Res serà igual a Colòmbia. Van haver de passar 203 anys de vida republicana, un conflicte intern de més de mig segle i cinc anys d’un compliment a mitges de l’acord de pau, perquè l’esquerra arribés al Govern a través del vot. Gustavo Petro, exintegrant de l’M-19, una guerrilla de rivets tràgics, va treure 700.000 vots de diferència al magnat Rodolfo Hernández en una elecció que va tenir participació inèdita per als nivells d’un país desesperançat: 58% del padró electoral. Petro va reiterar com un mantra la paraula «canvi» durant la campanya electoral i diumenge a la nit. El que hi va haver, en rigor, va ser un ensorrament del sistema de partits que va administrar els assumptes de Govern i l’Estat.
L’impacte de la victòria del Pacte Històric s’ha sentit en tots els racons d’un territori amb un 40% de pobres. «Després de diverses dècades d’estigmatització a tot allò que fos esquerra, al punt de l’aniquilació d’un partit polític sencer per la seva manera de pensar, Colòmbia va triar ahir, per primera vegada i de manera contundent, un president d’aquesta tendència ideològica» , va destacar el diari de Bogotà El Espectador en el seu editorial. L’arribada al poder de l’exalcalde de la capital i la vicepresidenta, la carismàtica Francia Márquez, també representa «la materialització d’una de les promeses d’un país que somia en pau». Es va tractar, en aquest sentit, «d’un estrepitós rebuig al Govern d’Iván Duque. Ara la pregunta és com curarem entre tots tantes ferides obertes».
El portal La Silla Vacía va considerar que la victòria de l’esquerra «enterra qualsevol justificació per a la violència política i reforça la democràcia». Petro va semblar compartir aquest raonament. Sense l’acord de pau no s’haurien creat les condicions perquè triomfés. Les FARC es van dissoldre i van crear un partit polític per ara irrellevant, Comunes. L’abandó de les armes els va treure de l’escena. Els esclats socials del 2019 i del 2021 ja no van poder ser associats a aquesta dissolta guerrilla. El seu últim cap i actual líder de Comunes, Rodrigo Londoño, àlies Timotxenko, va celebrar el resultat electoral: «És el moment del gran pacte nacional; no un pacte de les elits com al que ens tenen acostumats. Aquest nou pacte ha de ser amb tothom».
La violència continua sent no obstant un dels grans drames colombians: aquest any han assassinat desenes de líders socials i exinsurgents que van abandonar les armes. Creix alhora l’activitat del narcotràfic i hi ha un petit sector de les FARC que va tornar a caminar.
El cor de l’empresariat estava amb Hernández, però no ha trigat gaire a saludar Petro. Bruce Mac Master, president de l’Associació Nacional d’Industrials (Andi), li va dir, en nom de la patronal, que està disposat a col·laborar amb el Govern que assumeix el 7 d’agost. «Serà tasca de tots, però especialment del president, estendre ponts», va assenyalar.
Reconciliar la nació
Per a la revista Cambio, una nova època comença amb la fi del predomini polític d’Álvaro Uribe. Va governar entre el 2002 i el 2010 i va ser determinant en l’elecció de Juan Manuel Santos, amb qui després va trencar la relació quan el seu exministre de Defensa va començar a negociar amb les FARC. El dit d’Uribe va assenyalar Duque com el garant d’un projecte que ha caducat. «Per defensar la democràcia cal acatar-la. Gustavo Petro és el president. Que ens guiï un sentiment: Primer Colòmbia», va dir l’exmandatari, entre la ironia i l’acceptació que res ja no és igual. «Reconciliarem aquesta nació, sense por», li va respondre Francia Márquez, estenent-li la mà a l’home que abomina. Ella és l’altra heroïna del moment que viu Colòmbia. De la lluita ambiental va passar a l’electoral en nom dels «ningú», als quals va convidar a viure sabroso.
El diari El Tiempo va destacar en aquest sentit les primeres paraules del mandatari electe: «El canvi no és per venjar-nos, ni construir més odis». Ara com ara és el moment de les paraules amables. Alhora, va expressar la seva empatia i distància amb el progressisme llatinoamericà en recordar que la via extractivista, especialment d’hidrocarburs, és un suïcidi per a la regió. Per això va demanar als EUA, aliat estratègic de Colòmbia, ajuda per a la transició energètica.