El Mini Estadi ja ni existeix. Derruït va quedar a l’espera que algun dia entrin les grues al nou Espai Barça. Muntanyes de sorra sepulten la que va ser la casa de la pedrera blaugrana, el lloc escollit perquè un grup de pioneres, liderades per Xavi Llorens, el tècnic amb el qual va començar tot, debutessin a la Champions. Fa gairebé 10 anys. Jugava el Barça femení i aquí estava, com sempre, Melanie Serrano, testimoni directe de la prodigiosa transformació que ha viscut un equip, marginal a l’inici en el club (va entrar el 2002), sense molt d’arrelament (entrenaven i jugaven de manera anònima, van baixar fins i tot a Segona Divisió), transformat ara en la bandera de la modernitat barcelonista capaces com han estat d’omplir en dues ocasions el vell Camp Nou (ni un clàssic Barça-Madrid d’homes ho ha aconseguit aquesta temporada) apropant-se aquest dissabte a la seva segona final de Champions consecutiva.
El Barça començava a dominar Espanya conquerint fins a quatre Lligues consecutives (2012, 2013, 2014, 2015) fent fallida l’hegemonia d’Athletic i Rayo. Però darrere d’aquests èxits hi havia un silenciós treball que no es percebia, incapaç d’imposar-se a Europa. «Jo havia de sortir abans de l’entrenament per agafar l’últim tren cap a Blanes», explica sempre Melanie. No hi havia infraestructura professional. Només l’entrenador, el preparador físic i el delegat. A l’inici, ni fisio exclusiu ni doctor. No es veia massa llum al final d’aquest complex túnel. «Jo vaig arribar el 2006 i vaig fer molta pinya amb Melanie i Ani. Hem conviscut 12 temporades», subratlla Marta Unzué, posant en valor la trajectòria de Melanie: «Ella sempre ha estat aquí. Va haver-hi temporades en les quals va poder anar-se a altres equips, però ella va decidir quedar-se i apostar pel projecte». «A ella la conec des que tenia 14 anys, per mi és com una germana petita. Amb aquesta edat ja era responsable i tenia les idees molt clares. Ha estat una companya 10, que mai s’ha ficat en problemes. Ella sempre tenia molt clar on volia arribar», afegeix Ani.
«Hem lluitat durant molts anys per viure aquests moments, a poc a poc s’han anat derrocant barreres», apunta Melanie Serrano. Aquesta travessia va acabar per l’esforç de moltes i moltes dones, simbolitzades ara en la de Blanes, que porta mesos i mesos atrapada per l’emoció. Pel naixement el passat mes de febrer de les seves dues filles (Itzel i Natura) i perquè el futbol li ha reconegut, per fi, el valor d’aquella decisió adoptada enmig de la penombra. El cap de setmana passat, l’Estadi Johan Cruyff es va posar dempeus, amb llàgrimes recorrent els seus ulls quan sortia a la segona part del Barça-Atlètic a la recerca de la temporada perfecta (30 jornades, 30 victòries). Una cerca amb èxit.
