ERC s'afanya a lligar el Govern

ERC no renuncia al full de ruta preparat amb cura fa uns mesos i que passa per un Govern de concentració favorable a l'amnistia i al referèndum d'autodeterminació. És a dir, amb JxCat, la CUP i els comuns. Els resultats del 14-F van complir amb les expectatives dels republicans i els van situar en el centre del tauler, convertint en pírric el triomf en vots del PSC.

Pere Aragonès se sent còmode en aquest paper de mà estesa cap a la resta de forces sobiranistes i independentistes i va anunciar l'inici «imminent» de les negociacions dirigides a canalitzar la investidura i el Govern. Perquè una altra pota del paper que s'ha arrogat, de generador de consensos, inclou la d'home d'estat sense temps a perdre enmig d'una situació pandèmica. I raó, en aquest cas, no li falta.

I és potser la COVID, la seva triple crisi (sanitària, social i econòmica) que va ajudar tant a la pèrdua de 25 punts de participació electoral, el que ha empès JxCat a donar una resposta suau i sol·lícita als resultats. Contra el que esperaven alguns, també republicans, els postconvergents no han utilitzat l'escó i 35.000 vots de distància per elevar el preu d'un pacte amb ERC que sembla poc menys que inevitable.

Paritat a l'anterior executiu

El puigdemontisme compta amb l'aval de la història recent i la paritat a l'executiu quan van ser ells els que van obtenir 12.000 vots i dos escons de matalàs sobre els republicans.

Aquestes presses d'ERC i d'Aragonès s'observen en la proposta republicana de vincular un pacte d'investidura amb els eixos bàsics d'un nou pressupost de la Generalitat. Una forma d'atraure els comuns a un acord, tenint en compte que el més difícil per a Catalunya En Comú Podem, pactar uns comptes d'un Govern presidit per un postconvergent, ja ho va fer a l'abril de 2020. Així, amb un president d'esquerres i l'agreujament de la crisi social i econòmica a les portes, quan s'acabin els ERTOs i s'acumulin ja més d'un any de restriccions a l'activitat econòmica, pensa ERC, l'acord hauria de ser, com a mínim, igual de difícil, quan no menys.

Però això seria només la investidura. I en els números republicans, si es pacta amb Junts, aquest procés parlamentari no és la màxima preocupació. Entre altres raons perquè la simple abstenció dels comuns, per l'anteriorment dit, o de la CUP, amb la finalitat de defensar aquesta majoria independentista de 74 diputats (nou d'ells seus, el seu segon millor resultat) n'hi hauria prou per convertir Aragonès en president.

La formació de Govern és una altra història. Junts ja ha dit que no vol compartir taula al Palau de la Generalitat amb els comuns. I aquests han dit el mateix de Junts. Difícil aixecar el doble veto. Jéssica Albiach va insistir ahir en l'entesa d'esquerres.

La primera reunió, amb la CUP

Queda la CUP, que serà la primera força amb la qual es reuneixi ERC per ser, al·leguen els republicans, «un actor indispensable i un dels partits que han sortit més reforçats». Aquí Junts, via Laura Borràs, que defensa un Govern 100% secessionista, ja ha instat a obrir negociacions. I els anticapitalistes, en campanya, han dit, de vegades, quan no es desmentien, que estaven disposats a entrar en un Executiu. Sense anar més lluny, Dolors Sabater ho va reiterar ahir. Això sí, cal conèixer les seves exigències i superar, després, els seus rocambolescos sistemes de presa de decisions assembleària.

Hi haurà contactes amb el PSC de Salvador Illa? Per si la qüestió no havia quedat clara en campanya amb desenes d'afirmacions i un manifest anti-Illa, tant la portaveu, Marta Vilalta, de manera elegant («la nostra prioritat són els partits independentistes i sobiranistes»), com d'una manera més brusca, Junqueras («ERC i PSC som els partits més antagònics de Catalunya») van donar per tancat l'assumpte.

El 14-F i la Fiscalia

A això cal sumar-li que ERC, a la nit electoral i en la ressaca d'ahir, va culpar directament «tot l'entramat de l'Estat», en el qual s'inclou el Govern, d'haver forçat la celebració dels comicis diumenge, en lloc del 30 de maig. I afegir-li que la fiscalia, aquest òrgan que Pedro Sánchez va presumir de controlar en plena campanya del 1 0-N de 2019, va interposar recursos als tercers graus dels presos, només12 hores després d'acabar el recompte. Això va ser interpretat per Vilalta i Junqueras com un «intent de guanyar als jutjats el que van perdre a les urnes». La veritat és que, caducat l'ús com a espantall de campanya, la qüestió ja no dóna més joc.

Una altra de les raons per les quals Aragonès pot desitjar un ritme de pedalada alt en la negociació és evitar que el nou president del Parlament pugui accedir a la pretensió d'Illa d'iniciar una investidura, que seria fallida. Albiach, amb tot, va reiterar allò exposat la nit electoral quan va prevenir Illa, sense esmentar-lo, d'embrancar-se en una investidura «fake», sense tenir els suports necessaris, per «no perdre el temps». Un altre punt en comú, hi ha pressa.