tracta de Filosofías de la Educación, no Filosofia... Es traduí el 1982 a l’alemany i als anys 90 era llibre de text a les facultats de pedagogia del Brasil... Hi ha un llibre que només tinc en italià, Le parole del corpo («Les paraules del cos»).
D’altres llibres han resultat polèmics i sorprenents. Aquests darrers anys sembla haver-nos volgut oferir una síntesi del seu pensament. Alguns no van acceptar la seva trilogia La meva llibertat (2006), La meva veritat (2008), La meva bellesa (2010). Aquells que no accepten el pas del temps, i es fan Déu, són perillosos. He acceptat la precarietat temporal: tot canvia (Heràclit).
A Las finalidades educatives en tiempo de crisis, pretenia proposar una colla de valors provisionals i, a Política de la Educación. Politeya-Paideia, volgué aplicar les teories de Maquiavel a l’educació. Sense valors no es pot educar. Ara bé, vist que n’hi ha de tota mena i canviants, fins i tot de contraposats, vaig temptejar de presentar-ne alguns de provisionals (Descartes) per al meu temps que camina a les palpentes.
Al volum, Valores y narrativa. Axiología educativa de Occidente, assegura que Israel, Grècia i Roma constitueixen els tres nuclis originaris de la civilització occidental, els valors pedagògics de la qual sorgeixen dels mites narratius que han donat sentit a la nostra història. Sí; som el que hem estat. Mai no s’arrenca de zero. Els grans relats d’Occident, concretats en el cristianisme, han fet possible i alhora condicionat els nostres valors presents. L’a priori kantià.
L’any passat va publicar Fiblades, un dietari que va del 6 de juliol del 2020 al 24 de maig del 2021, on parla sense les brides acadèmiques -s’ha dit que no és cap llibre «políticament correcte»-, sobretot de dos temes, la política i la mort. Per què? L’única certesa és la mort individual; mentre caminem vers ella, vivim inexorablement en política (civil i eclesiàstica).
El llibre deixa els nostres polítics i els de sota l’Ebre a l’alçada del betum. Quin judici li mereix tot el denominat «procés»? És un fet: Vivim colonitzats, els catalans, des de 1714. Persisteix, però, més o menys empobrida la consciència de nació catalana. Els polítics del centre no toleren la diferència (Unidad de España). Els polítics d’aquí hi veuen la possibilitat de manar; a més, han errat l’estratègia.
Quina calia? Ampliar la base i seduir Europa abans que els espanyols no premiessin amb el Príncep d’Astúries Juncker, Tusk i Tavani... La política, segons Maquiavel, demana eficàcia i no moral.
El seu dietari traspua un cert pessimisme; en el fons, com tota persona humana, vostè s’ha trobat treballant amb tres realitats: l’home, el món i Déu. Quin ha estat, vist des de la vellesa, el resultat d’haver maldat per educar l’home perquè millorés el món? L’excés de neurones en el cervell, producte de l’evolució, ens ha fet fantasmagòrics. No en tenim prou amb la realitat; a més cerquem irrealitats. El món històric el modifiquem constantment; ¿millorar-lo? Aquest és un concepte que depèn de l’axiologia adoptada; i els valors no són pas dades científiques, no van més enllà de proporcionar significacions o sentits a l’existència històrica. Tots els valors depenen del temps històric. Per a mi Déu és inefable; és el desconegut persistent. Visió de l’Èxode i actualment del pensador austríac Wittgenstein (Tractatus).
La vida humana és pelegrinatge o passió inútil? Des de la racionalitat, la fe religiosa és una insensatesa i Déu una convicció incòmode. Espera encara en aquell Déu sorprenent de Pascal? La vida humana fa olor de passió inútil de fer-se Déu (Sartre).
Acaba de sortir el seu darrer llibre titulat Qui és? S’ha de sobreentendre Déu. Me l’he empassat d’una tirada perquè hi aplica el mètode dialèctic. Tesi, Deu; antítesi, el Jesús històric; síntesi, el Crist de la fe… Te’l resumeixo: Sobre Déu, que és inefable, no podem dir res; millor callar. Sobre el Jesús històric, sabem que va néixer a Natzaret i morí crucificat a Jerusalem; poca cosa més. Sobre el Crist de la fe, hi ha més material, certament. I parlo com algú que amb la punta dels dits toca ja els noranta-cinc anys i encara té el cap clar i no vol mentir.
