Gairebé tres de cada 10 dones guanyen el salari mínim interprofessional (SMI) o menys a Espanya. La desigualtat salarial va créixer en termes absoluts i també entre gèneres durant el primer any d’irrupció del coronavirus, especialment entre les capes més mal pagades del mercat laboral espanyol. El sou més habitual que el treballador espanyol corrent va percebre durant el 2020 va baixar, lleugerament i marcat per les noves contractacions a baix cost, fins a situar-se en els 1.320 euros bruts (en 14 pagues) o els 18.480 euros bruts a l’any. Així ho indica l’enquesta d’estructura salarial de l’INE publicada dimecres, elaborada sobre la base de les dades recopilades de 28.500 empreses i 230.000 treballadors i que mostra que sectors com l’hostaleria amb prou feines han pujat els salaris en l’última dècada.
El 2020 el 27,5% de les dones guanyava 950 euros bruts (en 14 pagues) o menys al mes, davant de l’11,9% dels homes que estava en aquesta mateixa situació. Un any abans, previ a l’increment de l’SMI de 900 a 950 euros, aquests percentatges eren del 25,7% per a elles i l’11,1% per a ells. És a dir, la proporció de treballadors de baixos ingressos ha crescut entre tots dos gèneres -en això influeix l’augment de la cota de l’SMI-, però ho ha fet amb més intensitat entre les treballadores. A l’altra banda de la balança, el 3,7% dels homes van cobrar el 2020 salaris cinc vegades o més superiors a l’SMI, davant de l’1,9% de les dones.
La proporció de treballadors amb guanys baixos, és a dir, que tenen ingressos dos terços per sota de la mitjana, va créixer per tercer any consecutiu i es va situar el 2020 en el 16,6% del total d’assalariats. Els sous més baixos es van mantenir un any més entre les capes més joves del mercat laboral i un menor de 20 anys cobrava tres vegades menys que un sènior d’entre 55 i 59 anys. I, per territoris, el sou per hora va créixer en més proporció en aquelles autonomies amb més pes turístic, com les Canàries o les Balears.
Una possible explicació per a això és que gran part de la destrucció d’ocupació es va concentrar en aquests territoris, en tenir un pes més gran del sector turístic i ser aquest el més afectat per les restriccions. Molts acomiadats i aquells que es van quedar van ser els que tenien millors salaris (amb més antiguitat i més cars d’acomiadar), cosa que va poder provocar un «augment» irreal dels salaris. Això ja va passar durant els primers anys de la crisi del totxo, quan els primers a sortir van ser els temporals -en ser els més fàcils d’acomiadar- i això va provocar un augment del salari mitjà. Una altra dada que corrobora aquesta hipòtesi és que el salari més habitual el 2020 va baixar, però el salari mitjà va pujar un 3,2%, cosa que indica que amb la sortida de treballadors pitjor pagats, el pes sobre el total dels més ben pagats va disparar la mitjana.
Manca de mà d’obra
Un dels sectors que actualment s’estan queixant de la manca de mà d’obra és l’hostaleria. Des de la patronal CEOE consideren que reduir l’explicació de la proliferació de vacants als sous baixos és simplista. Tot i això, l’enquesta d’estructura salarial revela que entre les dues últimes crisis, és a dir, entre el totxo i la covid, els sous a l’hostaleria amb prou feines han pujat l’1,2%. El 2020 un professional de l’hostaleria cobrava 1.009 euros bruts al mes (en 14 pagues), mentre que el 2008 el seu sou era de 997 euros. Un increment de només 12 euros en els darrers 12 anys, sense tenir en compte la inflació, cosa que arrossega els professionals del sector a una severa pèrdua de poder adquisitiu.
Atès que la inflació acumulada entre el 2008 i el 2020 va ser del 15,9%, el sou de l’hostaleria perquè els seus professionals no perdessin poder de compra hauria d’haver pujat fins a 1.156,5 euros. És a dir, els treballadors han perdut, de mitjana, 147,5 euros bruts al mes o 2.065 euros bruts cada any. Percentualment, els salaris en general han perdut 0,9 punts de poder adquisitiu, mentre a l’hostaleria la pèrdua ha estat de 14,6 punts. És la professió que més poder de compra ha perdut, per sobre de la construcció –que ha perdut 4,3 punts de poder adquisitiu–, les activitats financeres (-5,6 punts) o les activitats artístiques (-4 ,7 punts).
A l’altra banda de la balança, hi ha professions que sí que han guanyat poder de compra entre una crisi i una altra. És el cas de l’educació, on el sou mitjà el 2008 era de 1.491 euros bruts al mes (en 14 pagues) i el 2020 pujava a 1.694 euros bruts. És a dir, en 12 anys han guanyat, de mitjana, 203 euros bruts al mes o 2.436 euros bruts cada any de poder de compra. Altres gremis on les condicions laborals són millors són la indústria extractiva (+13,3 punts), el subministrament d’aigua (+7,4 punts) o l’administració pública (+5,1 punts).
