Després de dos mesos de guerra a Ucraïna, un alt dirigent europeu em va confessar: «Ara, allò que més ens inquieta és la inestabilitat política i el problema no és Espanya, és Itàlia. A Espanya el Govern seguirà perquè els aliats de Sánchez li faran les mil malifetes, però no el deixaran caure. Saben que si hi ha avançament electoral, el PP guanyarà. És la seva temporal assegurança de vida. Per contra, a Itàlia hi ha eleccions la primavera que ve i els quatre partits del Govern de Draghi, des de l’extrema dreta als populistes d’esquerres, necessiten marcar perfil propi. Draghi ja comença a ser un ànec coix»
El meu interlocutor ha tingut raó més aviat del que em pensava. Draghi va formar el seu govern d’unió nacional a principis del 2021 amb l’objectiu d’inspirar confiança a Brussel·les i rebre fons. Ho ha aconseguit, i Itàlia va créixer l’any passat més d’un 6%. Gran part del país, com demostra la carta de més de 1.000 alcaldes, volia que el miracle Draghi continués, però la dreta de Berlusconi i Salvini ha rematat l’acció iniciada pel populisme progre. La dreta creu que guanyarà les eleccions anticipades al 27 de setembre i Berlusconi és amic de Putin. Hi ha influït?
El més indiscutible és que la fi de Draghi, una àncora de solvència en la tercera economia de la UE, amb un elevadíssim deute públic del 150% del PIB (el 117% a Espanya), és una pèssima notícia. Europa afronta quatre greus perills que se superposen: inflació, inquietud per l’euro, recessió i escassetat de gas. La inflació s’ha desbocat al 8% quan el normal era el 2%. Per això, el BCE s’ha vist obligat a apujar els tipus d’interès un 0,5%, el doble del que s’havia anunciat fa dues setmanes. I a posar en marxa un nou programa TPI (compra de deute, amb condicions, dels països que siguin atacats) per evitar que l’alça dels tipus d’interès torni a fer, com el 2012, que la prima de risc del deute dels països del sud es distanciï massa de l’alemanya i l’euro es pugui trencar. És el que llavors va evitar Draghi des del BCE. Ara, una cosa és prometre el programa TPI i una altra aplicar-lo.
El tercer problema és que el BCE havia d’apujar tipus, però la inflació europea es deu més a l’augment del preu del gas i altres primeres matèries que a un excés de demanda. Així, el BCE ha apujat tipus quan l’economia ja tendia a la baixa i el respectat índex PMI de la zona euro, que projecta el futur sobre la base d’una àmplia i acreditada enquesta, ha caigut, per primera vegada des del febrer del 2021, per sota l’índex 50, la frontera entre expansió i recessió. Danyarà així el BCE l’economia quan ja estava caient? Lagarde està atrapada en un parany mortal? Pot ser, però no tenia cap altre remei perquè l’euro es depreciava respecte al dòlar (entre altres coses perquè els tipus americans són més alts), cosa que implica l’alça del preu de totes les importacions.
Però el quart genet és el més apocalíptic. Putin no recorrerà a l’arma nuclear perquè en té una de més poderosa. Si el proper hivern talla el subministrament de gas a Alemanya i altres països centreeuropeus, el preu del gas es dispararà encara més i tot Europa es quedarà a les fosques (entrarà en forta recessió). De moment, Putin fa xantatge, no talla del tot el gas (ha reobert en part el gasoducte Nord Stream 1), però tot Europa té por que ho faci. És lògic, ja que els ciutadans (i electors) no tolerarien la coincidència d’uns preus disparats, una forta caiguda de l’activitat per l’aturada de la indústria dependent del gas i el racionament de les calefaccions.
Per això, Brussel·les vol un pla d’estalvi del 15% del gas que sembla improvisat i que molts països, com Espanya, rebutgen. D’acord, el pla de la Comissió falla en moltes coses i ha de ser discutit i revisat. Però, siguem seriosos, si Putin talla el gas –a mitjà termini també seria mortal per a ell–, el General Hivern tallarà molts caps. Un gran empresari del sector em xiuxiueja que Europa pot prescindir del gas rus, però només d’aquí a dos o tres anys. Per afrontar el General Hivern de 2023, amb el nou politburó de Sánchez no n’hi ha prou. Espanya necessita una certa entesa dels grans partits. Però, després d’Itàlia, sembla encara més impossible.
