De les més de 150 persones que integren els equips d’educadors de les 23 escoles bressol públiques i privades de la ciutat de Girona, només hi ha un únic home. Es tracta de Gerard Guerris que, després de tants anys però encara amb la il·lusió nova de trinca, recorda que sempre va tenir clar que volia dedicar-se a les llars d’infants.
Les seves primeres passes van ser com a conserge i encarregant-se de les tasques de manteniment, però va ser a Ripoll quan, després de descobrir experiències educatives que no li van agradar, va decidir professionalitzar-se. «Vaig posar-me a estudiar Educació Infantil perquè, com a mínim a la meva classe, aquelles dinàmiques no existissin». El seu entorn, reconeix, ho va posar en dubte. «Els meus amics no entenien com podia escollir una feina d’aquest estil, constantment havia de fer un esforç per a justificar-me», recorda. I és que, confessa, «no entrava dins el cervell masculí que un home pogués anar a treballar en un lloc de dones». Ara, molts anys després, encara continua essent l’excepció que confirma la norma. «Quan venen nois a fer pràctiques normalment se n’exalta la figura, tothom proclama: un home, per fi!». De fet, les educadores de les llars d’infants gironines coincideixen en afirmar que «falten molts nois», però lamenten que «els currículums no arriben». De fet, hi ha centres que confessen que, en els seus 30 anys de vida, «mai» han tingut «cap educador ni practicant», tot i que afirmen que «l’esperança és que aquest escenari canviï aviat».
"Ho he provat però la llar d’infants no m’ha convençut perquè és una feina molt assistencial, em vull dedicar a nens més grans"
De fet, la manca de vocacions masculines en aquesta etapa educativa és proporcional a la realitat acadèmica. En el cas de la Universitat de Girona, només un 7% dels inscrits que aquest curs han començat el Grau en Mestre/a d'Educació Infantil són nois (6 respecte un global de 86 alumnes matriculats). Un percentatge que, segons la coordinadora dels estudis, Marta Peracaula, «es manté constant en els darrers cinc anys». Filant més prim, i ampliant l'òptica al total d'alumnes del grau que han escollit la menció d'escola bressol (que es cursa de 2n a 4t), dels 100 estudiants inscrits només 3 són nois.
Amb les xifres sobre la taula, Peracaula admet que «s’hauria de fer pedagogia molt abans». En aquest sentit, apunta que «ja s’intenta lluita contra els estereotips de gènere tant a Primària com a Secundària, però el problema és que els nens tenen referents de mestra en femení». En aquest sentit, sosté que «és un cercle viciós, perquè una cosa és que el sistema educatiu lluiti contra els estereotips i l'altra és que qui actualment està exercint el rol de mestra siguin, majoritàriament, dones». Amb tot, assenyala, «és necessari que emergeixin referents masculins». En el cas dels cicles formatius, la radiografia és semblant. És el cas dels estudis de Tècnic Superior d’Educació Infantil de l’Institut Montilivi de Girona, on dels 50 alumnes inscrits, només 6 són nois.
Aquesta és, de fet, una tendència persistent en el temps. De fet, Gerard Guerris recorda que va ser «l’únic noi» de la seva promoció, al costat de 82 noies. Ara, també ja s’ha acostumat a ser l’únic educador de les llars d’infants gironines. De fet, en el moment més dolç de les escoles bressol municipals pel que fa a la paritat de gènere, Guerris recorda que havien arribat a ser 3 educadors sobre un total de 70 educadores. Des de fa tres anys, però, s’ha quedat sol en un «món molt selectiu i fortament estigmatitzat».
El factor sorpresa
La societat, però, està prou preparada per a incorporar la figura dels educadors a les aules? D’entrada, en Gerard reconeix que a les famílies els «crea expectativa i, en algun cas, incertesa». Tot i així, admet que «de seguida que et coneixen els canvia l’opinió». En aquest sentit, Guerris insisteix en la necessitat «de treballar per a trencar estigmes i rols tan marcats entre homes i dones».
" A les famílies veure un educador home els crea expectativa i, en algun cas, incertesa, però et coneixen i els canvia l’opinió"
I és que el rol d’educador a les llars d’infants tradicionalment sempre s’ha associat a l’univers femení. De fet, aquesta és una de les hipòtesis a les quals apunten la resta d’educadores, que admeten que «és una tasca molt relacionada amb la criança, que sempre ha recaigut en les dones». En aquest sentit, coincideixen en que «els homes troben pocs al·licients en els nens tan petits i sovint prefereixen dedicar-se als infants de Primària, amb els que poden interactuar més». Aquesta impressió, de fet, encaixa amb les dades dels estudiants matriculats en aquests estudis. En aquest sentit, Marta Peracaula assenyala que 24 dels 91 inscrits al primer curs del Grau en Mestre/a d’Educació Primària de la Universitat de Girona són nois, xifra que representa el 27% dels estudiants.
"24 dels 91 inscrits al primer curs del Grau en Mestre/a d’Educació Primària de la Universitat de Girona són nois, xifra que representa el 27% dels estudiants"
«Tenir cura de les persones no té cap valor en la nostra societat»
La sociòloga de la Universitat de Girona, Cristina Sánchez-Miret, denuncia que la societat actual «no dona importància a la cura», una conseqüència que, lamenta, «és resultat del patriarcat». Amb tot, reconeix que se les tracta com «feines de segona».
En el cas de l’escola, assenyala, «té més prestigi qui s’ocupa dels nens més grans», una fórmula que considera errònia. «Quan més petits són els nens més importants s’haurien de considerar aquestes feines perquè estan formant als ciutadans del futur, que alhora són els més indefensos». Amb tot, afegeix que «els que treballen amb nens haurien de ser les persones més ben preparades i valorades de la societat».
A més, subratlla que la societat «mai ha donat espai a la criança» a partir d’on assenyala que «no es tracta només de néixer, sinó de com et desenvolupes».
Els patrons de gènere
Amb tot, Sánchez-Miret admet que «seguim vivint en una societat completament masculinitzada on no hi ha espai per a les coses considerades femenines».
A més, assenyala que «és molt difícil canviar les estructures de gènere», tot i que afirma que «s’estan fent molts esforços per a canviar-les». Tot i això, adverteix que «el que ens agrada i el que no encara segueix lògiques de gènere», a partir d’on sentencia que «no triem tan lliurement com ens sembla, estem del tot condicionats pel que la societat espera de nosaltres». En aquest sentit, posa èmfasi en la supremacia de marcs mentals, a partir d'on sosté que «la societat ens fa ser d’una manera determinada» i recorda que «té policies per tot arreu».
Amb tot, lamenta que «estem socialitzant els nens i les nenes d’una manera diferent». En aquest sentit, sosté que «l’escola és molt sexista» (i matisa que en la nostra societat «sexista vol dir masclista») perquè, tot i que «ja no hi ha currículums diferenciats com abans, encara se segueix pensant que els nens són bons en unes determinades coses i les nenes en unes altres». Això, lamenta, «condiciona el que poden escollir», tot i que subratlla que «els referents són molt importants». «Quan penses en una feina, el teu imaginari té clar qui fa aquella feina, si un home o una dona».
Però «en una societat patriarcal», assenyala, «els homes poden fer el que vulguin». No obstant, conclou, la falta de vocacions masculines en les escoles bressol té un «component de gènere» i remarca que «no és una feina prestigiosa, quan ho hauria de ser més que cap altra».
