Quiosc Diari de Girona

Diari de Girona

Què fem amb els incorrectes?

Davant la «cultura de la cancel·lació», part de l’opinió pública es pregunta fins a quin punt l’obra d’un autor o d’un artista pot quedar invalidada per les seves opinions o els seus comportaments personals i fins i tot íntims

L’artista malagueny Pablo Picasso.

L’any 2023 estarà marcat al món de la cultura per les celebracions al voltant del 50è aniversari de la mort de Picasso. En paral·lel ja han començat a sorgir les primeres manifestacions crítiques contra l’autor del Guernica a causa dels testimonis que acusen l’artista d’haver maltractat algunes dones de la seva vida. El procés s’alimenta de les conseqüències del cas Harvey Weinstein i el moviment MeToo, que ja han arribat a altres personatges del món del cinema com Kevin Spacey, Ed Westick o Woody Allen, cantants com Plácido Domingo, polítics com l’alcalde de Copenhaguen Frank Jansen i alts directius com Brian Zrzanich, d’Intel, que s’han vist perjudicats o han hagut d’abandonar projectes a causa d’acusacions no sempre demostrades, i s’ha estès fins i tot a enjudiciar personatges històrics. Es tracta de l’anomenada «cultura de la cancel·lació», un fenomen social que consisteix a desprestigiar la figura i retirar el suport moral i financer a aquelles persones que han mantingut comportaments inadequats o opinions políticament incorrectes, de vegades fins i tot sense aportar -ne proves definitives.

La pregunta que es fa tothom i que ja forma part d’una polèmica que s’estén a tots els àmbits és fins a quin punt l’obra d’un autor pot quedar invalidada per les seves opinions o pels seus comportaments personals i fins i tot íntims. I en aquest sentit, l’exemple de Picasso és paradigmàtic.

Artistes maltractadors

Al món de l’art no és gens nou localitzar casos de creadors que han tingut comportaments sospitosos amb les seves parelles. L’escultor i arquitecte Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) va ordenar a un dels seus criats que tallés la cara de la seva amant Constanza Bonarelli en saber que s’havia ficat al llit amb el seu germà. La protecció del Papa Urbà VIII el va salvar de responsabilitats mentre Constanza era castigada per adulteri. El pintor espanyol Alonso Cano (1601-1667) es va casar als trenta anys amb una nena de dotze, María Magdalena de Uceda, que un dia va aparèixer assassinada de 15 punyalades. Tenia a les mans flocs de cabells que havia arrencat a l’assassí. Es va acusar del crim un pintor italià que vivia a la mateixa casa, que va desaparèixer sense deixar rastre, però en descobrir-se desavinences entre els esposos les sospites van recaure en Alonso Cano, que va ser arrestat, però no va ser declarat culpable i va quedar en llibertat.

Picasso va tenir relacions amb més d’una desena de dones que van ser amants, esposes, models. Dues van acabar suïcidant-se després de la mort del pintor, Marie-Thérèse Walter el 1977 i Jacqueline Roque el 1986, i dues més, Dora Maar i Olga Kohkhlova, van patir problemes psicològics. Kohkhlova, la seva primera esposa, va abandonar la carrera de ballarina per unir-se al pintor, que després de la seva separació la va qualificar de boja i castradora. Dora Maar també va abandonar la fotografia, en la qual havia arribat a ser una destacada artista del surrealisme. La seva següent parella, Françoise Gilot, va dir que Picasso podia arribar a ser cruel, sàdic i despietat. En un llibre d’Arianna Huffington afirma que arribava a cremar Marie-Thérèse amb cigarrets.

No va ser l’únic artista contemporani que humiliava les parelles. L’escultor Auguste Rodin maltractava físicament i psíquicament la seva amant, la duquessa de Choiseaul, i sobretot la seva alumna Camille Claudel, que va viure d’una manera apassionada la seva dedicació a l’escultura i el seu amor per Rodin, que li havia promès matrimoni, mentre convivia amb la seva companya de tota la vida, Rose Beuret, amb qui tenia un fill i amb qui es va casar poc abans de morir. Camille va acabar reclosa en un psiquiàtric els darrers trenta anys de la seva vida, sense que se li permetés rebre visites.

Misògins, racistes...

Al marge del món de l’art, escriptors, intel·lectuals, filòsofs o poetes també es van veure implicats en episodis de maltractament o van mantenir actituds ideològiques mereixedores de condemna social.

L’escriptor Norman Mailer va apunyalar la seva dona Adele Morales el 1960 en un atac d’ira. L’escàndol es va silenciar en el seu moment, mentre Mailer continuava triomfant com a escriptor i Adele, separada, es dedicava a la pintura i al cinema. El poeta Ted Hughes maltractava la seva dona, la també poeta Silvia Plath, que va acabar suïcidant-se. Charles Bukowski pegava les seves parelles sobretot quan estava borratxo, cosa que era habitual. Alguns casos estan recollits al seu llibre Mujeres, protagonitzat pel seu alter ego Henry Chinaski. Arthur Miller tampoc va tractar gaire bé Marilyn Monroe, segons certs testimonis. Pablo Neruda va arribar a violar una dona que feia tasques de servei al bungalow d’un suburbi de Colombo quan era cònsol de Xile a Ceilan, un episodi que ell mateix explica a les seves memòries Confieso que he vivido. John Lennon va declarar haver estat cruel amb la seva primera dona, Cynthia Powell, a qui diu que va arribar a colpejar. L’escriptor i premi Nobel V.S. Naipaul afirmava que les dones eren incapaces de crear una gran obra literària perquè són sentimentals i tenen una visió del món molt limitada.

Algunes polèmiques al voltant de creadors i artistes estan relacionades amb la ideologia. L’exemple més citat és el de l’escriptor francès Louis-Ferdinand Céline, la novel·la del qual Viatge al fons de la nit està considerada com una de les grans obres mestres de la literatura universal del segle XX. Céline no només va ser un col·laboracionista amb el règim nazi sinó que els seus escrits racistes, filonazis i antisemites escandalitzen encara avui tothom. A Bagatelles pour un massacre, escrit el 1937, hi ha ferotges diatribes contra els jueus («estèrils, fatus, devastadors, monstruosament megalomaníacs i marrans») i delirants elogis a Hitler («Hitler no menteix com els jueus, ell no diu sóc el teu germà, ell diu ‘el dret és la força’»). Hi ha crítiques als negres i lloances a aquells alemanys que «fan molt bé de ser racistes».

El filòsof Martin Heidegger va ser un dels col·laboracionistes més destacats amb el règim nazi i va arribar a trair el seu propi mestre, Edmund Husserl, per ser jueu, però el seu pensament filosòfic està considerat com un dels més brillants del segle XX i dels més influents en el pensament contemporani, des de Sartre i Derrida a Michel Foucault.

Compartir l'article

stats