Boris té perill, però no és l'únic

na de les ocurrències que millor acollida va tenir quan Boris Johnson va aconseguir al juliol ser el successor de Theresa May sostenia que, en assemblar-se a Trump com un bessó, resultava més perillós perquè era més intel·ligent. Acaba de demostrar-ho. Trump s'enfanga un dia i un altre en fragoroses iniciatives de taula rasa que naufraguen al Congrés o ensopeguen amb els tribunals abans de néixer. Johnson, per contra, en comptes d'enderrocar les límits ha optat per la vella trampa camperola de desplaçar-los uns pams: ha utilitzat un mecanisme banal -el tancament de sessió parlamentària, que sol durar d'una a tres setmanes-, l'ha engreixat quinze dies i ha deixat l'oposició gairebé sense temps per fer-lo fora o vetar un Brexit sense acord abans del 31 d'octubre.

L'última vegada que un Govern va fer una jugada similar va ser el 1948 i el presidia el laborista Attlee. Així que no només hi ha precedents, sinó que porten la marca de l'adversari. Johnson és un home agosarat i té aquesta intel·ligència atabalada del vividor rosset que pot estimbar un país a cop de riallers copets a l'esquena. Convé, però, precisar dues qüestions. La primera és que l'èxit del seu estratagema no està garantit. Recursos judicials, iniciatives populars o un ús intel·ligent de la setmana que hi haurà entre la tornada a l'escó dels diputats i el tancament de la sessió poden aturar-lo. La segona, ja d'urgència, apunta precisament l'oposició. Fins a quin punt el laborisme és flexible per constituir a l'últim moment una majoria que faci fora el primer ministre, sostingui un Govern de transició que aconsegueixi una altra pròrroga de Brussel·les i, a més, eviti ser aixafada per Johnson a les urnes? L'aposta no només és molt elevada. Es basa més en l'aptitud de Corbyn per entendre que, tot i que no l'hi agradi, potser no és el triat per liderar-la.